Sí, sí, el titular és cert. Avui he compartit l'hora de dinar -un bon plat de pasta, linguine amb "girolles" (rossinyols)- amb una companya de feina originària de l'Iran, Pèrsia. Una persiana autèntica. Sí, ja ho sé, el terme adequat és persa, i no persiana. Però en aquesta ocasió no em podia estar de manllevar el "neologisme" emprat pel meu estimat Joan Marc en les cròniques de les seves darreres vacances, en les que s'ha passejat per Pèrsia.
Això d'avui ha estat possible sobretot pel fet de treballar en una organització del sistema de Nacions Unides. Segons les estadístiques, al secretariat de l'augusta organització per la qual treballo hi ha gent de cent-vint nacionalitats diferents, entesa en aquest cas la nacionalitat com a ciutadania estatal definida per la possessió d'un determinat passaport. Aquest fet, aquest gran nombre en ell mateix constitueix una riquesa enorme, que dóna oportunitats quotidianes per a entrar en contacte directe amb altres cultures i maneres de veure el món. Això, en certa manera, acaba resultant addictiu, perquè és interessantíssim.
Òbviament, però, cal prendre-ho amb una certa distància, suposo que com a tot a la vida. Aquesta diversitat és certa i constatable, i es disfruta, fins al punt que hom (o don, segons els casos) arriba a la sensació de tenir el món a l'abast de la mà. Sensació tan tangible com falsa, perquè no és res més que un petit món virtual, bastant endogàmic i amb les seves dinàmiques pròpies, que tot i reflectir fidelment la naturalesa humana, no deixen de ser molt particulars i allunyades d'altres mons, i d'aquesta abstracció que no vol dir res però que resulta tan útil, "el món real".
Aquesta diversitat, per altra banda, constitueix un desafiament constant a l'hora de treballar. Significa conviure cada dia amb cultures del treball molt diferents, que creen una nova experiència per a cada dificultat. Des de l'anecdòtica verificació dels tòpics -un dia vaig quedar per dinar amb un parell de companyes alemanyes, i òbviament eren a la porta a l'hora en punt, quan jo tot just recordava que havíem quedat-, fins a la interacció constant amb persones amb percepcions molt diverses de factors tan importants com per exemple les jerarquies -tant les visibles com les tàcites-. Una barreja que pot ser molt enriquidora, però també complicada i a voltes molt frustrant.
De moment, però, puc dir que a partir d'avui em miraré les persianes amb uns altres ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada