La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.
Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.
I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.
Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?
La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada