La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.