No m’havia sentit a dir Ferrari des de principis dels anys noranta, i no obstant tinc alguns amics a París que m'ho diuen. Quin és el misteri? L’estiu de 2005 vaig desembarcar a la capital de l'estat francès. Una nova ciutat i un nou entorn laboral, el de la UNESCO. Aquest darrer, tal com he pogut comentar manta vegada, està marcat per la presència de persones de més d’un centenar de nacionalitats diferents.
En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).
Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.
Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.
Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.
No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.
En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).
Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.
Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.
Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.
No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada