Ahir vaig fer una de les operacions quotidianes de canvi de moneda. 15 dòlars americans, uns 10 Euros, en tres bitllets de 5 dòlars. A canvi vaig rebre setanta-dos bitllets de 5 bilions (dels bilions americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. Això de ser bilionari deu ser fantàstic, però certament no en aquest país...El que això exemplifica és que la farsa de les eleccions no ha suposat cap solució per als problemes de Zimbabwe. L’hiperinflació continua descontrolada, i els supermercats cada dia es veuen més buits, comença a ser realment difícil trobar coses fins i tot per a menjar. Mentrestant els rumors diuen que l’empresa alemanya que imprimeix els bitllets de banc deixarà de fer-ho aviat com a conseqüència de l’enduriment de les sancions internacionals imposades al país. Tot semblaria indicar que això, quan finalment passi, precipitarà l’escassetat també de moneda, i eventualment el col•lapse de l’economia, si no és que adopten el Rand (amb permís dels sud-africans, que tenen una taxa d’inflació ja prou alta) o el dòlar americà (no crec que en tinguin prous en reserva).
Mentrestant el líder del MDC refusa negociar per a un govern d’unitat, argumentant que ell fou el guanyador de les úniques eleccions legítimes, les de la primera volta. Això arriba immediatament després que Mugabe se’n sortís prou bé d’una cimera de la Unió Africana que va fer una crida a la negociació sense qualificar les eleccions de farsa, tal com pretenien l’oposició i els països occidentals. Cal recordar que aquesta cimera es feia a l’estació balneària de Sharm-el-Sheikh, a Egipte, i que per tant l’hoste era algú amb unes credencials democràtiques tan dubtoses com el president Hosni Mubarak. També hi assistien altres "demòcrates" de gran reputació com els presidents de Gabon o de Guinea Equatorial. El que fou decisiu, però, un cop més, fou l’actitud de Sud-àfrica.
Entenc que Morgan Tsvangirai refusi negociar amb un president ja investit que li vol marcar el terreny. De fet les cròniques de la televisió estatal, la ZBC, eren simptomàtiques, amb una corrua de personatges vantant les virtuts del diàleg i exhortant Tsvangirai i “l’altra facció del MDC a unir-se i dialogar amb el president Mugabe, ara que els ciutadans han parlat i l’han reelegit”. Entenc l’actitud de Tsvangirai, però no sé quina és la seva jugada, si és que espera el col•lapse o bé un increment de la pressió exterior o ambdues coses. El que sí que entenc és que defensi la seva dignitat i els seus principis fins al final.
Per cert, diumenge passat vaig presenciar el pas de la comitiva presidencial. Tot un espectacle del que ja m’havien parlat i que em vaig trobar per casualitat. Cal presenciar-lo des de la distància. Acostar-s’hi massa és perillós, suposa literalment arriscar la vida. Primer una successió de motos amb pilots intermitents blaus i a tota pastilla, després tot de cotxes, alguns anant en una fila de tres per a protegir el d'en Mugabe, una pick-up truck plena de soldats armats amb kalashnikovs, ambulàncies... El vaig veure quan se n’anava cap a El Caire, a la cimera. Ja al Caire un periodista free-lance especialista en Zimbabwe va aconseguir esmunyir-se al recinte on hi havia els caps d’estat i el va perseguir fent-li preguntes. En Mugabe va acabar perdent els nervis i pretenia agredir el periodista, a qui va acabar insultant sonorament, a ell i a tothom qui qüestioni la legitimitat de la seva victòria “electoral”. Els meus companys de feina locals se n’avergonyien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada