La República de Cuba és, definitivament i amb diferència, el país més surrealista que he pogut visitar fins al dia d'avui. És interessantíssim, apassionant, però no he trobat cap lloc que el pugui superar en termes de situacions, persones i opinions completament insòlites, a vegades sense cap ni peus, però sempre amb un punt d'humanitat i d'alegria envejables. Si el Carib ja és per ell mateix una rica i creativa barreja entre Amèrica, Europa i Àfrica, a Cuba s’hi afegeix el factor del socialisme real i la seva pretesa “racionalitat”.Vaig visitar l’illa el mes d’agost de 2002 durant tres setmanes, amb dues amigues i un amic. L’amic, en Carles, venia només per la primera setmana, però s’ho va passar tant bé que va decidir retornar a Europa tal com havia de fer per feina, i tornar tot seguit a afegir-se al grup per a la darrera setmana. Aleshores érem a La Habana. En Carles va tornar tot cofoi dient que al vol de tornada havia conegut un funcionari del Ministeri de Cultura que li volia presentar un fotògraf cec.
Un fotògraf cec??? Doncs sí, pel que es veu al món se'n coneixen tres, i un és cubà. Fou així com vam conèixer l’Eladio Reyes, un senyor que, efectivament és fotògraf i pateix una malaltia de la visió que el fa pràcticament invident. Fa les fotografies amb tot un mètode que es troba entre l'ús de paràmetres que es poden captar amb altres sentits com la calor i el vent i el fet de fer-se explicar el que es pot veure. El que vaig trobar de molt remarcable en la seva obra i la seva conversa és el seu discurs sobre l’art i els seus retrats. El discurs era efectivament molt interessant, perquè consistia en una poderosa reivindicació de l’art com a bé accessible a tothom, fins i tot a les persones que estan mancades d’algun dels cinc sentits, com una qüestió d'igualtat, de no discriminació, de radicalitat democràtica. Els retrats, per altra banda, eren molt especials. Hi ha gent que tenen un entrenament específic per a saber somriure i fer bona cara a les fotografies, és purament un ofici. Però en els seus retrats tothom hi sortia bé, i no es tractava en cap cas de professionals. La meva idea al respecte és que la gent, en general, sabent que el fotògraf que tenien al davant era cec, no se sentien ni observats ni intimidats, i per tant es mostraven la mar de naturals.
El cas és que vam trobar-nos amb l’amic d’en Carles a les onze del matí i ens hi vam estar fins vora les nou del vespre, entre conèixer l’Eladio, passejar, dinar, i retrobar-lo més tard a casa seva. Tot això amb hores i hores del que a Cuba és un art: la conversa sobre tot allò que us pugueu imaginar. En aquest aspecte es nota el nivell d'educació mitjà de l'illa. Entre conversa i conversa, l’amic d’en Carles es dirigia sobretot a ell, i no fou fins a les vuit del vespre, al Malecón, que recordo que em digués pel nom. Bé, això del nom és una manera de parlar, perquè em fa tot decidit “Pue’ bueno Friman, que vamo’ a hasel?”.
De manera que això és el que aquell home havia entès com el meu nom. Friman. Vaig tenir grans treballs per a aguantar-me el riure. Res de sorprenent en un país on vaig conèixer gent amb noms com Danger, Usarmy o d'altres. En Carles encara em diu Friman. I de fet, Freeman vol dir home lliure. M'agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada