Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Vinh Ha Long

La llegenda popular diu que fa molt de temps els vietnamites lluitaven contra els invasors xinesos quan els déus els van ajudar enviant-los una família de dracs. Aquests dracs escopiren foc i jade que es van anar convertint en illes, unes illes que finalment formaren una cadena que va mantenir els invasors a fora. Aleshores els vietnamites van poder fundar el seu país.



Això és Vinh Ha Long, la badia de Ha Long. Situada al nord-est del país, a uns cent setanta quilòmetres de Hanoi, flanquejada al sud pel golf de Tonkin i al nord per la Xina. Cent vint quilòmetres de costa, uns mil cinc-cents quilòmetres quadrats de superfície i 1969 illots. Tot plegat amb un paisatge espectacular i singularíssim, enormement captivador per les seves formes i els seus colors.



Tothom me n'ha dit com n'era de turístic, i no em puc passar de formar part d'un cert adotzenament. Disfruto la posta de sol en una platja que sembla el Passeig de Gràcia en termes d'afluència. Però, per una banda, encara resta dins dels límits del que és sostenible, i el personal, en general, està molt tranquil i relaxat. I per altra banda, fins i tot així valia la pena de venir.


La sensació d'adormir-se en un vaixell al mig de la badia, entre totes aquestes formes i al mig de la calma més absoluta, és incomparable.

Al matí, després d'una ullada de sol que coincieix amb una fascinant excursió en kayak, el cel s'ennuvola i ens ofereix un espectacle incomparable de tons argentats, tots els matisos d'un gris lluminós senzillament preciós. Sort que aquest cop m'he pogut agafar un parell de dies lliures.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.

Una oportunitat per a l'esperança

Feia molt de temps que no vivia un moment d'eufòria col·lectiva tan estés i compartit. La primera victòria electoral d'en Zapatero després dels dies de la infàmia de l'horror posteriors a l'onze de març de 2004; el moment en que es va formar el primer tripartit després de vint-i-tres anys de govern de la Generalitat en mans del President Pujol. Aquests dos eren fins ara els meus moments de referència en termes d'eufòria col·lectiva -en parlo en aquests termes essent conscient que l'alegria no era en cap cas compartida per tothom-. Hi podria afegir alguna victòria del Barça. Però en qualsevol cas, n'he viscut pocs.

El d'ahir, però, encara que fos viscut a París, sota la influència del cercle internacional en què em moc i en companyia d'alguns amics nordamericans, fou quelcom que no havia vist mai, quelcom que qualificaria sens dubte d'únic. I és que no n'hi ha per menys. Per primer cop una persona amb orígens a l'Àfrica arriba a la més alta magistratura del que, mal que ens pesi, és encara el país més poderós del món en aquest moment històric, un país que crea tant de rebuig com de fascinació. Un país que té una realitat molt més rica, complexa i interessant que el que ens poden fer pensar tots els estereotips que en coneixem.

La veritable mesura del que suposa la victòria d'Obama l'he tinguda veient les reaccions que ha evocat a l'Àfrica. Aquest continent oblidat que ha estat casa meva, fins ara, durant aproximadament un any repartit en tres períodes diferents. Tots els amics i coneguts que hi tinc estan eufòrics, perquè per primer cop es reconeixen en el president electe de la primera potència mundial, en el que és el final d'un llarg camí que va començar amb l'esclavitud forçada i va continuar amb la segregació racial, que en alguns casos no es va acabar fins a finals dels anys seixanta, deixant ferides que encara resten obertes. Ferides que a partir d'avui estaran una mica més a prop de tancar-se.

Preguntem-nos quant de temps haurà de passar encara per a que algú amb orígens africans, ja sigui del nord o del sud, arribi a la presidència de la República Francesa, a ser primer ministre de la Gran Bretanya, president del govern espanyol o president de la Generalitat. És ben cert que la presència de negres als EUA -afroamericans, en diuen allà en un terme que evoca els orígens intentant bandejar per sempre qualsevol expressió racista-, data de segles, mentre que a Europa parlem d'una seixantena d'anys, i per tant parlem de minories que han tingut menys temps per a servir-se d'un ascensor social que de tota manera als EUA sembla que estigui més ben greixat, o almenys això ens volen fer creure. Tanmateix, aquest fet no fa pas que la pregunta sigui menys pertinent. Quant de temps ens caldrà?

És un moment per a l'esperança, perquè el canvi és aquí. Hem de ser modestos en les expectatives que es generin, que en molts casos seran decebudes. No obstant, no és pas menys cert que aquest és un moment històric. Disfrutem-lo tal com es mereix.

PS: els quatre criminals de les Açores encara continuen lluny del lloc on haurien de ser -el banc dels acusats-, però almenys ja no governen. Ni en Blair, ni en Bush, ni l'Aznar. Només en queda un, però, el Sr. Durao Barroso, encara president de la Comissió Europea, amb possibilitats de renovar gràcies al suport, entre d'altres del president Sarkozy. La desaparició d'en Bush de l'escena és una excel·lent notícia de la que molts nordamericans que conec se n'alegren dient que per primer cop en vuit anys no s'han d'avergonyir de ser nordamericans. Espero que duri...

Tranquils, que no passa res. O potser sí...

La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.

Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.

I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.

Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?

La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.

Tarda de tardor a París

Dijous passat era el principi del final de dues setmanes de feina infernals. Per a celebrar l'avinentesa tal com es mereixia, havia quedat amb en Jaïr i la Kremi, la meva família a París, amb l'únic objectiu de compartir estona i conversa fent estrictament el que ens vingués de gust.

El temps ens va fer un regal inesperat: una formosa tarda de tardor, que la ventada del dia anterior convertí en un espectacle deliciós, amb una atmosfera neta i lluminosa, completament radiant. Un capvespre d'aquells on els colors adquireixen una brillantor dramàtica, on sembla que fins i tot els edificis més llunyans es puguin abastar amb les mans. Mentre el sol encaminava lentament la seva llum cap a altres latituds, decidírem fer la tornada més llarga però més agradable agafant l'autobus.

Els finestrals ens oferiren un paisatge espectacular, amb un moment únic: el de creuar el riu. Deixant enrera l'ampla i majestuosa esplanada dels Invalides, El pont Alexandre III ens oferí el panorama habitual, d'una espectacular bellesa sublimada en aquest cas per les condicions atmosfèriques. A mà esquerra, la perspectiva del Quai d'Orsay, el revolt del Quai Branly i la Torre Eiffel, asseguda a la riba del riu com si vigilés la ciutat, ja il·luminada i perfilada pels tons vermellosos del capvespre. A l'altra banda del riu, el Grand Palais, que amb l'Elisi al davant emmarca graciosament el començament dels Camps Elisis des de la Place de la Concorde. A mà dreta, el Petit Palais i l'arribada del cours de la Reine a la dita plaça, l'autèntic rovell de l'ou de París, punt de sortida del pas triomfal que va del Louvre a l'arc de Triomf passant pels Camps Elisis, per després continuar per l'avinguda de la Grande Armée fins a La Defense, en una de les perspectives urbanes més espectaculars i majestuoses del món. Amb la llum d'aquesta tarda del principi de la tardor, quan els arbres encara no han estat despullats pel fred però ja han pres un to ocre que es confon amb els tons del capvespre, el passeig em recorda que he tornat a una de les ciutats més belles del món, que he conegut, que he viscut, amb remarcables i llargues interrupcions, durant els darrers tres anys i mig.

Me l'han dit més d'una vegada, la sort que tinc, sobretot gent que coneixen la ciutat. Tanmateix la meva impressió és diferent. La meva relació amb París s'explica amb una metàfora masculina, que entenc tot i això com a no sexista, perquè podria ser perfectament reversible. Viure a París és com tenir una xicota, una parella, realment particular. Bella, bellíssima. Culta, glamurosa, amb un estil incomparable. Extremadament interessant. Atractivíssima. Però que es permet tractar-vos com un drap brut sempre que li passa pel barret, cosa que s'esdevé força sovint. En definitiva, una senyora que no només fa bo de conèixer sinó que us pot enamorar amb una gran passió. Però a qui tard o d'hora acabareu dient: xata, ets fantàstica, però que t'aguanti un altre, que jo ja en tinc prou...

Ja en tornem a tenir set..

En una entrada de fa tres mesos reflexionava sobre el fet que el govern de Zimbabwe va decidir, a finals de juliol, eliminar deu zeros de la seva unitat monetària, per tal entre d'altres coses d'evitar un col·lapse total de sistemes informàtics i comptables diversos, que ja no podien funcionar amb tants zeros. La meva amiga Bekezela, amb molt d'humor, em deia "sí, han marxat, però no et preocupis que tornaran a casa per Nadal".

Doncs la veritat és que sembla que efectivament tornen a casa per Nadal, però ho fan a ritme de grans magatzems o de llums de Nadal a Barcelona o a París -el Nadal comença a arribar a mitjans d'octubre a llocs com "El Corte Inglés"-. I és que de moment ja n'han tornat set. Sí, en tres mesos han guanyat set zeros. La taxa oficial d'inflació de Zimbabwe se situa en 231.ooo.ooo%. L'escassetat general de subministraments afecta també a la moneda. Ignoro si en aquest moment es tornen a fer servir els curiosos bitllets amb una quantitat forassenyada de zeros i amb data de caducitat, ho ignoro però ja ho preguntaré i en tot cas m'imagino que sí, que els tornen a fer servir. Sigui com sigui el que sí que s'està produïnt -em comentaven l'altre dia- és la consolidació d'un sistema de preus triple -un preu si es paga en cash, un altre si es paga per transferència bancària ordinària, i un altre si es paga per transferència bancària d'un compte en divises-, en funció de l'escassetat de moneda. Per a qui encara no s'hagi tornat boig tingui l'oportunitat de fer-ho. Tot plegat amb uns preus que en termes reals també van pujant, productes bàsics escassos... El mateix infern que vaig viure en persona, però una mica pitjor a mesura que va passant el temps. Tal com deia, el marge per a que la situació es continuï podrint existeix, encara en queda.

Aquest marge continua existint, entre d'altres coses, perquè ara fa un mes que es va signar un acord per a compartir el poder entre el ZANU-PF i l'oposició del MDC. La solució "a la kenyana" -acceptem mantenir el president que ha robat les eleccions tot compartint el poder per a evitar un bany de sang-, no s'acaba de concretar. La disputa pel control dels ministeris clau -economia i, sobretot, interior- continua, amb acusacions creuades de manca de voluntat per a arribar a un acord. L'impasse en les negociacions ha estat tan seriós que ha calgut reactivar la mediació sudafricana. L'oposició, però, ha refusat d'assistir a la reunió prevista a Swaziland -president de torn del grup de seguretat de la SADC-, on havien de coincidir amb totes les parts en conflicte i els mediadors sudafricans encapçalats pel recentment dimitit president Thabo Mbeki. Tsvangirai ha dit que no hi anirà perquè fa mesos que li neguen la concessió d'un passaport i només li concedeixen documents de viatge provisionals cada cop que ha de sortir del país. Una mostra més de l'assetjament continu a que és sotmesa l'oposició. Aquesta és una de les claus de tot el tema. L'estratègia del ZANU-PF al poder ha estat la intimidació directa combinada amb un intent deliberat d'exasperar tothom. Espero que no ho aconsegueixin, perquè el sofriment humà que tota aquesta pantomima continua provocant és incalculable.

Gomorra

La declaració d'un "arrepentit" de la màfia va fer saltar el tema a totes les portades: la camorra -la màfia napolitana- vol matar Roberto Saviano, l'autor de la novel·la-reportatge "Gomorra", publicada el maig de 2006, que ha estat recentment duta al cinema.

Saviano esdevé un altre escriptor amenaçat de mort, una nova icona de la lluita sense fi per la llibertat d'expressió. Aquest cop, però, l'amenaça no ve de cap grup polític, ni de cap fonamentalista religiós, sinó d'una de les estructures de crim organitzat més antigues i persistents del món: la camorra. La màfia napolitana, una estructura nascuda de la fallida de la transició entre l'ordre feudal de l'antic règim i l'estat modern al sud d'Itàlia, que fou aliada dels liberals quan li va convenir, i es convertí en el filtre del poder de l'estat.

El millor que podem fer per Saviano és llegir el seu llibre i veure la pel·lícula que ha inspirat. El llibre encara no l'he llegit, però la pel·lícula és molt recomanable. Per què ha molestat tan al clan dels Casalesi, una de les famílies camorristes més importants? Perquè el que ens ensenya és molt lluny de la imatge romàntica de la cosa nostra siciliana mostrada per la saga d'"El padrino". Lluny de la retòrica dels "homes d'honor", Gomorra ens mostra un món extremadament sòrdid, on la violència no és res més que el que és: la garantia i sovint l'únic recurs d'un sistema de dominació social brutal, arbitrari i extremadament corrupte. La sublimació del caciquisme més ranci. Un sistema que converteix regions senceres d'Itàlia en hostatges del crim. La fallida continuada de l'estat de dret, que converteix la cosa pública en un mecanisme d'enriquiment privat cimentat en la protecció contra l'amenaça autogenerada i la llei del silenci. Un sistema del qual l'afer de les escombraries, vegonyosa connivència entre industrials del nord i corruptes del sud, no és més que la conseqüència més visible, lluny de ser l'única.

Recomanable, molt recomanable, perquè la nostra Europa neta i polida no està lliure de porqueria, en cap dels sentits. I sovint tenim una certa tendència a oblidar-nos-en.

"Vous êtes très honorable, monsieur"

Surto del metro a quarts de deu del matí, per a cobrir els deu minuts a peu entre l'estació i la feina. Camino amb prou feines despert, de cara al sol entelat d'un dia benigne de tardor. Vaig de vint-i-un botons, cosa que em tocarà fer durant un parell de setmanes pel cap baix.

A mig camí em sorprèn un senyor amb pinta d'estar més aviat perdut. Em fa senyal perquè m'aturi. Quan em paro em trobo de cares a un home d'edat més llarga que mitjana, vestit amb una elegància decadent, i amb faccions del sudest asiàtic. Immediatament em pregunta d'on sóc, i em torna a sorprendre: "Barcelona? Ah, Perpignan! Catalan!". No sé si el fet català és massa conegut al sudest asiàtic, però en aquest cas ho semblaria. M'explica que fa temps que viu a Niça, que acaba d'arribar a París però li han robat la cartera a la Gare de Lyon...

Quan ja fa uns segons que tinc clar que em demanarà diners em desarma amb una frase que, sense que ell ho sàpiga, o almenys sense que les coses passin exactament com ell es pensa, farà el fet. "Vous êtes très honorable, monsieur". Em diu que sóc molt honorable! Aquesta trobada casual entre la cortesia asiàtica i el protocol nostrat em sembla un prodigi. Immediatament em toca reprimir una gran rialla i unes gairebé incontenibles ganes de tossir a la pujoliana.

Em diu efectivament que necessita monedes per a trucar. N'hi dono, i que truqui o esmorzi on en faci el que més li vingui de gust. Més enllà de tota consideració moral, s'ho mereix només pel fet d'haver estat capaç de fer-me somriure d'orella a orella, cosa que no és fàcil a aquestes hores del matí.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

"Bienvenido a casa"

Aquesta fou la frase de rebuda del director de l'oficina de Montevideo, el meu cap d'ara fa més o menys un any. I aquesta ha estat la rebuda de la ciutat. Amb els mateixos 4 o 5 graus del matí i el vent fred de l'hivern al río de la Plata que m'ha obligat a treure l'abric de l'armari abans d'hora, quan a París la tardor és incipient. Amb les mateixes olors, la de les parrilles i la de les estufes. Amb un mate i un termo, amb una copa de tannat.

Acollida emocionant en un indret que sí, que no deixa de ser casa meva, perquè m'hi trobo efectivament com a casa. Res no és el mateix de fa un any, sento els milers de quilòmetres i totes les experiències sobre les espatlles, però és això. Una tornada a casa.

Un acord per a treure Zimbabwe del pou?

A l’aeroport de Sao Paulo, camí de Montevideo, després d'un vol de nit molt llarg i mentre espero la connexió, llegeixo finalment les notícies sobre l’acord a què han arribat el govern i l’oposició de Zimbabwe, després de dos mesos de negociacions amb molts alts i baixos.

Mentre el principal mediador, el president sud-africà Thabo Mbeki, adverteix que encara queden força coses per a negociar, la veritat és que una lectura atenta del que en diuen els diaris deixa marge per a l’escepticisme.

En essència Robert Mugabe romandrà com a president i compartirà el poder executiu, encara que la gestió diària de les polítiques del govern quedarà en mans de Morgan Tsvangirai, que esdevindrà primer ministre. Aquest seria un acord satisfactori i representa una cessió de poder mai vista en el cas de Mugabe, però serà ell qui continuarà presidint el Consell de Seguretat Nacional, també conegut com a comandament conjunt d’operacions, que inclou l’exèrcit, la policia i els serveis secrets. Per bé que el primer ministre també en serà membre, el fet que Mugabe conservi el control sobre l’aparell de seguretat crea dubtes més que raonables sobre les possibilitats d’un canvi real. Els aparells de seguretat han estat el seu suport més important de Mugabe, un suport que no ha estat ni molt menys gratuït. És a l’aparell de seguretat on es troben els criminals i torturadors responsables que Zimbabwe no hagi signat mai el conveni que crea el Tribunal Penal Internacional, perquè tenen les mans tacades de sang des dels anys vuitanta. És en aquest aparell de seguretat que s’hi troben els més destacats beneficiaris de la desastrosa reforma agrària de Mugabe i, en general, del pillatge a què ha estat sotmesa l’economia de Zimbabwe en particular en els darrers deu anys.

El Fons Monetari Internacional ha fet saber per boca del seu president, el frustrat candidat a la candidatura per a la presidència francesa, Dominique Strauss-Khan, que està a punt per a discutir amb els nous líders de Zimbabwe. Els nous, no els vells. Per això el MDC es baralla per a obtenir el control del Ministeri d’Economia, perquè amb algú del ZANU-PF no hi haurà ajuda exterior. Un senyal fort de la “comunitat internacional”, molt matisat, però, per diverses declaracions que diuen que no es prendrà cap decisió sobre l’ajuda a Zimbabwe fins que s’hagi pogut comprovar com funciona el nou govern.

Aquest és el gran què. A dins de Zimbabwe, la batalla per les posicions clau està en marxa. A fora de Zimbabwe, els països donants han de mantenir l’equilibri entre l’exigència de canvi i el refús d’un acord generat per la mediació africana.

Davant de tots plegats, però, el que hi ha és una situació cada cop més dramàtica, després que Moçambic decidís aturar el subministrament de cru per les factures impagades. El Programa Mundial de l’Alimentació de Nacions Unides ja ha fet públic que calcula que haurà de subministrar aliments a cinc milions de persones en els propers mesos. Amb aquesta dada n’hi ha prou per a adonar-se de la magnitud de la crisi. Esperem que aquest sigui el principi del redreçament de la situació, que ja fa temps que és urgent.

He dinat amb una persiana

Sí, sí, el titular és cert. Avui he compartit l'hora de dinar -un bon plat de pasta, linguine amb "girolles" (rossinyols)- amb una companya de feina originària de l'Iran, Pèrsia. Una persiana autèntica. Sí, ja ho sé, el terme adequat és persa, i no persiana. Però en aquesta ocasió no em podia estar de manllevar el "neologisme" emprat pel meu estimat Joan Marc en les cròniques de les seves darreres vacances, en les que s'ha passejat per Pèrsia.

Això d'avui ha estat possible sobretot pel fet de treballar en una organització del sistema de Nacions Unides. Segons les estadístiques, al secretariat de l'augusta organització per la qual treballo hi ha gent de cent-vint nacionalitats diferents, entesa en aquest cas la nacionalitat com a ciutadania estatal definida per la possessió d'un determinat passaport. Aquest fet, aquest gran nombre en ell mateix constitueix una riquesa enorme, que dóna oportunitats quotidianes per a entrar en contacte directe amb altres cultures i maneres de veure el món. Això, en certa manera, acaba resultant addictiu, perquè és interessantíssim.

Òbviament, però, cal prendre-ho amb una certa distància, suposo que com a tot a la vida. Aquesta diversitat és certa i constatable, i es disfruta, fins al punt que hom (o don, segons els casos) arriba a la sensació de tenir el món a l'abast de la mà. Sensació tan tangible com falsa, perquè no és res més que un petit món virtual, bastant endogàmic i amb les seves dinàmiques pròpies, que tot i reflectir fidelment la naturalesa humana, no deixen de ser molt particulars i allunyades d'altres mons, i d'aquesta abstracció que no vol dir res però que resulta tan útil, "el món real".

Aquesta diversitat, per altra banda, constitueix un desafiament constant a l'hora de treballar. Significa conviure cada dia amb cultures del treball molt diferents, que creen una nova experiència per a cada dificultat. Des de l'anecdòtica verificació dels tòpics -un dia vaig quedar per dinar amb un parell de companyes alemanyes, i òbviament eren a la porta a l'hora en punt, quan jo tot just recordava que havíem quedat-, fins a la interacció constant amb persones amb percepcions molt diverses de factors tan importants com per exemple les jerarquies -tant les visibles com les tàcites-. Una barreja que pot ser molt enriquidora, però també complicada i a voltes molt frustrant.

De moment, però, puc dir que a partir d'avui em miraré les persianes amb uns altres ulls.

Piquen?

Viure en una ciutat mínimament gran dóna sovint oportunitats per a presenciar coses insòlites. El món urbà sol ser una barreja que, com més heterogènia és, més potencial per a la creativitat conté. I si aquesta ciutat és París, una de les primeres destinacions turístiques del món, les oportunitats d'aquest tipus es multipliquen, entre el decorat, un cert cosmopolitisme i un estil molt propi, únic. Dissabte passat vaig aprofitar un dels pocs dies assolellats i estiuencs que aquest estiu ens ha volgut donar per a fer un llarg, llarg passeig per la ciutat, amb bona companyia. D'entre tot allò que vam poder observar, en destaquen les imatges a continuació. En principi, trobar-se un pescador a la riba del Sena no hauria de tenir massa res d'insòlit, encara que no vagi vestit precisament de pescador...


...si no fos pel marc incomparable que el nostre bon home va triar per a disfrutar de la llur activitat, que potser és el factor que justifica aital indumentària....


I la meva amiga que comenta: "i què deu pescar?" El cap em bull de respostes. Una bota? Un mitjó? Una ampolla amb un missatge? Una guitarra? Un refredat?

"Perquè aquí n'hi ha, de peix? Dona, probablement sí, però no sé si deu tenir massa bon gust..." Mentre intento el·laborar una teoria segons la qual es tracta de la tapadora d'un agent secret, teoria rebatuda ràpidament per l'amiga amb sàvies paraules -"home, si el que pretén és passar desapercebut, així no crec que se'n surti"-, el nostre home ens sorprèn...



...Sí, és la primera captura de la tarda!!!



Després d'aguantar-me les ganes d'aplaudir que m'agafen immediatament, per a no trencar la quietud del moment, observem com aquest campió de la pesca urbana es treu de la bossa una petita nansa on diposita la seva captura per a empresonar-la dins l'aigua. No sabem si s'endurà el peix o el tornarà al riu, perquè en aquest punt decidim continuar la nostra passejada.

En qualsevol, des de dissabte estic content de poder afirmar que al Sena no només s'hi pesquen refredats. Ja ho sabeu, això és un avís per a navegants-pescadors. No seran salmons com a Escòcia, però podeu coronar-vos com a reis de la pesca tot contemplant Nôtre Dame. Que no està gens malament.

Qui és Rachida Dati?

El dimarts passat saltava la notícia. Rachida Dati, 42 anys, soltera, ministra de justícia del govern Sarkozy, està embarassada. El mateix dimarts, el diari marroquí l'Express es feia ressó dels rumors segons els quals el pare no seria altre que l'ex-president del govern espanyol, José María Aznar López, que es va apressar a desmentir-ho amb rotunditat castissa.

Independentment dels vincles existents entre Aznar i el sarkozysme, el cert és que els noms que han sonat a la premsa com a possibles pares no són pocs. Dati, però, ha manifestat que vol fer ús del seu legítim dret a mantenir reserva sobre la seva vida privada, que ella mateixa qualifica de "complicada". A mi, personalment, la paternitat del seu fill és un tema que m'interessa ben poc, sobretot des del moment en què tinc clar que no sóc jo.

El que m'interessa del tema són altres dimensions. Per una banda, Dati serà la segona dona que esdevé mare essent ministra al govern de França, uns mesos després que Carme Chacón ho fes per primer cop en la història a Espanya. Cal recordar que la primera a França fou una tal Ségolène Royal, que va tenir la seva quarta filla mentre era ministra del govern Jospin. Royal va aprofitar per a convidar la premsa quan tot just havia parit, en un gest que va fer enfurir el pare dels seus fills i alreshores encara el seu company, François Hollande. Gest mediatitzat però important, reivindicació de la possibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar fins i tot en l'exercici de les més altes magistratures.

Per altra banda, Rachida Dati és un personatge controvertit i una autèntica icona del Sarkozysme. Filla d'immigrants del nord d'Àfrica, és aliena al recorregut habitual de formació de l'elit política francesa. Igual que Sarkozy, no ha passat per l'École Nationale d'Administration. Rachida Dati afirma que ningú no li ha regalat mai res -i suposo que en certa manera té raó-. Parteix d'uns orígens poc acomodats i arriba a la cúspide a base de treball i sobretot de conèixer gent "important" en moments clau. Gent que li obre portes.

Cecilia, la segona muller de Sarkozy, artífiex en gran part de la seva arribada a la presidència, l'arriba a definir com "la meva germana". Gasta la mateixa retòrica fàcil i a vegades molt demagògica que el president, però el Sarkozysme la necessita. Dati és la prova vivent que el "travailler plus pour gagner plus" funciona, que la rígida i molt elitista societat francesa també pot ser oberta, que també es pot arribar a dalt de tot havent començat des de baix. El seu exemple és importantíssim en un país en el qual s'ha arribat a considerar el currículum anònim, per a evitar que les empreses que busquen personal llencin directament a la paperera les sol·licituds d'aquells que tinguin cognoms que suggereixin un orígen a fora d'Europa. Malauradament, però, a aquestes alçades Rachida Dati és encara l'excepció que confirma la regla, una persona que ha estat cooptada per una elit que, com tota elit, es continuarà reproduïnt i que se servirà del seu exemple per a negar-ho.

Montevideo, Uruguay (IV): un pont que no és de diàleg

Divendres passat, per primera vegada des del 20 de novembre de 2006, un ciutadà argentí va creuar el pont d'Arroyo Verde, sobre el riu Uruguay, que connecta les poblacions de Gualeguaychú, a l'Argentina, amb Fray Bentos, a l'Uruguay. El ciutadà fou escoltat per la gendarmeria argentina, després d'una decisió judicial sobre el seu dret a transitar pel pont. Necessitava escolta per a evitar que l'agredissin els "piqueteros" que bloquegen el pont des d'aleshores (que, curiosament, quan foren preguntats al respecte van afirmar que "no l'havien vist passar").

Aquesta és una fita històrica en un conflicte, el de les pasteres, que ha enverinat les relacions entre la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguay, des que l'empresa paperera Botnia, amb seu a Finlàndia, va decidir instal·lar una planta de producció de pasta de paper a Fray Bentos, Uruguay. Moviments ecologistes van posar el crit al cel i, des d'alreshores, bloquegen el pont, pas obligat en una ruta bàsica per al comerç de tota l'àrea del Mercosur.

Un conflicte molt complicat del qual és difícil de treure l'entrellat, donat que s'hi barregen i superposen diverses tensions. A l'origen, la polèmica sobre les possibles conseqüències mediambientals de la instal·lació de la planta. En aquest punt, i d'entrada, entren en joc els arguments dels ambientalistes, contra els qui diuen que aquesta és una planta de nova generació que compleix amb uns estàndards de producció molt més respectuosos amb el medi que no pas factories que en aquest moment fa anys que funcionen a l'Argentina.

Tot plegat es complica encara més quan considerem que hi ha hagut una manipulació interessada del conflicte per part dels respectius governs -i en aquest cas, particularment, el de l'Argentina-. Per quin motiu? Sens dubte desviar l'atenció d'algun problema domèstic o de multitud de problemes domèstics. Per una banda, sembla que el govern de l'Argentina recolza les protestes de sotamà mentre no fa res per a posar al dia altres pasteres que ja són al seu territori; per altra banda, a la regió ningú ho escriu però tohom diu el mateix: que els argentins tenen un atac de banyes perquè la planta va anar a parar finalment a l'Uruguay, perquè la "coima" (suborn) exigida a Botnia pels polítics locals fou massa elevada. El que està clar és que ambdós governs ho han fet una qüestió d'orgull nacional, que arribà fins al punt que en un moment determinat es va demanar la mediació del rei d'Espanya.

Ara fa un any, mentre jo vivia a l'Uruguay, es va inaugurar el port annex a la planta, pel qual ha de sortir la pasta de paper processada. Una escena no massa tranquilitzadora de patrulleres de la marina urugaiana dissuadint els piqueteros argentins que volien desembarcar al port amb llanxes de fortuna, pancartes i banderes. I una retòrica nacionalista força perillosa en tots els casos. Un gran impacte econòmic en disputa, i arguments per a tots els gustos. I, des del cantó uruguaià, un gran recel, el recel secular cap a un veí mastodòntic que sempre ha observat l'Uruguay com una província pròpia que és independent per poc més que un accident de la història...

Globalització i turisme a París

L'estiu es va acabant, i per al sector turístic arriba l'hora de fer balanç. França continua essent el destí líder al món, amb 75 milions de visitants rebuts l'any 2005, segons dades de l'Organització Mundial del Turisme, agència especialitzada de Nacions Unides amb seu a... Madrid. El mateix any Espanya ocupava el segon lloc, amb gairebé 60 milions de visitants, i els EUA el tercer, amb una mica més de 41. És de suposar que els tres llocs de la capçalera s'hauran mantingut.

L'altre dia, però, diversos noticiaris francesos parlaven de les dades sobre la procedència d'aquests turistes, destacaven el fet que es nota una baixada sensible dels més "tradicionals": els nordamericans i els japonesos, sens dubte afectats per la relativa debilitat del dòlar americà. Per contra, es nota un augment important de turistes procedents de països emergents: la Xina, Brasil, Rússia, Índia... Si els jocs olímpics de Beijing han servit per a ensenyar al món el progrés de la Xina, un país que fa trenta anys es comptava com a pobríssim i que avui és la fàbrica del món i està expandint ràpidament la seva classe mitjana, aquesta estadística sobre el turisme ens diu molt sobre la realitat del món d'avui. Ens parla de països empobrits durant molt de temps que estan reclamant el seu lloc en un ascens formidable. Països que, per la dimensió que tenen, estan canviant el món, i ho fan molt de pressa. De moment, però, Europa només se sap mirar el melic. Malauradament.

Més sobre l'espai

En un qüestionari sobre allò que l'augusta organització per a la qual treballo hauria de fer durant els dos anys següents hi vaig trobar una perla que em va fer plorar de riure.

Aclarim d'entrada que les Nacions Unides tenen sis llengües oficials -Anglès, Francès, Castellà, Rus, Àrab i Xinès-, essent les dues primeres les llengües de treball habituals. En aquest cas, però, el qüestionari anava adreçat a estats membres, altres organitzacions multilaterals i organitzacions no governamentals, i es podia respondre en qualsevol de les sis llengües.

