Karadzic detingut

El dilluns passat, tot just deu dies després de l’aniversari de la massacre de Srebrenica, era finalment detingut un dels seus màxims responsables: l’infame Radovan Karadzic, el que fou el líder polític dels serbis de Bòsnia. Es tracta d’una notícia excel·lent que ens acosta al moment en què les víctimes del genocidi podran veure com es fa justícia. Tan excel·lent com esperada, perquè ha costat força anys arribar a aquest punt.

La interpretació generalitzada i immediata del fet ens diu que cal atribuir-lo sobretot a l’orientació del nou govern serbi de Boris Tadic, la clara vocació europeista del qual destaca en contra del que havia estat la tònica dels darrers anys, amb governs que vetllaven pel manteniment del poder de les velles estructures perpetuades per la guerra i l’aïllament internacional. Si és aquest el cas, a aquest govern encara li queda feina, doncs hi ha acusats pròfugs, entre els quals el general Ratko Mladic, que fou de fet el cap dels perpetuadors d’aquella i d’altres massacres.

Un aspecte important del tema és que es produeix en un moment en què anem veient un lent però progressiu augment de la importància del règim internacional de justícia penal. Clarament insuficient i llastrat pels interessos d’aquells que no volen donar-li suport per motius diversos però gairebé sempre centrats en la por que determinats individus es vegin sotmesos a la justícia. Aquesta posició comprèn, amb justificacions diverses, des de Zimbabwe fins als EUA. Normalment el discurs ens diu que no volen signar l’estatut del Tribunal Penal Internacional perquè “temen que se’n faci una utilització política”. Exactament el mateix que diuen els sudanesos ara que el seu president ha estat inculpat. Per a mi el que està clar és que si algú es nega a donar autoritat a un tribunal destinat a perseguir crims de lesa humanitat, l’única raó veritable ha de ser la d’atorgar-se la prerrogativa de poder cometre’n amb impunitat. En qualsevol cas, aquest règim avança. Lentament, però avança.

L’altre tema que crida poderosament l’atenció és com ha estat possible que un individu com en Karadzic no només estigués pròfug durant més de deu anys, sinó que a més en els darrers dos hagués adoptat una nova identitat amb la qual no estava precisament ocult. No només això sinó que a més es va permetre adoptar la identitat falsa d'una mena de filantrop excèntric. Els punts de depravació a què pot arribar la natura humana no deixaran mai de sorprendre’m.