El llibre dels malnoms, capítol IV: Tigre

Perquè hi ha una foto d’un tigre a la capçalera d'aquest blog? Perquè, del meu pis de la Barceloneta, en deia “El cau del Tigre”? Perquè alguns amics, i particularment el meu amic paulista Chico Cintra, em diuen "Tigre"? La resposta ve d’un dia de l’agost de 2002 a Cienfuegos, República de Cuba.

Les meves companyes de viatge per la més gran de les Antilles van insistir en que anéssim a veure un sacerdot de la regla de Osha-Ifá, el que els espanyols van designar amb el terme de “santería”. La religió Yoruba duta a Amèrica pels esclaus i convertida en un sistema religiós sincrètic veritablement apassionant, que impregna profundament la cultura de l'illa.

Tot i el meu escepticisme sistemàtic vers qualsevol fet religiós, em vaig mostrar receptiu per a l’exercici. Un darrera l’altra, el sacerdot ens va fer un ritus de predicció, ens va “tirar los caracoles” –el cargol és una forma natural d’espiral que significa el contacte entre el món finit i l’infinit- mentre invocava els avantpassats i apuntava tot de números en un paper per a després fer un llarg discurs sobre el signe de cadascun de nosaltres.

Pel que sembla el meu signe és el d’Obbatalà, l’ancià, l’amo de tots els éssers vius i de tots els caps, pare de tots els fills, rei de la pau i de la calma, el savi, el mediador, simbolitzat pel color blanc. L’experiència fou realment enriquidora, perquè em va dir tota una sèrie de coses sobre mi mateix que em van fer reflexionar i que en general trobo força encertades. A més em va venir a dir que amb les condicions que tenia, amb treball i perseverança podria fer el que volgués a la vida. En un moment determinat, però, es referia a una certa fortalesa de caràcter, i d’una manera cada cop més apassionada i amb aquell accent tan divertit es va encenent i em diu: “Po’que tú nasiste para mandal y no para sel mandado. Dise Obbatalá que tu tiene’ un caráctel muy fuelte. Tu ere’ muy tranquilo y por eso la gente no ve en tí lo que tu ere’ realmente, porque tu tiene’ un caráctel muy fuelte y cuando alguien se mete contigo tu sabe’ como defendelte y lo’ demá` siempre van a sel sorprendidos. Po’que tú ere’ fiero como un Tigre! Tu ere’ un Tigre y no lo sabe’! Tú lo que tiene que hasel é’ ponel una foto de un Tigre en la puelta de tu casa pa’ que todo el mundo que venga sepa lo que se va a encontral”.

Té una part de veritat, i em va fer moltíssima gràcia. Així que ja ho sabeu, això de “Lo tigre” no és perquè sí...

El llibre dels malnoms, capítol III: Friman

La República de Cuba és, definitivament i amb diferència, el país més surrealista que he pogut visitar fins al dia d'avui. És interessantíssim, apassionant, però no he trobat cap lloc que el pugui superar en termes de situacions, persones i opinions completament insòlites, a vegades sense cap ni peus, però sempre amb un punt d'humanitat i d'alegria envejables. Si el Carib ja és per ell mateix una rica i creativa barreja entre Amèrica, Europa i Àfrica, a Cuba s’hi afegeix el factor del socialisme real i la seva pretesa “racionalitat”.

Vaig visitar l’illa el mes d’agost de 2002 durant tres setmanes, amb dues amigues i un amic. L’amic, en Carles, venia només per la primera setmana, però s’ho va passar tant bé que va decidir retornar a Europa tal com havia de fer per feina, i tornar tot seguit a afegir-se al grup per a la darrera setmana. Aleshores érem a La Habana. En Carles va tornar tot cofoi dient que al vol de tornada havia conegut un funcionari del Ministeri de Cultura que li volia presentar un fotògraf cec.

Un fotògraf cec??? Doncs sí, pel que es veu al món se'n coneixen tres, i un és cubà. Fou així com vam conèixer l’Eladio Reyes, un senyor que, efectivament és fotògraf i pateix una malaltia de la visió que el fa pràcticament invident. Fa les fotografies amb tot un mètode que es troba entre l'ús de paràmetres que es poden captar amb altres sentits com la calor i el vent i el fet de fer-se explicar el que es pot veure. El que vaig trobar de molt remarcable en la seva obra i la seva conversa és el seu discurs sobre l’art i els seus retrats. El discurs era efectivament molt interessant, perquè consistia en una poderosa reivindicació de l’art com a bé accessible a tothom, fins i tot a les persones que estan mancades d’algun dels cinc sentits, com una qüestió d'igualtat, de no discriminació, de radicalitat democràtica. Els retrats, per altra banda, eren molt especials. Hi ha gent que tenen un entrenament específic per a saber somriure i fer bona cara a les fotografies, és purament un ofici. Però en els seus retrats tothom hi sortia bé, i no es tractava en cap cas de professionals. La meva idea al respecte és que la gent, en general, sabent que el fotògraf que tenien al davant era cec, no se sentien ni observats ni intimidats, i per tant es mostraven la mar de naturals.

El cas és que vam trobar-nos amb l’amic d’en Carles a les onze del matí i ens hi vam estar fins vora les nou del vespre, entre conèixer l’Eladio, passejar, dinar, i retrobar-lo més tard a casa seva. Tot això amb hores i hores del que a Cuba és un art: la conversa sobre tot allò que us pugueu imaginar. En aquest aspecte es nota el nivell d'educació mitjà de l'illa. Entre conversa i conversa, l’amic d’en Carles es dirigia sobretot a ell, i no fou fins a les vuit del vespre, al Malecón, que recordo que em digués pel nom. Bé, això del nom és una manera de parlar, perquè em fa tot decidit “Pue’ bueno Friman, que vamo’ a hasel?”.

De manera que això és el que aquell home havia entès com el meu nom. Friman. Vaig tenir grans treballs per a aguantar-me el riure. Res de sorprenent en un país on vaig conèixer gent amb noms com Danger, Usarmy o d'altres. En Carles encara em diu Friman. I de fet, Freeman vol dir home lliure. M'agrada.

El llibre dels malnoms, capítol II: Ferrari 2005

No m’havia sentit a dir Ferrari des de principis dels anys noranta, i no obstant tinc alguns amics a París que m'ho diuen. Quin és el misteri? L’estiu de 2005 vaig desembarcar a la capital de l'estat francès. Una nova ciutat i un nou entorn laboral, el de la UNESCO. Aquest darrer, tal com he pogut comentar manta vegada, està marcat per la presència de persones de més d’un centenar de nacionalitats diferents.

En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).

Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.

Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.

Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.

No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.

Descansa en pau, Eluana

Mentre el senat italià debatia una ridícula proposta de llei, feta com no se n’ha de fer cap –a cop de cas puntual i d’emocions mediatitzades-, ella ens ha deixat tranquil·lament. Durant setmanes l’església catòlica i l’infame Berlusconi han estat potinejant la seva dignitat. Els primers per a continuar amb llur secular imposició al comú dels mortals, tant als adeptes com als no afins, de maneres de pensar que cada cop són més retrògrades. El segon per a practicar el populisme més barat i oportunista i servir-se'n per a continuar amb el seu afany de carregar-se el ja fràgil equilibri de poders d'una democràcia segrestada.

El debat sobre el dret a una mort digna es mereix quelcom més que els esgarips d'una colla de sotanes histèriques encapçalades per un integrista sense cap escrúpol a l'hora d'enemistar-se amb qui faci falta, sigui musulmà, jueu o laic, per tal d’allunyar encara més l’església catòlica de les necessitats dels seus fidels en nom de principis espuris. Es mereix quelcom més que un primer ministre exhibicionista i narcisista arribat al poder sobre les runes d’una primera república italiana corcada per la mateixa corrupció sobre la que ell edificà la seva magna fortuna, en una fugida endavant que algun dia la història reconeixerà com a tal. El debat sobre el dret a una mort digna es mereix molt més que això.

Es mereix respecte i dignitat. Respecte per la dura decisió d’un pare que coneixia la seva filla millor que ningú. Dignitat que se li ha negat a l’Eulana mantenint-la en una forma de vida completament estèril durant tants anys en contra de la voluntat dels qui compartiren la seva vida. Respecte i dignitat menyspreats per tota una colla de gent que no han tingut cap problema per a omplir-se’n la boca i fer-la aparèixer per tot arreu mentre els ha estat instrumental.

Eluana, descansa en pau. I que la teva mort, com la d’en Sampedro i com la d’altres, pugui servir per a tenir un debat racional i respectuós, i no un espectacle indigne de poder i vanitat.

Descansa en pau, allà on siguis.

Hi ha coses que no canvien mai...

Per una qüestió relacionada amb el meu contracte actual hom em va demanar un certificat de naixement. Aquesta demanda em fou comunicada de manera oficial quan les vacances de nadal ja se m’havien escolat entre els dits, quan ja havia tornat a París des de Barcelona.

En data 5 de gener vaig omplir la sol·licitud pertinent al Registre Civil de Barcelona a través d’Internet. El dia 7 trobo a la meva bústia d’e-mail una notificació segons la qual havien rebut la meva sol·licitud. Al cap d’una setmana rebo un missatge incomprensible i innecessari amb el text següent : “Disculpe las molestias causadas por el correo electrónico anterior, debido a un error en el sistema informático, que no ha permitido ocultar las direcciones de correo electrónico”. Molt bé, moltes gràcies, però no entenc exactament en què pot consistir la molèstia, si no és que en un missatge adreçat a mi no s’hagi ocultat la meva adreça. A més, no hi ha ni signatura. Ni molt menys cap mena d’informació sobre l’estat de la meva demanda. Al cap d’una setmana, el dia 21, els envio un breu missatge sol·licitant precisament aquesta informació. La resposta és un silenci sepulcral.

El dia 4 de febrer, quan ja pràcticament m’havia oblidat que havia demanat el certificat, el trobo a la bústia de casa. La meva sorpresa pel retard ja és considerable –un mes per a trametre’m un certificat que, segons ells mateixos, es pot obtenir a l’acte si hom disposa de totes les dades necessàries i fa la sol·licitud per a un mateix i de manera presencial a la seu del registre-. Però encara ho és més quan em trobo el certificat amb un encapçalament curiós: una còpia impresa del meu missatge del dia 21 de gener on els pregunto quan el rebré! Sense cap anotació... Em sembla que és la primera vegada a la meva vida que algú m’ha donat una “resposta” a un e-mail a través del correu ordinari. Curiós.

No entraré en tots els tòpics possibles –i sovint molt més que justificats- sobre la ineficiència de l’administració pública. Em va cridar molt l’atenció una entrevista que vaig sentir l’altre dia al programa d’en Barril –El Cafè de la República, de nou a onze del vespre a Catalunya Ràdio, que a vegades sento per Internet-. Entrevistaven el jutge Santiago Vidal a qui van preguntar si, enlloc de fer vaga, no seria més eficaç fer senzillament una jornada de portes obertes per a que la gent veiés amb quins mitjans –o millor dit amb quines mancances de mitjans- ha de treballar l’administració de justícia. El senyor Vidal va dir que li semblava una idea excel·lent. El registre depèn del mateix ministeri.

En el cas que ens ocupa només comentaré que, tot fent una simple cerca al google, he localitzat una notícia publicada a El Periódico de Catalunya a principis d’agost de 2008. El registre civil de Barcelona depèn del ministeri de justícia però és gestionat amb diners de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat ha invertit 450.000 € per a millorar una situació que era caòtica. Si després d’una inversió que ha comportat la contractació de dotze persones més i el començament de la digitalització del registre encara estem així, no em vull ni imaginar com era la situació ara fa un any.

Per cert que la notícia també diu el següent: “Solo un posible reproche. La señalización, según señala un trabajador del Registro Civil, anónimo y cauto, "debería estar en catalán, castellano e inglés, y no solo en catalán". M’agradaria conèixer-lo, aquest senyor “anónimo y cauto”. Per a preguntar-li amb cautela però sense anonimat perquè TOTES les comunicacions que he rebut al respecte –les comunicacions per escrit, quelcom força més important que la retolació dels espais- han estat únicament i exclusiva en llengua castellana.

Definitivament, hi ha coses que no canvien mai.

El llibre dels malnoms, capítol I: Ferrari 1989

La bíblia compta entre els seus capítols el llibre dels noms, un extens exercici d’història i d'onomàstica que em va fer abandonar la lectura de l’antic testament després d’una seriosa crisi d’avorriment. Des d’aleshores només he recuperat les sagrades escriptures del cristianisme per la mateixa raó que aleshores, la necessitat de familiaritzar-me amb una cultura de la que formo part, però sempre de manera tan desapassionada com esporàdica.

Ara, però, em disposo a un exercici autobiogràfic centrat en els malnoms que se m’han atribuït fins ara, en general tots acceptats de bon grat, amb una descripció de les circumstàncies de cada cas. El primer no és altre que Ferrari.

I sí, encara tinc amics que em diuen Ferrari, particularment a París. Tanmateix la primera vegada que aquest sobrenom em fou atribuït va ser fa força anys, el juny de 1989 a Santa Cruz de Tenerife. Em vaig luxar l’índex de la mà dreta després de llençar-me a la piscina d’un hotel del Puerto de la Cruz i topar amb el Sr. Ivan Pérez Sentís, aleshores company de l’Educació General Bàsica i avui mosso d’esquadra, que hi era submergit. Una professora de nom Gemma Coderch em va tornar posar l’ós a lloc amb una maniobra destra i valenta, però la inflamació no me la prenia ningú i em van haver de dur a l’hospital.

Tota la visita hospitalària va estar marcada per les conseqüències d’un prodigi de la cal·ligrafia que a hores d’ara, gairebé una vintena d’anys després, encara no he pogut entendre com es va gestar. Per algun misteri de la natura la persona que va apuntar el meu nom a l’expedient va convertir un “FERRAN JOSEP LLOVERAS FERRER” escrit en caràcters tipogràfics i en majúscula en una fotocòpia de la cartilla de la Seguretat Social en una variació certament creativa: escrit a mà i en minúscules la única cosa que és raonable de llegir-hi (l’original encara es troba en algun armari a casa dels meus pares i m'ho he mirat i remirat per tots cantons) és “Ferrari Jorge Llover Torres”. Déu n'hi dó...

Aquesta circumstància conjuntament amb el fet que jo duia una bossa d’esquena de la mítica marca del “Cavallino rampante” va fer que, durant tota l’estona, la infermera se’m dirigís amb expressions com ara “Ferrari, mi niño, ven p’acá”. Aquest fou el primer cop que se m’atribuí el nom de “Ferrari”. No va durar massa, però no seria pas la darrera vegada.

La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.

Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...

S’acaba un gener de cine

No és pas que la meva vida s’hagi convertit en una pel·lícula. O potser sí, aneu a saber. En qualsevol cas el que aquest títol evoca és el final d’un mes en què he continuat anant al cinema de manera assídua. Perquè m’agrada, però també perquè les circumstàncies meteorològiques han continuat essent particularment propícies per a aquesta activitat. Pocs dies de sol on fes bo de passejar, molts dies grisos i freds on asseure’s còmodament davant d’una pantalla esdevenia una manera òptima de passar el temps i una temptació massa gran .

Heus aquí algunes crítiques telegràfiques del que he vist darrerament:

Revolutionary road
La parella de Titanic es torna a trobar en un drama psicològic situat als EUA dels anys cinquanta. Una història molt més rica del que podria semblar, amb l’evolució de dos personatges i la seva lluita per a alliberar-se del quadre d’unes vides convencionals en una societat tradicional i conservadora. En Di Caprio només l’he pogut suportar a Blood Diamond, on fa la única interpretació remarcable que li he vist. Per contra ella, Kate Winslet, demostra en aquesta pel·lícula que és una grandíssima actriu, que en aquest cas es mereix qualsevol premi molt més que Penélope Cruz per VCBCN. Només per la seva interpretació ja val la pena de veure de veure un film que ofereix moltes més coses.
Corprenedora, intensíssima, emotiva

Religolous
Dirigida per Larry Charles (el mateix director de Borat), Religolous ens presenta, amb l’estructura d’un documental, la visió de l’humorista nord-americà Bill Maher sobre el tema de la religió. Un interessant passeig pel món, centrat sobretot en un país on la llibertat de culte coexisteix amb una religiositat que ho impregna tot, fins i tot la política. Personatges tan reals com insòlits, situacions estúpides que apunten a la part més ridícula del fenomen religiós en un cant a la raó i a l’esperit crític. Esbiaixada en alguns casos, però sorprenent i, sobretot, molt divertida.
Hil·larant, compromesa, interessant

Slumdog Millionaire
Un concursant de la versió índia del popular concurs de preguntes i respostes 50x15 està a punt de guanyar deu milions de rúpies (uns cent seixanta-mil Euros, una fortuna a Europa i encara més a l’Índia). Una investigació policial destinada a esbrinar si fa trampes ens proporciona un apassionant viatge per una de les potències emergents del segle XXI, des del punt de vista de les seves capes de població més humils. La narració té un gran ritme i resulta tan interessant que fins i tot un final previsible no la desmereix. Imprescindible.
Trepidant, profunda, espectacular

Espion(s)
Un bala perduda que treballa a l’aeroport i es permet petits furts acaba implicat en una trama d’espionatge entre París, Londres i Síria. Un thriller amb personatges complexos i que evolucionen, molt ben actuat. Millor del que m’esperava, fins i tot si ens podem fer moltes preguntes sobre la versemblança de tot plegat, és una bona pel·lícula.
Sorprenent, inquietant, dinàmica

Che: guerrilla
La segona entrega de la biografia del Che Guevara de Stephen Sonderberg, centrada a l’etapa boliviana que va acabar amb el seu assassinat. Al principi no vaig entendre perquè en Sonderberg se centrava primer en l’insurrecció a Cuba i després en l’etapa boliviana, deixant de banda un període interessantíssim de la vida del Che, el moment en què prengué part activa en la construcció de l’economia socialista cubana, abans de protagonitzar diverses missions a l’Àfrica. Aquesta segona entrega és la resposta a aquesta pregunta: hi veiem com tot allò que va funcionar a Cuba fou un fracàs a Bolívia, perquè les condicions objectives per a una insurrecció revolucionària no hi eren presents. El Che caigué víctima dels propis errors i d’una repressió patrocinada per la CIA que va tenallar el continent sencer durant dècades. Una mort que el convertí en un mite, un mite de la lluita dels oprimits, un mite de la dignitat humana.
Trista, convulsa, tràgica

Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Ché Guevara.

Hasta siempre comandante.

Vaga general

Avui dijous hi ha hagut una vaga general a França. Dos milions i mig de persones s’han manifestat a tot el país segons diuen els sindicats, mentre el govern els compta en un milió. No obstant la paràlisi total que els mitjans de comunicació anunciaven com a més que probable sembla que no s’ha produït, sobretot perquè l’aturada dels transports no ha estat total.

La vaga general arriba dos dies després que el Partit Socialista presentés una moció de censura contra el govern. Òbviament en van perdre la votació en no tenir la majoria parlamentària, però tanmateix la moció va servir per donar la imatge que al país hi torna haver oposició política, després que els socialistes hagin passat els primers anys de la presidència Sarkozy barallant-se entre ells. Aquesta moció de censura i la vaga han donat a la primera secretària socialista, Martine Aubry, l’oportunitat de perfilar-se públicament, mentre la seva rival Segolène Royal assistia al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

I és que l’escena política francesa continua marcada per l’hiperpresidència Sarkozy, la d’un home que fa tots els possibles per a ésser sempre al centre de la notícia. Des de fa un any s'ha trobat amb més d'una esbroncada en els seus desplaçaments pel país. Darrerament el seu gest més visible pel que fa a la crisi ha estat exhortar públicament als dirigents de la banca a que renunciessin als bonus, a tots els emoluments extraordinaris lligats als beneficis que solen rebre. I és que el sector bancari de moment se n’està sortint, però ho fa gràcies a les enormíssimes quantitats de diner públic que se li han posat a disposició des dels governs dels països desenvolupats. Aquest gest de Sarkozy no resta motius als promotors de la vaga, que precisament reivindiquen que les conseqüències de la crisi no les acabin pagant els assalariats i les persones de recursos més modestos. De moment en Sarkozy se’n surt convocant els interlocutors socials a una reunió al mes de febrer. Ja veurem què en sortirà.

Contra l'oblit

El passat dissabte dia 17 hi hagué a París una nova manifestació de protesta per l’atac israelià a Gaza. Els mitjans de comunicació francesos es van fer ressò d’una manifestació de mestres que segons ells tingué una participació d’unes sis mil persones, però van ignorar de manera gairebé total la manifestació sobre el tema de Gaza, tot i que, pel que vaig veure, us asseguro que hi havia molta més gent que no pas sis mil.

Vaig seguir el recorregut entre la Place du Châtelet i l’Opera. Per primer cop hi havia una mínima aproximació a l’Oest de la ciutat. Els organitzadors volien arribar a l’ambaixada israeliana. Malauradament aquesta es troba, a París, massa a prop de l’ambaixada nord-americana i del mateix palau de l’Elisi. No van rebre l’autorització necessària. Un desplegament policial un altre cop massiu aïllava el perímetre de la manifestació de la resta del món.

Un cop més em vaig sentir molt incòmode. Continuo convençut que manifestar-se contra la salvatjada israeliana és un deure cívic. Veig molta gent amb aquest esperit. Però també veig, un cop més, com una part de la manifestació continua cridant “Allahu Akbar” (Déu és més gran) i m’hi sobren les consignes a favor de Hamas. Per això no he anat a la manifestació d’avui, i em sap greu, perquè la d’avui era potser la més necessària, ara que els israelians s’han precipitat a declarar un alto-el-foc encara precari per a no deslluir l'investidura d'en Barack Obama com a nou president dels EUA. Perquè el món no se n’oblidi, ara que comencem a sentir notícies inquietants sobre l’ús d’armament prohibit com ara les bombes de fòsfor. Ara que comencem a conèixer la magnitud de l’horror creat per l’exèrcit d’un país que s’autodenomina com a democràtic.

Em comenta la Mary Lynn, companya de feina, que la manifestació d’avui ha estat tan gran com les altres. N’estic content, perquè cal que el món no oblidi, ara que els mitjans de comunicació sembla que facin tot el que puguin per a forçar l’espiral del silenci, ara que la BBC s’ha negat en rodó a promocionar una crida de les ONG més grans (Oxfam i altres) per a l’ajuda humanitària a Gaza. És necessari continuar mobilitzats, per aconseguir que la magnitud de la salvatjada tingui almenys algun efecte positiu: el de forçar que totes les parts tornin a la negociació. La prova del nou serà la posició del govern nord-americà, perquè són els únics que poden forçar una negociació. Només ho podran fer, però, si abandonen les pernicioses posicions de l’administració Bush, que consistien en dir amén a tot allò que fes el govern israelià. A veure si ara, per fi, veiem un canvi.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

I a part de les 21...

El conjunt d’impressions sobre cinema de les entrades anteriors mereix ésser completat amb un repicó, la referència d’algunes pel·lícules que he vist també en els darrers temps –durant la segona part de 2008-, però en aquest cas en algun hotel o a bord d’avions de llarg recorregut. Les que recordo són les següents:

Namesake
En un hotel de Harare vaig poder veure aquesta petita joia, una altra mirada a les problemàtiques de la vida dels migrants. En aquest cas, es tracta de les diferències amb la segona generació, i els esforços dels pares per a transmetre’ls la seva cultura en un xoc amb la del país d’acollida. Quelcom que he pogut discutir amb alguns amics que ho han viscut en les pròpies carns.
Emocionant, veritable, equilibrada.

What happens in Vegas
Les conseqüències d’una nit de disbauxa a Las Vegas on dos individus que s’acaben de conèixer descobreixen enmig de la ressaca que, com a part de la festa, s’han casat. Una comedieta estrictament per a passar l’estona.
Histriònica, exagerada, previsible.

Blood Diamond
En un altre llarg viatge no em vaig poder estar de repetir aquest film d’acció amb pretensions informatives i reivindicatives prou reeixides. A desgrat de no deixar d’ésser una nova visió de l’Àfrica molt marcada pels estereotips construïts al nord, és no obstant una història que ens aproxima a la gestació de les desgràcies d’un continent que no són tan llunyanes com semblen.
Trepidant, implicada, interessant.

Indiana Jones and the Kingdom of the crystall skull
Creuant l’oceà atlàntic de tornada de Montevideo vaig veure la quarta entrega de la saga d’Indiana Jones. No aporta absolutament res al personatge i a la saga, més enllà de l’aparició d’un fill que prefigura l’herència del que fou un mite del cinema d’acció que amb aquesta nova i prescindible entrega queda reduït a la més gran vulgaritat.
Prescindible, innecessària, tediosa.

Wall-E
Una altra pel·lícula familiar per als incondicionals del cinema d’animació. Futurista història d’amor cibernètic en el context d’una humanitat errant després d’un desastre nuclear. Molt ben feta, una petita joia per a petits i grans.
Tendra, divertida, deliciosa.

The constant gardener
Una altra pel·lícula de temàtica africana que també vaig repetir en un avió després d’haver-la vist a París quan va sortir. Basada en una novel·la que encara he de llegir, és un altre film de denúncia de l’espoli a què és sotmès un continent sencer on la vida té, realment, un altre valor. Encara recordo el silenci sepulcral que es va emparar de la sala del cinema en acabar el film a París.
Colpidora, compromesa, bella.

I això és tot per ara, però n'hi haurà més, espero.

Equívocs lingüístics

Un altre dels avantatges de viure en una gran ciutat que no deixa de ser una de les capitals del món és la possibilitat d'accedir a una vida cultural prou rica, que inclou fòrums intel·lectuals de primer ordre. Ara fa unes setmanes, un amic colombià que és com un germà -d'aquelles persones que hi són a les madures, però també a les verdes-, em va convidar a sentir una conferència a "Science Po", escola d'elit on s'ha format gran part de la classe política i dirigent de França.

Es tractava d'una conferència sobre la situació a Colòmbia, per part de diverses persones entre les que destacava el senyor Carlos Gavíria Díaz, ex-magistrat del Tribunal Constitucional, professor de dret constitucional i president del Polo Democrático Alternativo, l'únic partit significatiu d'oposició de l'esquerra democràtica que ha sorgit a Colòmbia en força temps. El senyor Gavíria fa bo d'escoltar. Les seves paraules comuniquen una visió cívica d'aprofundiment de la democràcia a base d'una educació i responsabilitat ciutadanes que és necessari reivindicar i exercir arreu. De les seves paraules i de les dels altres intervinents se'n deriva també que la situació a Colòmbia és lluny de ser tan simple com el mateix govern del país ens voldria fer creure, en una visió de les coses amplament difosa pels mitjans de comunicació més grans, segons la qual la violència és la conseqüència de l'existència i acció de les FARC. Així doncs, s'acaba amb la guerrilla i s'acaba el problema. Malauradament, però, l'escenari és una mica més complex, perquè el crim i la corrupció associats amb el narcotràfic no són monopoli de les FARC. No només hi ha altres grups armats sinó que aquesta corrupció esquitxa significativament totes les institucions de l'estat, sobretot el poder legislatiu.

Un altre dels ponents era un representat d'una coordinadora de grups indígenes que estaven organitzant una marxa sobre la capital per a ser rebuts pel president -cosa que pel que sembla finalment no es va produir-. El seu testimoni posava de relleu la pervivència d'una problemàtica que va resorgir poderosament a principis del 1994 amb la rebel·lió zapatisa a Mèxic, però que no ha deixat d'ésser present a l'Amèrica Llatina des de fa cinc segles: la qüestió dels drets col·lectius dels grups indígenes. La seva intervenció fou interessant, però em va crear grans problemes.

I és que el senyor en qüestió es referia a l'organització de la marxa com a una "minga". La Real Academia de la Lengua defineix aquest terme com a derivat del mot quechua "mink'a", i utilitzat a l'Argentina, Chile, Colòmbia, Equador, Paraguay i Perú amb el significat d'una "Reunión de amigos y vecinos para hacer algún trabajo gratuito en común". El diccionari també inclou l'altre significat possible, referit a l'òrgan sexual masculí.

La meva feina m'exigeix compostura en totes les situacions, i això inclou conservar cara de pòquer en ocasions en què puc estar escoltant les animalades més indignes que us pogueu imaginar -coses de la diplomàcia-. No obstant aquell dia acabava de sortir de la feina després d'un dia molt ple i tens, i en aquell moment em sentia relaxat. Estava, diguem-ne, "amb la guàrdia baixa". Per això vaig tenir problemes greus tot sentint que si la minga cap aquí i la minga cap allà, i que si "esta minga está creciendo", i "esta minga va a llegar hasta el final". El meu amic Jair s'estranyava de veure'm convulsionar-me, vermell com un tomàquet i tapant-me la boca. I com més reia més ridícul em sentia i més ganes de riure tenia.

Fou una estona divertida però llarga. Coses de la minga.

21 pel·lícules (3 de 3)

I set més...

Hunger

Una nova aproximació a la vaga de fam dels presos de l’IRA de 1981. Un d’aquells moments que cal no oblidar perquè l’evolució de les coses ens faria pensar que moltes situacions semblants no s’han esdevingut o no foren el que foren. És a més un film d’una grandíssima qualitat estètica.
Colpidora, bellíssima, intensa.

Johnny Mad Dog
Imagineu-vos allò dels periodistes incrustats en unitats de xoc a l’Iraq, però en aquest cas en una unitat de nens soldats a la guerra de Libèria. La brutalitat en estat pur, que ens acosta a la realitat de les guerres més horribles del nostre temps, assumint que no hi ha guerra que no sigui horrorosa. Alguns dels participants, antics nens soldats, han explicat que la de debò era encara pitjor.
Brutal, corprenedora, necessària.

Che: el argentino*
Reconstrucció de la vida del Che, des que va conèixer Fidel Castro a Mèxic el juliol del 1955 fins la marxa final i victoriosa sobre La Habana a finals del 1958. Més interessant que romàntica.
Sincera, èpica, tropical.

Il divo*
Reconstrucció d’una part significativa de la vida d’un dels polítics més importants de la Itàlia del segle XX, Giulio Andreotti, set vegades primer ministre en una època crucial per a entendre el present del país. Una de les múltiples interpretacions possibles de la història, de gran qualitat cinematogràfica.
Fascinant, teatral, valuosa.

Burn after reading*
Aquesta té crítica d’en Fray, amb qui estic d’acord.

Frozen river
Una altra història que toca el tema de les migracions clandestines, altre cop als Estats Units d'Amèrica. I molts altres temes interessants, en una narració rica.
Trista, veritable, profunda.

Espelho magico
Un grandíssim cineasta, Manoel de Oliveira, ens presenta la seva darrera creació fins avui. Suposo que als 90 anys no deuen caldre massa explicacions. Riquíssima en símbols. Una obra per a incondicionals de l’autor.
Llarga, críptica, teatral.

Les tres pel·lícules marcades amb un asterisc (*), no les vaig veure a París sinó a Barcelona. En tots tres casos amb una excel·lent companyia.

Racisme

El nombre de morts a Gaza arriba almenys a 1.017 segons fonts mèdiques palestines, la meitat dels quals serien civils, mentre el secretari general de Nacions Unides s'ha desplaçat a la regió per a estimular les negociacions per a un alto-el-foc, i mentre el govern israelià debat sobre el que cal fer a partir d'ara. L'opció sobre la taula és la "tercera fase", que consistira en passar a la lluita casa per casa. Quelcom que implicaria molts morts en ambdues bandes i que es podria girar en contra dels candidats a les eleccions, més enllà de fer encara més repugnant la imatge d'Israel al món. Una imatge que necessitarà moltes campanyes publicitàries i de propaganda per a refer-se, sobretot ara que l'infame Bush finalment se'n va.

La voràgine dels esdeveniments fa que fer comentaris sigui inútil si no és sobre el context general, tal com vaig intentar fer fa uns dies. Em vaig oblidar, però, quelcom que em va deixar absolutament estupefacte. El dia 4 de gener agafava l'avió per tornar a París des de Barcelona. L'atac israelià ja durava nou dies. El número del diari "El País" d'aquell dia informava entre d'altres coses sobre l'inici de l'ofensiva per terra. A més, hi havia una entrevista amb l'Abraham B. Yehoshúa, escriptor que pretesament representa la consciència de l'esquerra israeliana, conjutament amb figures com ara Amos Oz o David Grossman. En Yehoshúa hi fa una crida a l'alto-el-foc i diu que s'hauria d'aturar l'ofensiva, però també la justifica amb un argument presumptament pragmàtic, que per a mi ratlla el racisme:

Pregunta: "Usted ha dicho que la campaña militar sobre Gaza está justificada".

Respuesta: "Sí, está justificada, porque lo que es injustificable es que Hamás dispare 70 cohetes en un día. A nadie le gusta ver lo que está pasando en Gaza, pero es una decisión moralmente correcta. La comunidad internacional dice que es una respuesta brutal y demasiado fuerte. La gente habla de David contra Goliat, pero hay que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor, porque hay que hacerles entender que tienen que parar los cohetes. Una respuesta moderada no les impresionaría (...)".

El fet que algú presentat com a consciència de l'esquerra israeliana justifiqui l'atac és quelcom que ja em costa d'assimilar. Però que ho faci amb arguments com aquest, segons el qual un mort israelià és molt més intol·lerable que cent o mil palestins, em sembla absolutament inadmissible. Fins i tot em fa vergonya escriure aquest comentari i entrar en aquesta mena de consideracions. Només ho faig perquè això va sortir publicat en un diari que és potser el més influent del món hispànic, i perquè em sembla evident que, per molt que Hamàs sigui un moviment amb tendències totalitàries, la situació dels territoris ocupats a Palestina fa molts anys que pot ser comparada amb l'apartheid. Aquesta mateixa mena de discursos és la que utilitzaven els esquadrons de la mort a Sud-àfrica -o la policia, o el mateix exèrcit-, quan deien que lluitaven contra els "terroristes" negres perquè eren comunistes. Quan deia quelcom així fa vuit anys el que passava normalment era que em deien radical si no és que em deien proterrorista o directament m'insultaven. Ara em sembla que no cal ni dir-ho, només cal llegir o escoltar.

21 pel·lícules (2 de 3)

Doncs aquí n'hi ha set més:

Vicky, Cristina, Barcelona
La polèmica generada a casa nostra sobre la pretesa visió reduccionista de Barcelona o de la identitat catalana em sembla absurda perquè aquest no és en cap cas el propòsit del film. No està gens malament de tenir una postal promocional com aquesta en temps de crisi. Dit això, em va resultar molt decebedora, sembla la redacció sobre les vacances d’una adolescent, amb tots els tòpics possibles.
Dolorosament previsible, estereotípica.

Entre les murs
Poseu una càmera dins la classe d’un institut de secundària i veureu tota la dificultat i les contradiccions que afronten uns professionals molt poc valorats però amb un rol importantíssim per a tota la societat. Quina és l’educació que volem?
Apassionant, imprescindible, implicada.

Coluche, l’histoire d’un mec
Pel·lícula biogràfica sobre en Coluche, l’humorista francès creador dels Restos du Coeur, una contribució concreta a la millora de les condicions de vida de les persones sense sostre. Se centra en l’aventura per la qual Coluche es presentà a les eleccions presidencials del 1981 que durien François Mitterrand a la presidència. La recreació de l’ambient de l’època sembla ben reeixida.
Per a iniciats i nostàlgics. Interessant.

Enfants de Don Quichotte (Acte 1)
Documental que presenta la gestació d’una espectacular i commovedora mobilització social a França, la tardor i l’hivern del 2006-2007, quan el Canal St. Martin de París (on visc) es va convertir en un gran campament de gent sense sostre.
Controvertida, polèmica, compromesa.

Tokyo!
Tres històries amb la ciutat de Tokyo com a escenari. No he vist massa res de japonès i contemporani, i aquesta em va fer riure molt a estones i em va acostar a una cultura que em fascina.
Divertida, inhabitual, sorprenent.

Body of Lies
L'última gran pel·lícula d’acció que he vist, que no decebrà els amants dels films d’espies més actuals i dels efectes especials. Millor del que m’esperava.
Trepidant, espectacular, preocupant

The visitor
Una estranya forma d'atzar fa que les vides un professor d’universitat en hores baixes i d’uns immigrants sense papers es creuin. Una exploració interessant de les relacions humanes i de, sobretot, un terreny desconegut per a la majoria: la complicada vida dels migrants sense papers, on els drets individuals més bàsics desapareixen.
Commovedora, simpàtica, humana.

El misteri de l'amor

Dels llibres que m’han regalat darrerament, el que més m’ha agradat, amb diferència, és aquesta novel·la d’en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista dels Antònia Font. Aquests Antònia Font que tanta companyia m’han fet en aquest darrer any de quatre continents en què m’he sentit més astronauta que mai.

Els incondicionals del grup en qüestió hi trobaran aquest món tan particular, tan surrealista, oníric, humorístic, tendre, humà, desconcertant i desconcertat de les històries que ens expliquen, on ens hi podem reconèixer encara que a vegades no ho sembli. Un llenguatge literari que trobo interessant i molt creatiu. Tot plegat, amb molt més contingut del que podria semblar.

PS: moltes gràcies de nou, Núria.

21 pel·lícules (1 de 3)

Al bloc germà, el meu amic Fray Peskuezo de Eskuerzo, primer i únic integrant –fins ara- del Mester de Clerecía del segle XXI, hi sol fer crítiques de cinema. En el meu cas, normalment no en faig més que comptades, per dos motius. Per una banda, perquè m’agradaria tenir més temps per a fer-ne i no crec que hi pugui dedicar el temps que aital tasca faria necessari, i per l’altra normalment solc ser força positiu amb el que veig –potser massa i tot-, i per tant per a alguns i algunes potser no seria una referència massa bona.

Em vaig passar tot el periple africà sense veure massa res si no fos pel Wild Cinema Festival de Windhoek i alguna pel·lícula escadussera vista en algun hotel o en algun avió. Així doncs, tenia moltes ganes de cinema, i per això em vaig fer soci dels MK2, una cadena de cinemes prou gran com per a poder permetre’s alhora els grans èxits de taquilla i pel·lícules més minoritàries. A més, els MK2 del Quai de Seine i del Quai de Loire em queden a prop de casa, només em cal un passeig pel canal que sol ser força agradable i que puc fer en bicicleta.

Des que me’n vaig fer membre, a finals d’agost, fins ara, he vist 21 pel·lícules –llevat de les vistes de nou en algun avió o en algun hotel-. No tinc temps de fer 21 crítiques llargues, però tanmateix em proposo fer-vos participar de la meva opinió amb alguna frase i en tres adjectius per film. A veure si me’n surto...

Star Wars: The Clone Wars
Un divertimento només per a incondicionals de la saga o per a pel·lícules d’animació, i els primers en poden sortir decebuts. Ho dic perquè en dec ser un.
Oportunista, inexacta, malaguanyada.

Gomorra
Aquesta deu ser l’única que té entrada pròpia en aquest mateix blog!!!

Le sel de la mer
Una nova mirada sobre el conflicte palestino-israelià, en aquest cas una metàfora de la Nakba (el “desastre” de 1948 per als àrabs). La meva encisadora partenaire d’aquell dia té ascendència jueva i va sortir indignadíssima, només la va poder calmar un bon sopar amanit amb uns quants moments propis de la meva faceta de Peter Sellers de pa sucat amb oli que curiosament només ella és capaç de suscitar.
Prescindible, excessivament malenconiosa, irreal.

Back soon
Comèdia centrada a Islàndia que ens mostra una curiosa història d’un indret ignorat, que era de fet un país fins ara modèlic, amb uns escenaris naturals espectaculars. Com a comèdia de l’any em sembla molt superior a la guanyadora del Globus d’Or (VCBCN, vegeu més avall), tot i que potser caldria actualitzar-la vist el desastre causat a Islàndia per la crisi financera.
Hil·larant, insòlita, fresca.

Inju, la bête dans l’ombre
Thriller a la francesa basat al Japó, que segueix una intriga creada per les obsessions d’un individu estúpidament crèdul i banau. Ni per passar l’estona.
Massa llarga, previsible, falsament trepidant

Rumba
És estrany veure una pel·lícula filmada amb un llenguatge de clown, no veia res semblant des de Jacques Tati –tot i que cal salvar les distàncies-.
Divertida, sorprenent, molt particular

Séraphine
La història d’una pintora neoexpressionista poc coneguda i gairebé oblidada, un personatge tràgic, una recreació de la vida de l'època. Estèticament reeixida, però massa llarga.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.