El llibre dels malnoms, capítol I: Ferrari 1989

La bíblia compta entre els seus capítols el llibre dels noms, un extens exercici d’història i d'onomàstica que em va fer abandonar la lectura de l’antic testament després d’una seriosa crisi d’avorriment. Des d’aleshores només he recuperat les sagrades escriptures del cristianisme per la mateixa raó que aleshores, la necessitat de familiaritzar-me amb una cultura de la que formo part, però sempre de manera tan desapassionada com esporàdica.

Ara, però, em disposo a un exercici autobiogràfic centrat en els malnoms que se m’han atribuït fins ara, en general tots acceptats de bon grat, amb una descripció de les circumstàncies de cada cas. El primer no és altre que Ferrari.

I sí, encara tinc amics que em diuen Ferrari, particularment a París. Tanmateix la primera vegada que aquest sobrenom em fou atribuït va ser fa força anys, el juny de 1989 a Santa Cruz de Tenerife. Em vaig luxar l’índex de la mà dreta després de llençar-me a la piscina d’un hotel del Puerto de la Cruz i topar amb el Sr. Ivan Pérez Sentís, aleshores company de l’Educació General Bàsica i avui mosso d’esquadra, que hi era submergit. Una professora de nom Gemma Coderch em va tornar posar l’ós a lloc amb una maniobra destra i valenta, però la inflamació no me la prenia ningú i em van haver de dur a l’hospital.

Tota la visita hospitalària va estar marcada per les conseqüències d’un prodigi de la cal·ligrafia que a hores d’ara, gairebé una vintena d’anys després, encara no he pogut entendre com es va gestar. Per algun misteri de la natura la persona que va apuntar el meu nom a l’expedient va convertir un “FERRAN JOSEP LLOVERAS FERRER” escrit en caràcters tipogràfics i en majúscula en una fotocòpia de la cartilla de la Seguretat Social en una variació certament creativa: escrit a mà i en minúscules la única cosa que és raonable de llegir-hi (l’original encara es troba en algun armari a casa dels meus pares i m'ho he mirat i remirat per tots cantons) és “Ferrari Jorge Llover Torres”. Déu n'hi dó...

Aquesta circumstància conjuntament amb el fet que jo duia una bossa d’esquena de la mítica marca del “Cavallino rampante” va fer que, durant tota l’estona, la infermera se’m dirigís amb expressions com ara “Ferrari, mi niño, ven p’acá”. Aquest fou el primer cop que se m’atribuí el nom de “Ferrari”. No va durar massa, però no seria pas la darrera vegada.