Adéu 2008

Doncs sí, finalment el 2008 se’n va. Un any de lluita, un any trepidant, un any en què vaig començar a escriure aquest blog per a explicar per on parava, però sobretot com una necessitat vital, una gran necessitat d’expressar coses, i és que no n’hi havia per menys. Durant aquest any he viscut a dos continents diferents, a Europa i a Àfrica, i he estat treballant a quatre –hi afegeixo Amèrica Llatina i Àsia-. Molts milers de quilòmetres que m’han dut de França a Namíbia i Zimbabwe, amb estades per feina també a Malawi, Bostwana, Uruguay i Vietnam. I visites a Sud-àfrica i a Hong Kong. Milers de quilòmetres. I experiències de tots colors, des de la placidesa de la introspecció creuant el Namib desert fins a la hiperinflació de Zimbabwe, el viure i veure un país que s’està somalitzant. Els grans descobriments i la duresa de les tornades al nostre nord que se suposa que és el millor dels móns possibles.

Si fa exactament un any m’haguessin dit que seria així, no m’ho hauria cregut. No sé què ens durà el 2009 –fa pinta també d’any complicat-, però espero sincerament que continuï en la línia, encara que potser amb una miqueta de calma, que tampoc estaria malament.

I a tothom qui em llegeixi, que l’any que entra us doni bon joc.

Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.

Excés de zel

Avui he viscut una altra situació per al catàleg de moments insòlitament estúpids viscuts en aeroports. El cas és que viatjo amb una certa freqüència –la major part de vegades per feina-, i això m’ha permès esdevenir membre de Plata/Rubí del programa de fidelització de l’empresa que fou companyia aèria de bandera a les Espanyes. Aquesta condició, entre d’altres coses, ha fet que algun cop, molt esporàdicament, em convidessin a passar l’estona d’espera a la sala VIP de la dita companyia tot i fer el viatge en classe econòmica. Aquesta mena de sales son el sinònim de begudes diverses i selectes a voluntat, premsa gratuïta i, en definitiva, una espera relaxada i agradable.

Arribo a l’aeroport d’Orly després de l’enèsim matí que prometia ser tranquil i plàcid i ha acabat essent tan mogut que me l’he passat anant a corre-cuita d’una banda cap a l’altra. Per sort no hi ha cap cua –després veuré que l’avió va mig ple o mig buit, segons els estats d’ànim. La crisi que ja es nota? L’horari? Aneu a saber...-. L’amable senyora de l’enregistrament em dóna la tarja d’embarcament i una invitació per a la sala VIP. "Mira –em dic a mi mateix-, avui almenys passarem una estona més agradable del que és normal."

Quan ja m’encamino cap a la tan exclusiva localització constato que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. El número del seient és de classe negocis. Mirant la tarja d’embarcament veig que la senyora s’ha equivocat de persona. El meu segon cognom coincideix amb el primer d’aquest altre passatger. Fer-se el despistat no és una opció, per dos motius. En primer lloc per una mínima consideració per la persona que seria suplantada. En segon lloc perquè la senyora del mostrador ha comès un error greu en termes de seguretat, que em podria crear molts problemes a mi quan passi el control. Giro cua i me’n torno al taulell.

La senyora en qüestió no sap on posar-se, està visiblement atabalada i em demana disculpes per l’error manta vegada. Li dic que no hi ha cap problema, que no es preocupi, que no passa res. I em diu “però li dono una invitació per la sala VIP igualment”. Quan estic a punt de dir-li que no cal, penso que de fet m’hauria pogut crear un problema greu –amb potencial intervenció de la policia inclosa- si no m’hi hagués adonat de l’error, i per tant accepto.

Aleshores es produeix una situació tan típicament parisenca que resulta tediosa d’explicar. L’individu –no hi ha altre qualificatiu possible- a la recepció de la sala VIP em rep pràcticament amb una esbroncada. “Però com pot ser que vostè tingui una invitació per a la sala VIP si viatja en turista?”, em diu en un to sec i francament desagradable. Encara no li he pogut ni respondre que ja està trucant als mostradors d’embarcament per a demanar explicacions amb un aire que m’abstindré de qualificar. Finalment em diu, en un to d’una condescendència inacceptable, que per aquesta vegada passi, però que no puc entrar en aquesta sala si tinc un bitllet de turista. Em disposo a explicar-li que a Barcelona hi he estat convidat en un cas igual, i encara no he dit “Miri, a Barcelona...” que em talla amb una mala educació extraordinària –marca de la casa, París- i em diu que Barcelona és Barcelona i París és París. Això ja passa de taca d’oli. “Em permet que acabi la frase?”, li dic en un to bastant enfadat. “Puc entendre que a Barcelona el funcionament sigui diferent del de París, però jo no he demanat en cap cas que em convidessin a venir, ha estat la seva companya, per tant això no m’ho hauria de dir a mi”. Per a ser una mica més elegant que ell m’estalvio dos comentaris més –i més tard em penediré d’haver-me’ls estalviat, que ja n’estic fart d’aquesta mena d’actituds-. En primer lloc la seva companya ha comès un error que podia comprometre la seguretat del vol i la de la meva persona, i per tant no entenc que aquesta compensació sigui inadequada, i més en el cas d’un client assidu. En segon lloc, la condescendència se la fiqui on li càpiga.

El que és curiós, i irònicament divertit, és que aquesta sala VIP, compartida per Iberia i TAP, no li arriba a la sola de la sabata a la del Prat, o a les de Barajas, en termes no només de servei –tal com he apuntat- sinó també en qualsevol terme –mobiliari, ambient, connexió a internet, begudes, menjar...-. Això no m’impedirà llegir tranquil·lament el diari mentre degusto un fantàstic porto embotellat el 1989. “És pas malament”, que deia un alcalde de la Catalunya nord...

Excés de precipitació

L'internet ha transformat moltes coses, d'entre elles el nostre accés a la informació. Des que tinc connexió regular a la xarxa cada cop compro menys diaris, si no és en aeroports, en ocasions molt especials en què una determinada notícia m'interessa molt, o quan em dóna pel ritual del diumenge d'esmorzar amb croissant i notícies de paper. Si no es tracta d'un d'aquests casos, accedeixo a la premsa a través d'internet.

L'altre dia ho feia gaudint d'una de les innovacions recents a diversos mitjans, la llista dels articles més llegits pels internautes. Les preferències majoritàries no sempre coincideixen amb el que m'interessa a mi, però sí que em sembla rellevant de veure què és allò que interessa més a la gent. No deixa de ser una manera de captar estats d'ànim col·lectius, per molt que es redueixin als lectors d'un determinat mitjà.

Un titular em crida l'atenció: "Cuidado con los tipos bajos". Ja hi tornem a ser, penso. Un altre estudi fet per algun psicòleg amb molt més pressupost per a investigar que idees que estableix una correlació entre l'estatura modesta -en el meu cas faig aproximadament 163 centímetres, i això fa que em senti al·ludit- i grans dosis de mala llet pròpies de persones que en qui no es pot confiar. Ja imagino la recreació dels perfils psicològics de personatges com ara Cal·lígula, Napoleó, Francisco Franco, Nicolas Sarkozy, Carlos Solchaga, Torrebruno i Josep Lluís Núñez, amb profuses explicacions sobre els complexes creats pel fet de veure el món des d'una mica més avall que la mitjana. Quan ja tinc a la ment la típica i tòpica frase que diu que al pot petit hi ha la bona confitura, un click atura el meu deliri.

L'article es refereix als tipus d'interès baixos. Encara que sigui baixet i algú em pugui considerar interessant, el que llegeixo es refereix estrictament a l'espectre de la deflació, un dels mals que sembla que ens amenacen en aquest context d'ofegament del crèdit, l'oxigen de l'economia. Es tracta d'una molt sòlida argumentació sobre el perquè una baixada generalitzada dels preus no és necessàriament bona. En essència l'economia capitalista és com una bicicleta. Està dissenyada per anar endavant, no per anar endarrera.

M'he precipitat. Millor així.

Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.

Excés de rostre

Dinava amb un amic, i entre els temes de conversa hi havia diverses qüestions d'actualitat. Ens preguntàvem què passa a Grècia, on porten tres dies de disturbis molt greus després que un policia assassinés, pel que sembla a sang freda, un jove que anava amb tot un grup que aparentment els intimidava. Un altre dels avantatges de treballar en un lloc amb gent de procedències tan diverses és la facilitat per a accedir a fonts d'informació o punts de vista més de primera mà, més propers.

Pensava que ja en parlaria amb algun dels meus amics grecs quan pogués, i l'atzar ha fet que me'n trobés una pel carrer, tot sortint de la feina. Jo em preguntava com pot ser que un incident greu però al cap i a la fi aïllat hagi creat aquesta explosió de violència, amb unes escenes de destrucció al centre d'Atenes que resulten insòlites. Tenia clar que hi havia d'haver alguna cosa més.

La meva amiga Maria, natural d'Atenes, companya de feina relativament jove i certament desperta m'ha fet partícep de la seva opinió. Més enllà de la presència evident d'esvalotadors, es constata que també hi ha un element de protesta contra un sistema en crisi. La política grega té uns alts nivells de corrupció, però també conté un cercle d'interessos en què govern, oposició i grups mediàtics es tapen les vergonyes els uns als altres. La única solució per als joves sembla ésser integrar-se com puguin en aquest sistema o buscar respostes fora del mateix, el que explica entre d'altres coses la presència sostinguda d'un moviment anarquista potent.

Aquesta explicació m'ha satisfet, per molt que em doni ganes de seguir investigant i de que, òbviament, no n'hi hagi prou. El cas és que aquí a França mateix, a la tardor del 2005, hi va haver una onada de violència als suburbis que va durar mesos i que no es va acabar fins que es va decretar l'estat d'excepció per primer cop des de l'època de la guerra d'Algèria. El que passa ara a Grècia m'ho recorda en la mesura en que un esclat de violència tan significatiu i estés en el temps i la geografia no es pot explicar senzillament per la presència de gent tan avorrida que no tenen res més a fer que trencar coses. L'element del trencar per trencar, de la destrucció més aviat absurda, no deixa d'existir, però normalment aquests fenomen expressen altres coses. I és que en el nostre benestar i la nostra opulència anem consolidant unes pautes d'exclusió ben marcades. Fa només un parell d'anys es parlava a les Espanyes del creixement del nombre de milionaris. Cada any per les festes nadalenques una de les notícies (a França i a l'estat espanyol) sol ser un nou rècord de la despesa en targeta de crèdit. Però aquestes notícies solen ignorar els mileuristes, totes les persones que treballen en precari i que malviuen com poden, que cada cop són més. El descontentament i la frustració són en alguns casos evidents, i només necessiten una espurna per a expressar-se. Esperem que no sigui una vegada més una efervescència del moment, i que hi hagi alguna cosa que canviï.

PS: avís per a navegants, el predicament de l'infame Berlusconi a Itàlia és fill d'una cultura de l'èxit, de la picaresca i del diner fàcil que s'imposà després de la implosió d'un sistema polític podridament corrupte on qui tallava el bacallà eren la democràcia cristiana i el partit socialista.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

S'acosta l'estiu austral

Zimbabwe continua la seva cursa cada cop més accelerada vers esdevenir un estat fallit. El brot de còlera s'ha estés a la majoria de regions i ja ha causat unes 500 morts. Pel que sembla de brots de còlera n'hi ha hagut de manera periòdica, però el darrer tan fort fou el 1992. El govern ha arribat a tallar el subministrament d'aigua a la capital, Harare, perquè no es disposa en prou quantitat dels productes químics per a tractar-la.

Mentrestant avui hi ha hagut disturbis a la capital. Soldats desarmats es manifestaven per a reclamar el seu salari. Irrisori, de misèria vista la inflació, però tot i així encara impagat. Han hagut de ser dispersats per la policia antidisturbis. Tot plegat incrementa encara més els motius de preocupació. Fins ara Mugabe s'ha negat a aplicar l'acord per a compartir el poder que fou signat el mes de setembre, perquè ha volgut mantenir el control dels ministeris relacionats amb la seguretat i dels econòmics. Nacions Unides estima en cinc milions de persones -vora la meitat de la població-, el total de gent que tindrà necessitat d'assistència alimentària urgent a partir del mes de gener. La comunitat internacional no obrirà l'aixeta de l'ajut fins que Mugabe s'avingui a compartir el poder, però si les coses continuen així l'escenari més possible és una revolta tan generalitzada com anàrquica que forçarà una intervenció d'alguna mena.

Mentrestant el tribunal de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, la SADC, ha declarat il·legals les expropiacions de terres al país, sobretot perquè no hi hagué compensació. El govern de Zimbabwe se'n riu i treu pit, en una prova més que la única cosa que els interessa és la pròpia supervivència, fins i tot per sobre de la seva pròpia població. Mentre esperem que les coses caiguin pel seu propi pes podem anar comptant els morts, tal com en altres situacions que hi ha al món. El sofriment, però, és gairebé inexplicable. Jo només en vaig veure una part.

Em faig gran...

Em ve ella, tota cofoia, i em diu: "t'he d'explicar un acudit!". Es tracta d'una senyora amb un sentit de l'humor senzillament genial. Còsmicament inspirat, increïblement ràpid, exageradament divertit i profundament humà. Hi ha molt poca gent que em pugui fer riure tant, i per tant l'expectativa del que em dirà és gran.

Som en temps de crisi, i és per això que quan em diu "saps quin serà, l'any que ve?", la resposta em surt gairebé d'esma: "el año del consumismo, perquè anirem tots consumismo coche, consumismo piso, etc.".

"Ah, ja te'l sabies..." em fa tota decebuda.

"Sí, és que aquest sorgeix periòdicament en temps de crisi", responc.

"És que jo encara no n'havia vist cap, de crisi".

Me l'ha clavada. Mai ningú se n'havia fotut de la meva edat amb tanta elegància. De fet, tal com ens anem fent grans les diferències d'edat es mitiguen, però en aquest cas cinc anys volen dir haver viscut de manera molt diferent la darrera crisi -en aquest cas diria que la postolímpica, en el meu cas entrant a la universitat i en el seu amb prou feines a secundària-. També hem viscut en un país del que tothom parlava com un miracle econòmic, encara que fos a base d'inflar la bombolla que acaba de petar.

Em faig gran. Però no he vist res. Perquè pel que fa a la crisi em penso que encara no hem vist res.

Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...

Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Vinh Ha Long

La llegenda popular diu que fa molt de temps els vietnamites lluitaven contra els invasors xinesos quan els déus els van ajudar enviant-los una família de dracs. Aquests dracs escopiren foc i jade que es van anar convertint en illes, unes illes que finalment formaren una cadena que va mantenir els invasors a fora. Aleshores els vietnamites van poder fundar el seu país.



Això és Vinh Ha Long, la badia de Ha Long. Situada al nord-est del país, a uns cent setanta quilòmetres de Hanoi, flanquejada al sud pel golf de Tonkin i al nord per la Xina. Cent vint quilòmetres de costa, uns mil cinc-cents quilòmetres quadrats de superfície i 1969 illots. Tot plegat amb un paisatge espectacular i singularíssim, enormement captivador per les seves formes i els seus colors.



Tothom me n'ha dit com n'era de turístic, i no em puc passar de formar part d'un cert adotzenament. Disfruto la posta de sol en una platja que sembla el Passeig de Gràcia en termes d'afluència. Però, per una banda, encara resta dins dels límits del que és sostenible, i el personal, en general, està molt tranquil i relaxat. I per altra banda, fins i tot així valia la pena de venir.


La sensació d'adormir-se en un vaixell al mig de la badia, entre totes aquestes formes i al mig de la calma més absoluta, és incomparable.

Al matí, després d'una ullada de sol que coincieix amb una fascinant excursió en kayak, el cel s'ennuvola i ens ofereix un espectacle incomparable de tons argentats, tots els matisos d'un gris lluminós senzillament preciós. Sort que aquest cop m'he pogut agafar un parell de dies lliures.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.

Una oportunitat per a l'esperança

Feia molt de temps que no vivia un moment d'eufòria col·lectiva tan estés i compartit. La primera victòria electoral d'en Zapatero després dels dies de la infàmia de l'horror posteriors a l'onze de març de 2004; el moment en que es va formar el primer tripartit després de vint-i-tres anys de govern de la Generalitat en mans del President Pujol. Aquests dos eren fins ara els meus moments de referència en termes d'eufòria col·lectiva -en parlo en aquests termes essent conscient que l'alegria no era en cap cas compartida per tothom-. Hi podria afegir alguna victòria del Barça. Però en qualsevol cas, n'he viscut pocs.

El d'ahir, però, encara que fos viscut a París, sota la influència del cercle internacional en què em moc i en companyia d'alguns amics nordamericans, fou quelcom que no havia vist mai, quelcom que qualificaria sens dubte d'únic. I és que no n'hi ha per menys. Per primer cop una persona amb orígens a l'Àfrica arriba a la més alta magistratura del que, mal que ens pesi, és encara el país més poderós del món en aquest moment històric, un país que crea tant de rebuig com de fascinació. Un país que té una realitat molt més rica, complexa i interessant que el que ens poden fer pensar tots els estereotips que en coneixem.

La veritable mesura del que suposa la victòria d'Obama l'he tinguda veient les reaccions que ha evocat a l'Àfrica. Aquest continent oblidat que ha estat casa meva, fins ara, durant aproximadament un any repartit en tres períodes diferents. Tots els amics i coneguts que hi tinc estan eufòrics, perquè per primer cop es reconeixen en el president electe de la primera potència mundial, en el que és el final d'un llarg camí que va començar amb l'esclavitud forçada i va continuar amb la segregació racial, que en alguns casos no es va acabar fins a finals dels anys seixanta, deixant ferides que encara resten obertes. Ferides que a partir d'avui estaran una mica més a prop de tancar-se.

Preguntem-nos quant de temps haurà de passar encara per a que algú amb orígens africans, ja sigui del nord o del sud, arribi a la presidència de la República Francesa, a ser primer ministre de la Gran Bretanya, president del govern espanyol o president de la Generalitat. És ben cert que la presència de negres als EUA -afroamericans, en diuen allà en un terme que evoca els orígens intentant bandejar per sempre qualsevol expressió racista-, data de segles, mentre que a Europa parlem d'una seixantena d'anys, i per tant parlem de minories que han tingut menys temps per a servir-se d'un ascensor social que de tota manera als EUA sembla que estigui més ben greixat, o almenys això ens volen fer creure. Tanmateix, aquest fet no fa pas que la pregunta sigui menys pertinent. Quant de temps ens caldrà?

És un moment per a l'esperança, perquè el canvi és aquí. Hem de ser modestos en les expectatives que es generin, que en molts casos seran decebudes. No obstant, no és pas menys cert que aquest és un moment històric. Disfrutem-lo tal com es mereix.

PS: els quatre criminals de les Açores encara continuen lluny del lloc on haurien de ser -el banc dels acusats-, però almenys ja no governen. Ni en Blair, ni en Bush, ni l'Aznar. Només en queda un, però, el Sr. Durao Barroso, encara president de la Comissió Europea, amb possibilitats de renovar gràcies al suport, entre d'altres del president Sarkozy. La desaparició d'en Bush de l'escena és una excel·lent notícia de la que molts nordamericans que conec se n'alegren dient que per primer cop en vuit anys no s'han d'avergonyir de ser nordamericans. Espero que duri...

Tranquils, que no passa res. O potser sí...

La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.

Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.

I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.

Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?

La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.

Tarda de tardor a París

Dijous passat era el principi del final de dues setmanes de feina infernals. Per a celebrar l'avinentesa tal com es mereixia, havia quedat amb en Jaïr i la Kremi, la meva família a París, amb l'únic objectiu de compartir estona i conversa fent estrictament el que ens vingués de gust.

El temps ens va fer un regal inesperat: una formosa tarda de tardor, que la ventada del dia anterior convertí en un espectacle deliciós, amb una atmosfera neta i lluminosa, completament radiant. Un capvespre d'aquells on els colors adquireixen una brillantor dramàtica, on sembla que fins i tot els edificis més llunyans es puguin abastar amb les mans. Mentre el sol encaminava lentament la seva llum cap a altres latituds, decidírem fer la tornada més llarga però més agradable agafant l'autobus.

Els finestrals ens oferiren un paisatge espectacular, amb un moment únic: el de creuar el riu. Deixant enrera l'ampla i majestuosa esplanada dels Invalides, El pont Alexandre III ens oferí el panorama habitual, d'una espectacular bellesa sublimada en aquest cas per les condicions atmosfèriques. A mà esquerra, la perspectiva del Quai d'Orsay, el revolt del Quai Branly i la Torre Eiffel, asseguda a la riba del riu com si vigilés la ciutat, ja il·luminada i perfilada pels tons vermellosos del capvespre. A l'altra banda del riu, el Grand Palais, que amb l'Elisi al davant emmarca graciosament el començament dels Camps Elisis des de la Place de la Concorde. A mà dreta, el Petit Palais i l'arribada del cours de la Reine a la dita plaça, l'autèntic rovell de l'ou de París, punt de sortida del pas triomfal que va del Louvre a l'arc de Triomf passant pels Camps Elisis, per després continuar per l'avinguda de la Grande Armée fins a La Defense, en una de les perspectives urbanes més espectaculars i majestuoses del món. Amb la llum d'aquesta tarda del principi de la tardor, quan els arbres encara no han estat despullats pel fred però ja han pres un to ocre que es confon amb els tons del capvespre, el passeig em recorda que he tornat a una de les ciutats més belles del món, que he conegut, que he viscut, amb remarcables i llargues interrupcions, durant els darrers tres anys i mig.

Me l'han dit més d'una vegada, la sort que tinc, sobretot gent que coneixen la ciutat. Tanmateix la meva impressió és diferent. La meva relació amb París s'explica amb una metàfora masculina, que entenc tot i això com a no sexista, perquè podria ser perfectament reversible. Viure a París és com tenir una xicota, una parella, realment particular. Bella, bellíssima. Culta, glamurosa, amb un estil incomparable. Extremadament interessant. Atractivíssima. Però que es permet tractar-vos com un drap brut sempre que li passa pel barret, cosa que s'esdevé força sovint. En definitiva, una senyora que no només fa bo de conèixer sinó que us pot enamorar amb una gran passió. Però a qui tard o d'hora acabareu dient: xata, ets fantàstica, però que t'aguanti un altre, que jo ja en tinc prou...

Ja en tornem a tenir set..

En una entrada de fa tres mesos reflexionava sobre el fet que el govern de Zimbabwe va decidir, a finals de juliol, eliminar deu zeros de la seva unitat monetària, per tal entre d'altres coses d'evitar un col·lapse total de sistemes informàtics i comptables diversos, que ja no podien funcionar amb tants zeros. La meva amiga Bekezela, amb molt d'humor, em deia "sí, han marxat, però no et preocupis que tornaran a casa per Nadal".

Doncs la veritat és que sembla que efectivament tornen a casa per Nadal, però ho fan a ritme de grans magatzems o de llums de Nadal a Barcelona o a París -el Nadal comença a arribar a mitjans d'octubre a llocs com "El Corte Inglés"-. I és que de moment ja n'han tornat set. Sí, en tres mesos han guanyat set zeros. La taxa oficial d'inflació de Zimbabwe se situa en 231.ooo.ooo%. L'escassetat general de subministraments afecta també a la moneda. Ignoro si en aquest moment es tornen a fer servir els curiosos bitllets amb una quantitat forassenyada de zeros i amb data de caducitat, ho ignoro però ja ho preguntaré i en tot cas m'imagino que sí, que els tornen a fer servir. Sigui com sigui el que sí que s'està produïnt -em comentaven l'altre dia- és la consolidació d'un sistema de preus triple -un preu si es paga en cash, un altre si es paga per transferència bancària ordinària, i un altre si es paga per transferència bancària d'un compte en divises-, en funció de l'escassetat de moneda. Per a qui encara no s'hagi tornat boig tingui l'oportunitat de fer-ho. Tot plegat amb uns preus que en termes reals també van pujant, productes bàsics escassos... El mateix infern que vaig viure en persona, però una mica pitjor a mesura que va passant el temps. Tal com deia, el marge per a que la situació es continuï podrint existeix, encara en queda.

Aquest marge continua existint, entre d'altres coses, perquè ara fa un mes que es va signar un acord per a compartir el poder entre el ZANU-PF i l'oposició del MDC. La solució "a la kenyana" -acceptem mantenir el president que ha robat les eleccions tot compartint el poder per a evitar un bany de sang-, no s'acaba de concretar. La disputa pel control dels ministeris clau -economia i, sobretot, interior- continua, amb acusacions creuades de manca de voluntat per a arribar a un acord. L'impasse en les negociacions ha estat tan seriós que ha calgut reactivar la mediació sudafricana. L'oposició, però, ha refusat d'assistir a la reunió prevista a Swaziland -president de torn del grup de seguretat de la SADC-, on havien de coincidir amb totes les parts en conflicte i els mediadors sudafricans encapçalats pel recentment dimitit president Thabo Mbeki. Tsvangirai ha dit que no hi anirà perquè fa mesos que li neguen la concessió d'un passaport i només li concedeixen documents de viatge provisionals cada cop que ha de sortir del país. Una mostra més de l'assetjament continu a que és sotmesa l'oposició. Aquesta és una de les claus de tot el tema. L'estratègia del ZANU-PF al poder ha estat la intimidació directa combinada amb un intent deliberat d'exasperar tothom. Espero que no ho aconsegueixin, perquè el sofriment humà que tota aquesta pantomima continua provocant és incalculable.

Gomorra

La declaració d'un "arrepentit" de la màfia va fer saltar el tema a totes les portades: la camorra -la màfia napolitana- vol matar Roberto Saviano, l'autor de la novel·la-reportatge "Gomorra", publicada el maig de 2006, que ha estat recentment duta al cinema.

Saviano esdevé un altre escriptor amenaçat de mort, una nova icona de la lluita sense fi per la llibertat d'expressió. Aquest cop, però, l'amenaça no ve de cap grup polític, ni de cap fonamentalista religiós, sinó d'una de les estructures de crim organitzat més antigues i persistents del món: la camorra. La màfia napolitana, una estructura nascuda de la fallida de la transició entre l'ordre feudal de l'antic règim i l'estat modern al sud d'Itàlia, que fou aliada dels liberals quan li va convenir, i es convertí en el filtre del poder de l'estat.

El millor que podem fer per Saviano és llegir el seu llibre i veure la pel·lícula que ha inspirat. El llibre encara no l'he llegit, però la pel·lícula és molt recomanable. Per què ha molestat tan al clan dels Casalesi, una de les famílies camorristes més importants? Perquè el que ens ensenya és molt lluny de la imatge romàntica de la cosa nostra siciliana mostrada per la saga d'"El padrino". Lluny de la retòrica dels "homes d'honor", Gomorra ens mostra un món extremadament sòrdid, on la violència no és res més que el que és: la garantia i sovint l'únic recurs d'un sistema de dominació social brutal, arbitrari i extremadament corrupte. La sublimació del caciquisme més ranci. Un sistema que converteix regions senceres d'Itàlia en hostatges del crim. La fallida continuada de l'estat de dret, que converteix la cosa pública en un mecanisme d'enriquiment privat cimentat en la protecció contra l'amenaça autogenerada i la llei del silenci. Un sistema del qual l'afer de les escombraries, vegonyosa connivència entre industrials del nord i corruptes del sud, no és més que la conseqüència més visible, lluny de ser l'única.

Recomanable, molt recomanable, perquè la nostra Europa neta i polida no està lliure de porqueria, en cap dels sentits. I sovint tenim una certa tendència a oblidar-nos-en.

"Vous êtes très honorable, monsieur"

Surto del metro a quarts de deu del matí, per a cobrir els deu minuts a peu entre l'estació i la feina. Camino amb prou feines despert, de cara al sol entelat d'un dia benigne de tardor. Vaig de vint-i-un botons, cosa que em tocarà fer durant un parell de setmanes pel cap baix.

A mig camí em sorprèn un senyor amb pinta d'estar més aviat perdut. Em fa senyal perquè m'aturi. Quan em paro em trobo de cares a un home d'edat més llarga que mitjana, vestit amb una elegància decadent, i amb faccions del sudest asiàtic. Immediatament em pregunta d'on sóc, i em torna a sorprendre: "Barcelona? Ah, Perpignan! Catalan!". No sé si el fet català és massa conegut al sudest asiàtic, però en aquest cas ho semblaria. M'explica que fa temps que viu a Niça, que acaba d'arribar a París però li han robat la cartera a la Gare de Lyon...

Quan ja fa uns segons que tinc clar que em demanarà diners em desarma amb una frase que, sense que ell ho sàpiga, o almenys sense que les coses passin exactament com ell es pensa, farà el fet. "Vous êtes très honorable, monsieur". Em diu que sóc molt honorable! Aquesta trobada casual entre la cortesia asiàtica i el protocol nostrat em sembla un prodigi. Immediatament em toca reprimir una gran rialla i unes gairebé incontenibles ganes de tossir a la pujoliana.

Em diu efectivament que necessita monedes per a trucar. N'hi dono, i que truqui o esmorzi on en faci el que més li vingui de gust. Més enllà de tota consideració moral, s'ho mereix només pel fet d'haver estat capaç de fer-me somriure d'orella a orella, cosa que no és fàcil a aquestes hores del matí.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

"Bienvenido a casa"

Aquesta fou la frase de rebuda del director de l'oficina de Montevideo, el meu cap d'ara fa més o menys un any. I aquesta ha estat la rebuda de la ciutat. Amb els mateixos 4 o 5 graus del matí i el vent fred de l'hivern al río de la Plata que m'ha obligat a treure l'abric de l'armari abans d'hora, quan a París la tardor és incipient. Amb les mateixes olors, la de les parrilles i la de les estufes. Amb un mate i un termo, amb una copa de tannat.

Acollida emocionant en un indret que sí, que no deixa de ser casa meva, perquè m'hi trobo efectivament com a casa. Res no és el mateix de fa un any, sento els milers de quilòmetres i totes les experiències sobre les espatlles, però és això. Una tornada a casa.

Un acord per a treure Zimbabwe del pou?

A l’aeroport de Sao Paulo, camí de Montevideo, després d'un vol de nit molt llarg i mentre espero la connexió, llegeixo finalment les notícies sobre l’acord a què han arribat el govern i l’oposició de Zimbabwe, després de dos mesos de negociacions amb molts alts i baixos.

Mentre el principal mediador, el president sud-africà Thabo Mbeki, adverteix que encara queden força coses per a negociar, la veritat és que una lectura atenta del que en diuen els diaris deixa marge per a l’escepticisme.

En essència Robert Mugabe romandrà com a president i compartirà el poder executiu, encara que la gestió diària de les polítiques del govern quedarà en mans de Morgan Tsvangirai, que esdevindrà primer ministre. Aquest seria un acord satisfactori i representa una cessió de poder mai vista en el cas de Mugabe, però serà ell qui continuarà presidint el Consell de Seguretat Nacional, també conegut com a comandament conjunt d’operacions, que inclou l’exèrcit, la policia i els serveis secrets. Per bé que el primer ministre també en serà membre, el fet que Mugabe conservi el control sobre l’aparell de seguretat crea dubtes més que raonables sobre les possibilitats d’un canvi real. Els aparells de seguretat han estat el seu suport més important de Mugabe, un suport que no ha estat ni molt menys gratuït. És a l’aparell de seguretat on es troben els criminals i torturadors responsables que Zimbabwe no hagi signat mai el conveni que crea el Tribunal Penal Internacional, perquè tenen les mans tacades de sang des dels anys vuitanta. És en aquest aparell de seguretat que s’hi troben els més destacats beneficiaris de la desastrosa reforma agrària de Mugabe i, en general, del pillatge a què ha estat sotmesa l’economia de Zimbabwe en particular en els darrers deu anys.

El Fons Monetari Internacional ha fet saber per boca del seu president, el frustrat candidat a la candidatura per a la presidència francesa, Dominique Strauss-Khan, que està a punt per a discutir amb els nous líders de Zimbabwe. Els nous, no els vells. Per això el MDC es baralla per a obtenir el control del Ministeri d’Economia, perquè amb algú del ZANU-PF no hi haurà ajuda exterior. Un senyal fort de la “comunitat internacional”, molt matisat, però, per diverses declaracions que diuen que no es prendrà cap decisió sobre l’ajuda a Zimbabwe fins que s’hagi pogut comprovar com funciona el nou govern.

Aquest és el gran què. A dins de Zimbabwe, la batalla per les posicions clau està en marxa. A fora de Zimbabwe, els països donants han de mantenir l’equilibri entre l’exigència de canvi i el refús d’un acord generat per la mediació africana.

Davant de tots plegats, però, el que hi ha és una situació cada cop més dramàtica, després que Moçambic decidís aturar el subministrament de cru per les factures impagades. El Programa Mundial de l’Alimentació de Nacions Unides ja ha fet públic que calcula que haurà de subministrar aliments a cinc milions de persones en els propers mesos. Amb aquesta dada n’hi ha prou per a adonar-se de la magnitud de la crisi. Esperem que aquest sigui el principi del redreçament de la situació, que ja fa temps que és urgent.

He dinat amb una persiana

Sí, sí, el titular és cert. Avui he compartit l'hora de dinar -un bon plat de pasta, linguine amb "girolles" (rossinyols)- amb una companya de feina originària de l'Iran, Pèrsia. Una persiana autèntica. Sí, ja ho sé, el terme adequat és persa, i no persiana. Però en aquesta ocasió no em podia estar de manllevar el "neologisme" emprat pel meu estimat Joan Marc en les cròniques de les seves darreres vacances, en les que s'ha passejat per Pèrsia.

Això d'avui ha estat possible sobretot pel fet de treballar en una organització del sistema de Nacions Unides. Segons les estadístiques, al secretariat de l'augusta organització per la qual treballo hi ha gent de cent-vint nacionalitats diferents, entesa en aquest cas la nacionalitat com a ciutadania estatal definida per la possessió d'un determinat passaport. Aquest fet, aquest gran nombre en ell mateix constitueix una riquesa enorme, que dóna oportunitats quotidianes per a entrar en contacte directe amb altres cultures i maneres de veure el món. Això, en certa manera, acaba resultant addictiu, perquè és interessantíssim.

Òbviament, però, cal prendre-ho amb una certa distància, suposo que com a tot a la vida. Aquesta diversitat és certa i constatable, i es disfruta, fins al punt que hom (o don, segons els casos) arriba a la sensació de tenir el món a l'abast de la mà. Sensació tan tangible com falsa, perquè no és res més que un petit món virtual, bastant endogàmic i amb les seves dinàmiques pròpies, que tot i reflectir fidelment la naturalesa humana, no deixen de ser molt particulars i allunyades d'altres mons, i d'aquesta abstracció que no vol dir res però que resulta tan útil, "el món real".

Aquesta diversitat, per altra banda, constitueix un desafiament constant a l'hora de treballar. Significa conviure cada dia amb cultures del treball molt diferents, que creen una nova experiència per a cada dificultat. Des de l'anecdòtica verificació dels tòpics -un dia vaig quedar per dinar amb un parell de companyes alemanyes, i òbviament eren a la porta a l'hora en punt, quan jo tot just recordava que havíem quedat-, fins a la interacció constant amb persones amb percepcions molt diverses de factors tan importants com per exemple les jerarquies -tant les visibles com les tàcites-. Una barreja que pot ser molt enriquidora, però també complicada i a voltes molt frustrant.

De moment, però, puc dir que a partir d'avui em miraré les persianes amb uns altres ulls.

Piquen?

Viure en una ciutat mínimament gran dóna sovint oportunitats per a presenciar coses insòlites. El món urbà sol ser una barreja que, com més heterogènia és, més potencial per a la creativitat conté. I si aquesta ciutat és París, una de les primeres destinacions turístiques del món, les oportunitats d'aquest tipus es multipliquen, entre el decorat, un cert cosmopolitisme i un estil molt propi, únic. Dissabte passat vaig aprofitar un dels pocs dies assolellats i estiuencs que aquest estiu ens ha volgut donar per a fer un llarg, llarg passeig per la ciutat, amb bona companyia. D'entre tot allò que vam poder observar, en destaquen les imatges a continuació. En principi, trobar-se un pescador a la riba del Sena no hauria de tenir massa res d'insòlit, encara que no vagi vestit precisament de pescador...


...si no fos pel marc incomparable que el nostre bon home va triar per a disfrutar de la llur activitat, que potser és el factor que justifica aital indumentària....


I la meva amiga que comenta: "i què deu pescar?" El cap em bull de respostes. Una bota? Un mitjó? Una ampolla amb un missatge? Una guitarra? Un refredat?

"Perquè aquí n'hi ha, de peix? Dona, probablement sí, però no sé si deu tenir massa bon gust..." Mentre intento el·laborar una teoria segons la qual es tracta de la tapadora d'un agent secret, teoria rebatuda ràpidament per l'amiga amb sàvies paraules -"home, si el que pretén és passar desapercebut, així no crec que se'n surti"-, el nostre home ens sorprèn...



...Sí, és la primera captura de la tarda!!!



Després d'aguantar-me les ganes d'aplaudir que m'agafen immediatament, per a no trencar la quietud del moment, observem com aquest campió de la pesca urbana es treu de la bossa una petita nansa on diposita la seva captura per a empresonar-la dins l'aigua. No sabem si s'endurà el peix o el tornarà al riu, perquè en aquest punt decidim continuar la nostra passejada.

En qualsevol, des de dissabte estic content de poder afirmar que al Sena no només s'hi pesquen refredats. Ja ho sabeu, això és un avís per a navegants-pescadors. No seran salmons com a Escòcia, però podeu coronar-vos com a reis de la pesca tot contemplant Nôtre Dame. Que no està gens malament.

Qui és Rachida Dati?

El dimarts passat saltava la notícia. Rachida Dati, 42 anys, soltera, ministra de justícia del govern Sarkozy, està embarassada. El mateix dimarts, el diari marroquí l'Express es feia ressó dels rumors segons els quals el pare no seria altre que l'ex-president del govern espanyol, José María Aznar López, que es va apressar a desmentir-ho amb rotunditat castissa.

Independentment dels vincles existents entre Aznar i el sarkozysme, el cert és que els noms que han sonat a la premsa com a possibles pares no són pocs. Dati, però, ha manifestat que vol fer ús del seu legítim dret a mantenir reserva sobre la seva vida privada, que ella mateixa qualifica de "complicada". A mi, personalment, la paternitat del seu fill és un tema que m'interessa ben poc, sobretot des del moment en què tinc clar que no sóc jo.

El que m'interessa del tema són altres dimensions. Per una banda, Dati serà la segona dona que esdevé mare essent ministra al govern de França, uns mesos després que Carme Chacón ho fes per primer cop en la història a Espanya. Cal recordar que la primera a França fou una tal Ségolène Royal, que va tenir la seva quarta filla mentre era ministra del govern Jospin. Royal va aprofitar per a convidar la premsa quan tot just havia parit, en un gest que va fer enfurir el pare dels seus fills i alreshores encara el seu company, François Hollande. Gest mediatitzat però important, reivindicació de la possibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar fins i tot en l'exercici de les més altes magistratures.

Per altra banda, Rachida Dati és un personatge controvertit i una autèntica icona del Sarkozysme. Filla d'immigrants del nord d'Àfrica, és aliena al recorregut habitual de formació de l'elit política francesa. Igual que Sarkozy, no ha passat per l'École Nationale d'Administration. Rachida Dati afirma que ningú no li ha regalat mai res -i suposo que en certa manera té raó-. Parteix d'uns orígens poc acomodats i arriba a la cúspide a base de treball i sobretot de conèixer gent "important" en moments clau. Gent que li obre portes.