La resposta de l'Estat membre del qual tinc el passaport contenia una perla que no em va passar per alt. La persona que va redactar la resposta -o el grup de persones, o qui fos- es referia a la necessitat de continuar defensant el patrimoni en tots els seus aspectes. El cultural i el natural. En tots dos casos hi ha una part del patrimoni que es troba sota aigua. Els oceans, apart de gran riquesa biològica i geològica, contenen també patrimoni cultural -antics assentaments humans anegats o bé vaixells enfonsats que sovint contenen informació valuosa i tresors-. Aquest darrer tema ha estat d'actualitat a la pell de brau arrel del conflicte als tribunals entre l'Estat espanyol i la companyia de caçatresors propietària del vaixell Odissey. El mar conté doncs tresors de gran importància, i l'acció a nivell internacional per a protegir-los és més que pertinent. És necessària.

En aquest cas, però, el redactor o grup de redactors es van embolicar volent fer-ho bonic, i van palrar de "patrimonio cultural, terrestre y extraterrestre". Els traductors no van captar un matís tan escadusser, i la versió anglesa parlava del "heritage in space"...

Esbroncada a Mugabe

Per primer cop en molts anys, Robert Mugabe ha hagut de fer front a una monumental esbroncada. I no ha estat pas al carrer, sinó en seu parlamentària.

L'inici de la legislatura parlamentària era un moment esperat amb expectació i en alguns casos fins i tot angoixa. Diversos comentaristes havien expressat un temor més que fundat: que després de "guanyar" les eleccions presidencials, el règim de Mugabe intentaria recuperar el control perdut del parlament a base d'intimidar els parlamentaris de l'oposició, que té la majoria.

De moment no sembla que això s'hagi produït. Però dilluns passat calia elegir el president del Parlament, una figura clau en el sistema polític de Zimbabwe. El règim va intentar fins a l'últim moment prendre aquest lloc clau a l'oposició, arribant a detenir dos parlamentaris abans no entressin. Això es produia sobretot perquè el MDC-T té 100 escons, el governamental ZANU-PF 99, i n'hi ha 10 d'una escisió del MDC que el règim pretén fer servir per a dividir el bloc opositor. En aquest cas, però, no se'n va sortir.

Avui l'escenari era un altre. El "president" Mugabe compareixia amb pompa i cerimònia al parlament per a obrir-ne solemnement el període de sessions. L'oposició, no obstant, havia amenaçat amb boicotejar la sessió, donat que les converses sobre la crisi política encara no s'han acabat i, segons afirmen, aquesta compareixença anava en contra dels acords que les emmarquen. El fet que Mugabe comparegués significava assumir plenament la seva legitimitat com a president, cosa que l'oposició no volia fer.

Finalment, però, els opositors hi eren presents. I s'han fet notar. El moment culminant ha arribat quan Mugabe ha afirmat des de la tribuna que "per sort tots els partits han admès la seva responsabilitat en la violència" lligada a les eleccions, que ha qualificat de "lamentable i aïllada". Realment, s'ha de tenir molta barra. Tanmateix, malauradament, a aquestes alçades, no crec que una bronca sigui suficient per a estimular la reflexió en algú que ha arribat tan lluny en la manipulació, la intimidació i la mentida per a mantenir-se al poder.

Ni que només fos per una vegada, m'agradaria veure què en deia la televisió oficial. Encara que, havent vist les bestieses que deien en període electoral, potser és millor no haver-ho vist.

Esborrem uns quants zeros

El passat 30 de juliol el govern de Zimbabwe va anunciar que eliminava 10 zeros de les seves unitats de moneda. Aquesta mesura hauria de fer més fàcil la vida de tothom al país, on molts sistemes informàtics de pagament es trobaven al caire del col·lapse per culpa de l'excessiu nombre de zeros, uns zeros que la gent s'havia hagut d'acostumar a comptar. La mesura també ha implicat recuperar les monedes -completament desaparegudes durant tota la meva estada al país-.

Malauradament, però, no hi ha massa elements que facin pensar que aquesta mesura pugui fer massa per a canviar la situació, més enllà de l'alleujament momentani d'algunes condicions menors d'una vida quotidiana molt dura. Continua l'escassetat de productes bàsics, i l'espiral hiperinflacionària no s'atura. El govern ha admès recentment que la taxa arriba als 11.000.000%, i en contra de l'acord que va donar lloc a l'inici del procés de diàleg amb l'oposició, aquest mateix govern encara no ha permès a les ONG i agències d'ajuda humanitària que tornin a redistribuir aliments. El pretext és que tothom s'ha de registrar per a que puguin saber qui fa què i a on. I és que potser no ho sabien? Recordem que el fet de prohibir-los actuar va venir perquè "distribuïen aliments i ajut només a les persones afins a l'oposició".

El procés de diàleg corre perill. Tal com era previsible, Mugabe s'ha fet fort en la seva negativa a passar a ser una figura merament decorativa i cedir el poder executiu a l'oposició, amb interès particular a conservar el seu control sobre l'aparell de seguretat -el nucli cleptocràtic per excel·lència-. I la pressió del mediador -encara Thabo Mbeki- i de bona part dels estats membres de la SADC sembla ser ara sobre Morgan Tsvangirai. No està gens clar que el MDC acabi acceptant de legitimar una nova presidència executiva de Mugabe, de la mateixa manera que no està clar que una tal solució sigui interessant per a una comunitat internacional on els països donants hauran de proporcionar en primer lloc ajuda d'emergència. Així doncs, ara per ara, sembla que la situació encara té molt de marge per a podrir-se.

En una mostra que el sentit de l'humor no s'ha de perdre mai, quan li vaig preguntar a una amiga per la qüestió dels zeros em diu: "sí, ja no hi són. Però no et preocupis, que tornaran a casa per Nadal"...

Invasors de l'espai exterior

Passejant per París amb la Marina ens fixem en quelcom que ja havia vist altres cops però sense posar-hi massa atenció: en una cantonada hi ha una rajola amb una forma que em recorda els primers jocs electrònics, concretament el dels més típics "marcianitus", com se n'havia dit tota la vida. Ja n'havia vist altres cops, per París. Aquest cop, però, el tema ens inquieta.

Al dia següent, buscant per internet, trobo la resposta. I és que París és la víctima principal d'una invasió mundial. Són els "Space invaders", que prenen el nom d'un dels primers jocs electrònics que va existir. Un artista urbà que es fa dir "invader" es dedica a poblar paisatges urbans d'aquestes criatures d'estètica dels darrers setanta i els primers vuitanta, amb un treball que potser es podria qualificar de neo-pop.

Més enllà de tota la seva argumentació, el cas és que el treball d'aquest artista no deixa de tenir un cert interès. La majoria de rajoles que he vist s'integren prou bé en el paisatge, encara que en alguns casos -o en força casos, de fet- es tracti d'edificis singulars. I no deixa de ser una recreació de com, de manera lenta i subtil però segura, les tecnologies de la informació i la comunicació han anat envaïnt les nostres vides i introduïnt transformacions profundes en els nostres hàbits, en la nostra feina, en la nostra manera de relacionar-nos i en tantes altres dimensions. Interessant.

PS: cal destacar que entre les ciutats envaïdes també s'hi troba Barcelona...

Montevideo, Uruguay (III): temporada d'Òpera

Finalment ahir dissabte, a París, vaig fer quelcom que tenia pendent des de feia més o menys un any: procurar-me una bona gravació del Rigoletto de Verdi, per a poder-lo disfrutar quan em vingués de gust. El que ahir no sabia però acabo de descobrir ara revisant els meus papers és que va anar de tres dies que no ho clavo: el 26 d'agost de 2007 vaig assistir, al teatro Solís de Montevideo, a la representació de la dita òpera.

Vaig fer bé de vestir-me adequadament, perquè de ben segur que en aquest cas es tractava d'una ocasió de gala. Representació extra de la primera obra de la temporada d'Òpera 2007 a Montevideo, a un teatre que és un dels més antics del país i tota una institució. Una entrada per a la "Tertúlia baja", el curiós nom del primer pis, que em va costar 1.600 pesos, l'equivalent d'uns 50 Euros al canvi d'aleshores. Tota una fortuna, la meitat del salari mínim d'Uruguay a data 1 de juliol de 2007, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Cal dir també que hi havia entrades força més barates, però vaig arribar una mica tard. Fos com fos el teatre era ple de gom a gom.

Cinquanta euros que foren una molt bona inversió, perquè la representació del clàssic de Verdi fou remarcable. Va resultar particularment destacada la interpretació de la soprano montevideana Sandra Scorza, en el paper de Gilda, la filla del bufó Rigoletto. Interpretació poderosa en la que es va permetre regalar-nos alguns moments de virtuosisme autèntic amb els que es va guanyar una personalitzada i llarguíssima ovació.

Puc dir amb orgull que vaig assistir a la meitat de la temporada d'Òpera de Montevideo de l'any 2007. Cal que aclareixi no obstant que la temporada constava de dues òperes, el Rigoletto de Verdi i Carmen, de Bizet. Coses de ser una capital petita... Aquesta segona no la vaig poder veure perquè la setmana en què la representaven la vaig passar a l'altra riba del riu, a Buenos Aires. Haurà de ser a la propera...

Excés verbal?

Si a l'Uruguay em despertava amb els titulars a la televisió, a París no en tinc i em desperto amb la ràdio. Ja fa anys que ho faig, és una bona manera de posar-se al dia, donat que no requereix el mateix nivell d'atenció que la televisió. A més, les possibilitats de l'ona mitja han estat superades per l'internet: amb una bona connexió es pot accedir a emissores de ràdio de tot el món, fins i tot en directe.

Ahir divendres vaig tenir grans dificultats per a despertar-me, però finalment la ràdio va aconseguir fer-ho de cop. Escoltava Europe 1, una emissora privada a la que em vaig aficionar gràcies a l'actor Nicolas Canteloup, que sol aparèixer al matí fent imitacions molt divertides. La notícia era una peça sobre la possible retirada de tropes dels EUA de l'Irak. Tenien un testimoni, un oficial nordamericà, que deia "si marxessim ara deixariem el país en una situació de desordre" (en anglès, mess). El periodista, però, ho va traduir per "un joli merdier" (un bon merder). Fins i tot si "merdier", en francès, sembla ésser una mica més formal que "merder" en català, em va sorprendre, donat que "mess" té diverses connotacions però es pot fer servir en contextos formals, cosa que no és el cas de "merdier".

Més enllà de les consdieracions -moltes- que es podrien fer sobre el complex ofici de la traducció, em pregunto si no hi havia en aquest cas quelcom de la tan habitual barreja d'enveja i fascinació que molts francesos semblen sentir vers els nordamericans, que els porta a criticar sempre molt durament el que fan, però amb un matís que és diferent al de la resta del món. On els altres diuen "això no està bé", ells diuen més aviat "nosaltres ho faríem millor".

Tanmateix aquí també n'hi hauria per a una altra entrada. El cas és que em vaig despertar de cop, i mig rient...

Montevideo, Uruguay (II): matins amb fanfàrria

Fa més o menys un any vaig passar uns mesos tenint televisió, després de gairebé set anys de viure sense aquest aparell. Aleshores vivia a Montevideo. Fa poca estona, buscant per la xarxa he trobat el web de Monte Carlo TV. Se m'ha posat la pell de gallina quan he sentit la sintonia amb la que em despertava cada matí, la dels titulars del programa matinal de la cadena, el "Telebuendía". Me n'anava cap a la dutxa tot sentint el que passava al país.

Més enllà de les temàtiques, que mereixen entrades a part, el que més em va sorprendre en tots els casos era el tempo. Tant a la ràdio com a la televisió, tots els programes, i particularment els informatius, tenien un to tranquil i reposat, molt més semblant als d'algú com en Joan Barril que no pas al d'un matí televisiu o -sobretot- radiofònic al que podem estar acostumats a Europa, sempre molt més trepidant. Les cobertures de les notícies també solien ésser, en general, llargues. Fins i tot hi havia una emissora de ràdio que difonia cada matí un missatge de més de deu minuts de l'aleshores ministre d'agricultura, Pepe Mugica, ex-guerriller Tupamaro integrant del grup que es va evadir de la presó de Punta Carretas en una acció recordada durant molt de temps. Els missatges tenien un to més educatiu que cap altra cosa, quelcom que no deixava de sorprendre'm vista l'habitual utilització dels mitjans de comunicació afins o oficials per part dels polítics com a poc més que emissors de propaganda. En Mugica és, per altra banda, un polític tant estimat pels seus afins com odiat pels seus opositors. L'antiga presó de Punta Carretas ha esdevingut un gran centre comercial. I en Mugica sona com a possible candidat a la presidència, o com a candidat a vice-president fent parella amb el ministre d'Economia, Danilo Astori.

Imagino que a l'Uruguay es poden permetre de fer informatius amb aquest tempo tranquil perquè, a més del comportament més aviat pausat de la gent en general si els comparem amb els europeus, hi ha molta menys competència per l'audiència que a Europa. I per tant no han de fer el mateix esforç d'espectacularitat per a mantenir l'atenció dels espectadors. I en qualsevol cas encara queden lluny de la situació a països com Senegal, on la televisió estatal és gairebé l'única a la que es pot accedir i la cobertura de les notícies, particularment les relatives a l'activitat del president, té l'extensió i el to d'un publirreportatge.

