La vida quotidiana a Harare té alguns inconvenients als que pot costar d’acostumar-se. Ja he comentat amb profusió les implicacions de l’espiral hiperinflacionària –avui he canviat moneda a una taxa de 34 bilions (nou zeros) per dòlar americà, fa un mes i mig eren 750.000 milions-. Però n’hi ha d’altres.
Ahir mateix es va produir un tall de corrent elèctrica que va durar hores. Això no és cap novetat, més enllà del fet que ahir això va representar per als companys de feina una tornada als pitjors moments: el grup electrogen no tenia combustible, amb la qual cosa res no podia funcionar –ni la bomba de l’aigua-. Dic tornada als pitjors moments perquè la instal·lació del grup electrogen és quelcom de fa uns mesos. A principis d’any es podien passar setmanes sense corrent elèctrica. Així mateix, les línies telefòniques pateixen talls quotidians, partint d’unes condicions surrealistes. Vaig haver de viatjar a Malawi per a, entre d’altres coses, discutir temes que hauria pogut solucionar amb una conversa telefònica. Fa mesos que no es pot trucar a Malawi des de Harare –o almenys des de la zona on hi ha l’oficina de la UNESCO-, però el mateix dia que volia fer-ho vaig tenir una conversa de tres quarts d’hora amb la seu de la UNESCO a París. Qualsevol persona que hagi treballat a l’Àfrica sap com van aquestes coses, però en aquest cas parlem de Nacions Unides, i d’un país, Zimbabwe, que no era així. I som a la capital. No vull ni pensar en què passa a les zones rurals. Això sí, Victoria Falls, el parc temàtic per als turistes, font de divises bàsica per al país, és com una illa on es troba gairebé de tot.
El que també és tot un poema és una cosa tan senzilla com anar a dinar, que consisteix més aviat en “a veure què trobem”. Les preguntes a qualsevol restaurant en sentit ampli –pocs en queden d’oberts-, són “què tenim, avui” i “quan val”. L’oferta resulta limitada, i encara més si en aquell moment hi ha tall de corrent. Per acabar obtenint qualsevol cosa, a uns preus que ronden entre els 5 i els 12 dòlars americans per un àpat. Cosa que resulta raonable per a qui hi tingui accés, als dòlars americans, però que en virtut de l’espiral inflacionària deixa els salaris locals en quelcom de ridícul. Avui mateix m’he cruspit un entrepà bastant senzill que valia... Dos cops el sou mensual d’un dels guardes de l’oficina.
El que resulta veritablement depriment és una visita al supermercat. No he vist cap supermercat on es poguessin comprar ous. Se´n troben només a peu de carrer o de carretera, i normalment bastant cars. La llet va i ve, la major part de productes de menjar són importats de sudàfrica –amb els conseqüents preus de producte importat-. El govern reacciona obrint les “botigues del poble”, nom de ressonàncies del “socialisme real” que té exactament les mateixes conseqüències: escassetat, llargues cues i mercat negre. I això tenint en compte que se’n guarden bé prou de tornar al control estricte de preus que van intentar fa dos anys. Les conseqüències foren, aleshores, prestatges completament buits. Ara almenys encara s’hi troba quelcom.
Ahir mateix es va produir un tall de corrent elèctrica que va durar hores. Això no és cap novetat, més enllà del fet que ahir això va representar per als companys de feina una tornada als pitjors moments: el grup electrogen no tenia combustible, amb la qual cosa res no podia funcionar –ni la bomba de l’aigua-. Dic tornada als pitjors moments perquè la instal·lació del grup electrogen és quelcom de fa uns mesos. A principis d’any es podien passar setmanes sense corrent elèctrica. Així mateix, les línies telefòniques pateixen talls quotidians, partint d’unes condicions surrealistes. Vaig haver de viatjar a Malawi per a, entre d’altres coses, discutir temes que hauria pogut solucionar amb una conversa telefònica. Fa mesos que no es pot trucar a Malawi des de Harare –o almenys des de la zona on hi ha l’oficina de la UNESCO-, però el mateix dia que volia fer-ho vaig tenir una conversa de tres quarts d’hora amb la seu de la UNESCO a París. Qualsevol persona que hagi treballat a l’Àfrica sap com van aquestes coses, però en aquest cas parlem de Nacions Unides, i d’un país, Zimbabwe, que no era així. I som a la capital. No vull ni pensar en què passa a les zones rurals. Això sí, Victoria Falls, el parc temàtic per als turistes, font de divises bàsica per al país, és com una illa on es troba gairebé de tot.
El que també és tot un poema és una cosa tan senzilla com anar a dinar, que consisteix més aviat en “a veure què trobem”. Les preguntes a qualsevol restaurant en sentit ampli –pocs en queden d’oberts-, són “què tenim, avui” i “quan val”. L’oferta resulta limitada, i encara més si en aquell moment hi ha tall de corrent. Per acabar obtenint qualsevol cosa, a uns preus que ronden entre els 5 i els 12 dòlars americans per un àpat. Cosa que resulta raonable per a qui hi tingui accés, als dòlars americans, però que en virtut de l’espiral inflacionària deixa els salaris locals en quelcom de ridícul. Avui mateix m’he cruspit un entrepà bastant senzill que valia... Dos cops el sou mensual d’un dels guardes de l’oficina.
El que resulta veritablement depriment és una visita al supermercat. No he vist cap supermercat on es poguessin comprar ous. Se´n troben només a peu de carrer o de carretera, i normalment bastant cars. La llet va i ve, la major part de productes de menjar són importats de sudàfrica –amb els conseqüents preus de producte importat-. El govern reacciona obrint les “botigues del poble”, nom de ressonàncies del “socialisme real” que té exactament les mateixes conseqüències: escassetat, llargues cues i mercat negre. I això tenint en compte que se’n guarden bé prou de tornar al control estricte de preus que van intentar fa dos anys. Les conseqüències foren, aleshores, prestatges completament buits. Ara almenys encara s’hi troba quelcom.
Mentrestant les emissores de ràdio continuen martellejant els missatges d'agraiment del president per haver-lo "reelegit". I continuen parlant d'independència total. Si, ja sabem que alguns tenen la paella pel mànec i controlen els recursos, imposant les seves condicions als altres. Però, deixant altres arguments a part, la independència total no és possible en un mon interdependent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada