No anem bé

En els tres darrers anys, l’evolució de la ciutat de Barcelona no ha deixat de sorprendre’m, en general en un sentit negatiu. Les darreres vegades que m’hi havia passejat, particularment al vespre, m’havia sorprès de trobar-hi un ambient d’agressivitat creixent, que s’acosta al que he vist sempre a París.

L’altre dia, però, poc més de vint-i-quatre hores després d’arribar-hi, el vaig sofrir en pròpies carns. En un bar del passeig del Born preníem un mojito amb un amic que és com un germà. En un moment determinat, a la barra, es va dirigir a unes noies italianes amb qui ja havia parlat abans. Una espècie d’organgutà de tipus neng el va començar a increpar, en un to cada cop més amenaçador. En aquest punt m’hi vaig ficar pel mig, dient-li que fes el favor de baixar el to i deixar-nos tranquils. En uns segons va passar als cops. En aquest punt vaig fer mitja volta i li vaig dir a en David: “marxem”. Però aquells dos individus ens seguien insultant-nos i a empentes. Encara a dintre del bar, quan em vaig girar per dir-los que ens deixessin en pau d’una punyetera vegada, vaig rebre un cop de puny al nas. Resultat: els dos primats, un orangutà i un ximpanzè, que fugen corrents. Els del bar que no volen trucar la urbana però que ho acaben fent i desallotjant el bar. Una hemorràgia força aparatosa que no s’acaba fins a l’Hospital del Mar, on detecten que no hi ha res trencat però que cal un punt de sutura. Ràbia, impotència, indignació, molta sang i una inflamació considerable.

Es tractava d’individus locals, productes del que en David definia com el fracàs de la ESO. Està clar que d’incidents als bars sempre n’hi ha hagut, però el que em preocupa no és només l’absurd de tot plegat, i la sensació d’impotència que deixa quelcom que va passar en menys d’un minut. El que em preocupa és la impossibilitat del diàleg amb una proliferació d’individus a qui ningú ha pogut ensenyar a relacionar-se d’una manera mínimament positiva. El que em preocupa és com entre tots plegats anem construint una societat on demanem al sistema educatiu que propagui valors de solidaritat mentre glorifiquem l’esforç fàcil i la llei del més fort. El que em preocupa és que continuem en un entorn que banalitza l’ús de la violència més gratuïta, i sobretot que redueix els conflictes i les emocions a un espectacle televisat cada cop més grotesc i amb més audiència, que només es veu en privat i que culmina en una situació on, quan passen coses d’aquestes, la reacció generalitzada és mirar cap a una altra banda, ignorar-ho completament, talment com si es veiés des del menjador de casa.

Probablement el desgraciat que em va obrir el nas ho anirà explicant com una aventura d’on va sortir victoriós, encara que de fet el que fa fer fou sortir cames ajudeu-me. Si algun dia arriba a llegir això –si és que encara recorda com es fa-, que sàpiga que la gent com ell no em fan por. El que em fan és molta pena.

Això sí, el que em sulfura és una de les ironies de tot plegat: he passat un bon temps en un indret objectivament perillós, d'on ha anat de molt poc que no ens evacuessin i on, durant uns certs dies, literalment no podia sortir de casa perquè si ho feia tot sol i sense vehicle la meva vida podia córrer perill. I n'he sortit incòlumne. Setmanes després torno a casa i em passa això...