París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.