Frases per a la posteritat

Aquests dies, en coincidència no buscada però existent amb la celebració del 90è aniversari d’en Nelson Mandela, estic enganxat a les seves memòries, “Long walk to freedom”, que cobreixen tota la seva vida fins el 1994, quan accedí a la presidència de la república de sud-Àfrica després de gairebé trenta anys a la presó. La vida d’una de les grans figures polítiques del segle XX, una de les més grans, una vida dedicada a la lluita pels drets de tots i totes, contra un dels sistemes político-socials més odiosos que la humanitat ha viscut, l’apartheid. Una vida que constitueix un bell exemple i font d’inspiració.

El llibre té 750 pàgines, però està escrit amb una prosa que flueix com una font d’aigua fresca, interessant i amena. Una anècdota que explica sobre un dels seus fills me’n recorda una altra de protagonitzada per la meva persona, d’aquelles que passen a formar part de la memòria familiar. D’aquelles que els progenitors fan servir per a amenitzar converses de sobretaula, i a vegades, segons l’anècdota, per a fer-vos pujar els colors a la cara.

La situació es va donar a Palafrugell, en algun moment dels primers anys vuitanta, en una conversa amb la meva àvia materna, la senyora Fina Moreno i Polo, que ens va deixar fa uns anys. L’àvia Fina era nascuda a Calonge, de pares valencians que havien emigrat a l’Empordanet a principis del segle XX, quan s’hi volia implantar el cultiu de l’arròs. L’àvia Fina pertanyia a la generació que va veure la seva joventut truncada pels horrors de la guerra civil. Hi ha certes coses de la meva àvia que no vaig entendre fins que vaig poder veure, des de la distància, el drama de Bòsnia els anys 90. Tant d’horror els devia deixar a tots mig trastocats, i per a mi explica certes reaccions i sortides que sempre m’havien semblat extemporànies i estranyes.

En qualsevol cas, això va passar abans dels 90. Jo no tenia més de deu anys, no recordo l’edat exacta. L’àvia Fina, com totes les àvies, tenia els seus moments melodramàtics, que a mi en alguns casos em resultaven una mica excessius. En aquesta ocasió l’àvia em deia com ens estimava a mi i al meu germà, i a les meves cosines, en un discurs que ja li havia sentit diverses vegades en els mateixos termes, “i perquè jo ja sóc gran”, i s’anava posant cada cop més melodramàtica fins que em diu “perquè jo un dia em moriré”... A la qual cosa vaig respondre mirant-la de fit a fit i dient-li: “sí, i jo també”. En aquella ocasió el melodrama no va anar més enllà d’aquest punt. Touché. La frase fou celebrada durant anys... I bé, ho explico jo mateix i ho he de dir així perquè ja fa temps que no tinc àvia...