A l’aeroport de Sao Paulo, camí de Montevideo, després d'un vol de nit molt llarg i mentre espero la connexió, llegeixo finalment les notícies sobre l’acord a què han arribat el govern i l’oposició de Zimbabwe, després de dos mesos de negociacions amb molts alts i baixos.Mentre el principal mediador, el president sud-africà Thabo Mbeki, adverteix que encara queden força coses per a negociar, la veritat és que una lectura atenta del que en diuen els diaris deixa marge per a l’escepticisme.
En essència Robert Mugabe romandrà com a president i compartirà el poder executiu, encara que la gestió diària de les polítiques del govern quedarà en mans de Morgan Tsvangirai, que esdevindrà primer ministre. Aquest seria un acord satisfactori i representa una cessió de poder mai vista en el cas de Mugabe, però serà ell qui continuarà presidint el Consell de Seguretat Nacional, també conegut com a comandament conjunt d’operacions, que inclou l’exèrcit, la policia i els serveis secrets. Per bé que el primer ministre també en serà membre, el fet que Mugabe conservi el control sobre l’aparell de seguretat crea dubtes més que raonables sobre les possibilitats d’un canvi real. Els aparells de seguretat han estat el seu suport més important de Mugabe, un suport que no ha estat ni molt menys gratuït. És a l’aparell de seguretat on es troben els criminals i torturadors responsables que Zimbabwe no hagi signat mai el conveni que crea el Tribunal Penal Internacional, perquè tenen les mans tacades de sang des dels anys vuitanta. És en aquest aparell de seguretat que s’hi troben els més destacats beneficiaris de la desastrosa reforma agrària de Mugabe i, en general, del pillatge a què ha estat sotmesa l’economia de Zimbabwe en particular en els darrers deu anys.
El Fons Monetari Internacional ha fet saber per boca del seu president, el frustrat candidat a la candidatura per a la presidència francesa, Dominique Strauss-Khan, que està a punt per a discutir amb els nous líders de Zimbabwe. Els nous, no els vells. Per això el MDC es baralla per a obtenir el control del Ministeri d’Economia, perquè amb algú del ZANU-PF no hi haurà ajuda exterior. Un senyal fort de la “comunitat internacional”, molt matisat, però, per diverses declaracions que diuen que no es prendrà cap decisió sobre l’ajuda a Zimbabwe fins que s’hagi pogut comprovar com funciona el nou govern.
Aquest és el gran què. A dins de Zimbabwe, la batalla per les posicions clau està en marxa. A fora de Zimbabwe, els països donants han de mantenir l’equilibri entre l’exigència de canvi i el refús d’un acord generat per la mediació africana.
Davant de tots plegats, però, el que hi ha és una situació cada cop més dramàtica, després que Moçambic decidís aturar el subministrament de cru per les factures impagades. El Programa Mundial de l’Alimentació de Nacions Unides ja ha fet públic que calcula que haurà de subministrar aliments a cinc milions de persones en els propers mesos. Amb aquesta dada n’hi ha prou per a adonar-se de la magnitud de la crisi. Esperem que aquest sigui el principi del redreçament de la situació, que ja fa temps que és urgent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada