Sóc a París. Vaig arribar al meu balcó sobre el canal St. Martin dimarts, a la una del migdia, vint-i-sis hores després de sortir de l'oficina de la UNESCO a Harare. Només en aquest viatge ja vaig poder retrobar amics de Namíbia per coincidència a Johannesburg, el que em va permetre posar coses en ordre. A les sis del matí vaig descobrir la mastodòntica terminal 5 de l'aeroport de Heathrow a Londres. Finalment, després de moltes, massa hores, vaig arribar a una ciutat estival que m'he anat fent meva a base de viure-hi tres anys amb llargues intermitències en altres continents.
Les tornades d'un altre continent no són mai fàcils, i les tornades de l'Àfrica, si es tracta de períodes llargs, són particularment complicades. L'entorn físic és diferent en petites i grans coses. M'hi estendria i m'hi estendré, però de moment només puc lluitar per a readaptar-me a una ciutat tan sorollosa que em fa pujar les pulsacions, i més que donar-me ganes de córrer me'n dóna de sortir corrents.
També són moments de la veritat. Moments de mudança de pell i d'habituds, moments per a desfer-se de tantes càrregues inútils que prenen espai en un bagatge a vegades massa ple.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada