La meva activitat al parc temàtic de les cascades victòria no es va limitar a una visita que no em va deixar xop gràcies als sis dòlars que em vaig deixar entre l’impermeable i el paraigua de lloguer. També em vaig apuntar al rafting. Així doncs, puc dir amb el cap ben alt que he sobreviscut l’adrenalínica experiència dels ràpids del riu que és considerat el més complicat del món pel que fa a aquesta disciplina aventurera.
Què en puc dir? Que em vaig divertir. Val la pena provar-ho. Però en aquesta època de l’any l’aigua és freda i la temperatura ambient em va fer estar tremolant durant la darrera hora de les tres que va durar la singladura. Em vaig afegir a un grup d’irlandesos convertint-me en el sisè home a bord. No vaig acabar a l’aigua però sí que vaig veure companys acabant-hi i em va tocar hissar la Lisa a bord després que ella i en Paul acabessin a l’aigua al ràpid número 18, que rep el nom d’”oblivion” (oblit). Em va anar just de no acompanyar-los-hi...
El que no resultava gens tranquil·litzador eren els cocodrils. Sí, en vam veure. Tres, prenent el sol a les roques de la riba. Encara que eren molt petits, criatures. Però les mares devien ser a prop. En qualsevol cas, ja a terra, el guia ens va explicar que no hi ha hagut ni morts ni ferits per culpa dels cocodrils. Sí que n’hi ha hagut quatre, de turistes morts, des que van començar a fer les activitats. La majoria, enduts per un ràpid que els acaba arrencant l’armilla salvavides. Sapigueu que quan us l’assegurin gairebé tallant-vos la respiració com si es tractés de la cotilla de Scarlett O’Hara, és per una bona raó.
De tant en tant fotem el guiri, però almenys ens divertim.
Què en puc dir? Que em vaig divertir. Val la pena provar-ho. Però en aquesta època de l’any l’aigua és freda i la temperatura ambient em va fer estar tremolant durant la darrera hora de les tres que va durar la singladura. Em vaig afegir a un grup d’irlandesos convertint-me en el sisè home a bord. No vaig acabar a l’aigua però sí que vaig veure companys acabant-hi i em va tocar hissar la Lisa a bord després que ella i en Paul acabessin a l’aigua al ràpid número 18, que rep el nom d’”oblivion” (oblit). Em va anar just de no acompanyar-los-hi...
El que no resultava gens tranquil·litzador eren els cocodrils. Sí, en vam veure. Tres, prenent el sol a les roques de la riba. Encara que eren molt petits, criatures. Però les mares devien ser a prop. En qualsevol cas, ja a terra, el guia ens va explicar que no hi ha hagut ni morts ni ferits per culpa dels cocodrils. Sí que n’hi ha hagut quatre, de turistes morts, des que van començar a fer les activitats. La majoria, enduts per un ràpid que els acaba arrencant l’armilla salvavides. Sapigueu que quan us l’assegurin gairebé tallant-vos la respiració com si es tractés de la cotilla de Scarlett O’Hara, és per una bona raó.
De tant en tant fotem el guiri, però almenys ens divertim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada