L’Àfrica del sud conté un nombre important de meravelles naturals. En particular, n’hi ha una que destaca entre totes les altres i que ha estat designada com una de les set meravelles naturals del món: Mosi-oa-Tunya en llengua Kokolo, el fum que trona, les cascades victòria. Un escenari que, essent a Zimbabwe, no em podia perdre. Per raons fonamentalment de feina aquest ha estat un viatge repetidament ajornat, i certament complicat, que he estat buscant de fet des que era a Namíbia. Finalment, però, l’he pogut fer.
Totes les anades i vingudes, tots els canvis de plans han valgut la pena, perquè només veure el lloc justificaria moltes coses. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que tot el que es pugui escriure no compensa l’experiència. El “fum que trona” resulta visible des de força kilòmetres enllà, i l’estrèpit també se sent des de la distància. Les cascades fan 1.700 metres d’amplada i el salt arriba als 108 metres d’alçada. El cabal mitjà és d’un gigalitre, sí, un milió de litres, per segon. Al pic de la temporada de pluges, entre març i maig, el cabal pot arribar a ser de deu gigalitres, i en el punt més baix, entre setembre i desembre, per l’estació seca, pot baixar a 400 hectòlitres.
Tal cabal d’aigua produeix un constant i eixordador estrèpit i justifica el seu nom tradicional, el fum que trona. La dimensió del lloc talla la respiració i us fa sentir insignificant, sobretot quan us adoneu del temps que fa que tanta aigua passa per aquí, un temps que no es calcula en escala humana.
El núvol constant, a la llum del sol, crea, en diversos indrets, interessants efectes òptics. El més recorrent i espectacular són els arcs de sant martí.
La visita a les cataractes victòria pel cantó de Zimbabwe és també un recordatori constant de la situació del país. La localitat de Victoria Falls no deixa de ser un parc temàtic, si es té en compte que fou construïda expressament per als turistes, amb una preferència per un determinat nivell, amb hotels d’un cert luxe. A més, les estrictes regulacions monetàries del país fan que els turistes no residents estiguin obligats a pagar totes les seves factures en moneda estrangera. Així doncs, per a algú que no s’hi fixi massa, tot resultarà normal, més enllà del baix nivell d’ocupació d'hotels, restaurants i activitats en general. 
No obstant, per a algú mínimament observador les conseqüències de la situació del país es fan evidents. A les cartes dels restaurants, a on es puguin veure preus marcats en moneda local, i sobretot a les cares i actituds de la gent local, que es comporta amb una encara prou digna i resignada desesperació. L’ambient del pont és curiós. Entre els que es llancen a l’aventura i els camions esperant la frontera, proliferen els qui fan els seus ingressos amb el contraban. Aquest no deixa de ser molt comú en moltes fronteres. El que sorprèn en aquest cas és que no ho era pas tant fa uns anys.
Totes les anades i vingudes, tots els canvis de plans han valgut la pena, perquè només veure el lloc justificaria moltes coses. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que tot el que es pugui escriure no compensa l’experiència. El “fum que trona” resulta visible des de força kilòmetres enllà, i l’estrèpit també se sent des de la distància. Les cascades fan 1.700 metres d’amplada i el salt arriba als 108 metres d’alçada. El cabal mitjà és d’un gigalitre, sí, un milió de litres, per segon. Al pic de la temporada de pluges, entre març i maig, el cabal pot arribar a ser de deu gigalitres, i en el punt més baix, entre setembre i desembre, per l’estació seca, pot baixar a 400 hectòlitres.Tal cabal d’aigua produeix un constant i eixordador estrèpit i justifica el seu nom tradicional, el fum que trona. La dimensió del lloc talla la respiració i us fa sentir insignificant, sobretot quan us adoneu del temps que fa que tanta aigua passa per aquí, un temps que no es calcula en escala humana.
El núvol constant, a la llum del sol, crea, en diversos indrets, interessants efectes òptics. El més recorrent i espectacular són els arcs de sant martí.La visita a les cataractes victòria pel cantó de Zimbabwe és també un recordatori constant de la situació del país. La localitat de Victoria Falls no deixa de ser un parc temàtic, si es té en compte que fou construïda expressament per als turistes, amb una preferència per un determinat nivell, amb hotels d’un cert luxe. A més, les estrictes regulacions monetàries del país fan que els turistes no residents estiguin obligats a pagar totes les seves factures en moneda estrangera. Així doncs, per a algú que no s’hi fixi massa, tot resultarà normal, més enllà del baix nivell d’ocupació d'hotels, restaurants i activitats en general. 
No obstant, per a algú mínimament observador les conseqüències de la situació del país es fan evidents. A les cartes dels restaurants, a on es puguin veure preus marcats en moneda local, i sobretot a les cares i actituds de la gent local, que es comporta amb una encara prou digna i resignada desesperació. L’ambient del pont és curiós. Entre els que es llancen a l’aventura i els camions esperant la frontera, proliferen els qui fan els seus ingressos amb el contraban. Aquest no deixa de ser molt comú en moltes fronteres. El que sorprèn en aquest cas és que no ho era pas tant fa uns anys. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada