No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.