Cecilia, la segona muller de Sarkozy, artífiex en gran part de la seva arribada a la presidència, l'arriba a definir com "la meva germana". Gasta la mateixa retòrica fàcil i a vegades molt demagògica que el president, però el Sarkozysme la necessita. Dati és la prova vivent que el "travailler plus pour gagner plus" funciona, que la rígida i molt elitista societat francesa també pot ser oberta, que també es pot arribar a dalt de tot havent començat des de baix. El seu exemple és importantíssim en un país en el qual s'ha arribat a considerar el currículum anònim, per a evitar que les empreses que busquen personal llencin directament a la paperera les sol·licituds d'aquells que tinguin cognoms que suggereixin un orígen a fora d'Europa. Malauradament, però, a aquestes alçades Rachida Dati és encara l'excepció que confirma la regla, una persona que ha estat cooptada per una elit que, com tota elit, es continuarà reproduïnt i que se servirà del seu exemple per a negar-ho.

Montevideo, Uruguay (IV): un pont que no és de diàleg

Divendres passat, per primera vegada des del 20 de novembre de 2006, un ciutadà argentí va creuar el pont d'Arroyo Verde, sobre el riu Uruguay, que connecta les poblacions de Gualeguaychú, a l'Argentina, amb Fray Bentos, a l'Uruguay. El ciutadà fou escoltat per la gendarmeria argentina, després d'una decisió judicial sobre el seu dret a transitar pel pont. Necessitava escolta per a evitar que l'agredissin els "piqueteros" que bloquegen el pont des d'aleshores (que, curiosament, quan foren preguntats al respecte van afirmar que "no l'havien vist passar").

Aquesta és una fita històrica en un conflicte, el de les pasteres, que ha enverinat les relacions entre la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguay, des que l'empresa paperera Botnia, amb seu a Finlàndia, va decidir instal·lar una planta de producció de pasta de paper a Fray Bentos, Uruguay. Moviments ecologistes van posar el crit al cel i, des d'alreshores, bloquegen el pont, pas obligat en una ruta bàsica per al comerç de tota l'àrea del Mercosur.

Un conflicte molt complicat del qual és difícil de treure l'entrellat, donat que s'hi barregen i superposen diverses tensions. A l'origen, la polèmica sobre les possibles conseqüències mediambientals de la instal·lació de la planta. En aquest punt, i d'entrada, entren en joc els arguments dels ambientalistes, contra els qui diuen que aquesta és una planta de nova generació que compleix amb uns estàndards de producció molt més respectuosos amb el medi que no pas factories que en aquest moment fa anys que funcionen a l'Argentina.

Tot plegat es complica encara més quan considerem que hi ha hagut una manipulació interessada del conflicte per part dels respectius governs -i en aquest cas, particularment, el de l'Argentina-. Per quin motiu? Sens dubte desviar l'atenció d'algun problema domèstic o de multitud de problemes domèstics. Per una banda, sembla que el govern de l'Argentina recolza les protestes de sotamà mentre no fa res per a posar al dia altres pasteres que ja són al seu territori; per altra banda, a la regió ningú ho escriu però tohom diu el mateix: que els argentins tenen un atac de banyes perquè la planta va anar a parar finalment a l'Uruguay, perquè la "coima" (suborn) exigida a Botnia pels polítics locals fou massa elevada. El que està clar és que ambdós governs ho han fet una qüestió d'orgull nacional, que arribà fins al punt que en un moment determinat es va demanar la mediació del rei d'Espanya.

Ara fa un any, mentre jo vivia a l'Uruguay, es va inaugurar el port annex a la planta, pel qual ha de sortir la pasta de paper processada. Una escena no massa tranquilitzadora de patrulleres de la marina urugaiana dissuadint els piqueteros argentins que volien desembarcar al port amb llanxes de fortuna, pancartes i banderes. I una retòrica nacionalista força perillosa en tots els casos. Un gran impacte econòmic en disputa, i arguments per a tots els gustos. I, des del cantó uruguaià, un gran recel, el recel secular cap a un veí mastodòntic que sempre ha observat l'Uruguay com una província pròpia que és independent per poc més que un accident de la història...

Globalització i turisme a París

L'estiu es va acabant, i per al sector turístic arriba l'hora de fer balanç. França continua essent el destí líder al món, amb 75 milions de visitants rebuts l'any 2005, segons dades de l'Organització Mundial del Turisme, agència especialitzada de Nacions Unides amb seu a... Madrid. El mateix any Espanya ocupava el segon lloc, amb gairebé 60 milions de visitants, i els EUA el tercer, amb una mica més de 41. És de suposar que els tres llocs de la capçalera s'hauran mantingut.

L'altre dia, però, diversos noticiaris francesos parlaven de les dades sobre la procedència d'aquests turistes, destacaven el fet que es nota una baixada sensible dels més "tradicionals": els nordamericans i els japonesos, sens dubte afectats per la relativa debilitat del dòlar americà. Per contra, es nota un augment important de turistes procedents de països emergents: la Xina, Brasil, Rússia, Índia... Si els jocs olímpics de Beijing han servit per a ensenyar al món el progrés de la Xina, un país que fa trenta anys es comptava com a pobríssim i que avui és la fàbrica del món i està expandint ràpidament la seva classe mitjana, aquesta estadística sobre el turisme ens diu molt sobre la realitat del món d'avui. Ens parla de països empobrits durant molt de temps que estan reclamant el seu lloc en un ascens formidable. Països que, per la dimensió que tenen, estan canviant el món, i ho fan molt de pressa. De moment, però, Europa només se sap mirar el melic. Malauradament.