No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.