El que era imagable, però, era el que passava cada dia a quarts de vuit del matí. Connexió en dúplex amb Crónica TV de l'Argentina, per a intercambiar titulars "con nuestros hermanos uruguayos". Crónica TV es caracteritza per un cert sensacionalisme i, sobretot, per titulars gairebé declamats amb fons de fanfàrria i altres acompanyaments musicals. Així sortia de la cada dia dutxa, amb un somriure d'orella a orella i gairebé desfilant...

PS: la foto és de http://www.elabra.org/, un web curiós.

Silenci i recolliment

Madrid ens torna a encongir el cor amb una altra catàstrofe. Una que durant uns moments m'ha fet sortir una suor freda, perquè era exactament un dia abans que jo volava cap a París.

El transport aeri és, des del punt de vista estadístic, el més segur que hi ha. Més que el tren, més que els vaixells, i per descomptat molt més que els automòvils. No obstant, en cas d'accident les possibilitats de sortir-se'n són magres.

Continuaré volant però tinc el cor encongit. Avui el blog està de dol. Silenci i recolliment per acompanyar els familiars.

Que no som res.

The Shock Doctrine

Suposo que la major part dels qui ens vam manifestar en contra de la guerra d’Irak ho vam fer perquè teníem clar que les motivacions proclamades a tort i a dret per l’infame quartet de les Açores no eren més que una tapadora per a l’apropiació per les armes de les terceres reserves de petroli reconegudes del món. Ni armes de destrucció massiva ni expansió de la democràcia a l’Orient Mitjà. Era el petroli.

(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).

Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.

No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.

Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.

El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.

Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.

No només fa fàstic. Fa por. Molta por.

Contra el mite humanitari

Tal com sol passar quan tinc vacances, en el moment en què realment em relaxo acabo, entre d'altres coses, devorant llibres. A la que en trobo un que em resulta realment interessant el puc acabar en poques hores. Un dels primers de la temporada ha estat "El espejismo humanitario", de Jordi Raich, després que pogués fullejar-lo a mans del meu amic en Toni i em decidís immediatament a comprar-me'l.

L'autor, en Raich, ja em va cridar poderosament l'atenció un cop que el vaig veure en persona, a principis de la dècada, parlant d'Afganistan. Un comunicador eficaç i directe que anava al gra sense circumloquis innecessaris i que deia les coses pel seu nom, amb tota la seva cruesa però també amb una profunditat analítica tan considerable com agraïda.

Aquestes són característiques del llibre que ens ocupa. En Raich, una persona amb una vintena d'anys d'experiència en el tema, fuig de la perspectiva acadèmica i ens presenta un text divulgatiu on introdueix vivències personals a partir de les quals planteja reflexions i preguntes i arriba a articular un relat panoràmic de totes les grandeses -importants- i misèries -encara més importants i moltes més de les que semblaria- de l'acció humanitària. En Raich és un observador participant privilegiat, donat que ha estat present en moments definitoris del que seria l'evolució de la matèria en qüestió -la crisi dels balcans i particularment la de Somàlia el 1993, amb tota la seva influència en el que va passar després, començant pel genocidi de Rwanda-. En Jordi Raich ens exposa totes les perversions de l'ajuda humanitària, que massa sovint s'acaba convertint en instrument dels opressors, la complicada relació amb polítics i faccions en conflicte, la molt complexa interacció amb els periodistes i mitjans de comunicació, la multidimensional i difícil relació amb els beneficiaris, la psicologia dels cooperants, i tants altres temes.

Una lectura imprescindible per a tots els que ens dediquem a aquest negoci de la cooperació, també interessant per a qualsevol altre lector o lectora. Definitivament molt recomanable, donat que constitueix una aproximació personal, directa i sincera, que desmitifica aquesta mena d'apostol·lat contemporani que molts i moltes veuen en un món, la cooperació, que no deixa de ser un sector econòmic més.

"Deconstrucció" d'una plaça

Vespre d'agost a Barcelona. Torno a casa tard, la ciutat és quieta i es pot anar en bicicleta amb tota tranquilitat. Vaig des dels jardinets de Gràcia al peu de la Diagonal. Una mica més enllà de mig camí em trobo el bunyol urbanístic més destacable de la Barcelona olímpica i postolímpica: el tambor de la plaça de les Glòries. Dispositiu pensat només per a la circulació rodada, que ha robat perspectives i espai a qualsevol altra cosa des de fa dècades, a més de caracteritzar-se per uns criteris estètics més que dubtosos.

El bunyol del tambor ha perdut definitivament sentit ara que des de fa poc la Gran Via ha deixat de ser una autopista urbana per a convertir-se en una avinguda més almenys fins al Poble Nou. Per tant, ha arribar el moment de recuperar la plaça per a altres usos , amb aquesta mania de fer i desfer que contribueix a fer rodar un dels sectors més importants de l'economia del país: la construcció.

Però en aquest cas, la construcció deconstrueix. Al cartell, l'ajuntament ens anuncia la "deconstrucció del tambor de la plaça de les Glòries". No es tracta de desmuntar, ja que un muntatge denotaria una provisionalitat que no faria justícia als grans pensadors que van dissenyar-lo. Tampoc podem parlar de reordenació de l'espai, potser perquè en aquest cas només parlem del canvi de l'estructura, i la reordenació de la plaça és quelcom de més ampli. O potser per pur esnobisme, per apuntar-se a l'utilització d'un concepte de moda, la "deconstrucció", que si bé en termes acadèmics estava de moda els darrers anys 90 i per a parlar de conceptes, a Barcelona s'ha posat de moda durant la dècada dels 2000, i han estat els cuiners. En un món on la veritable creativitat és una cosa escassa, on pràcticament tot està inventat, cuiners com Ferran Adrià han experimentat amb colors, sabors, ingredients i textures. Una nova manera de generar textures: la deconstrucció. Fins i tot l'urbanisme de la ciutat s'apunta sense dubtar-ho al carro de la marca Barcelona, aquest producte que omple de clients estrangers aquesta ciutat de cambrers i cambreres que anem construïnt entre tots, "la millor botiga del món".

Personalment hauria preferit que haguessin fet servir un altre terme més genuï i adequat i menys sofisticat i buit. Sobretot perquè aquesta història de la deconstrucció sempre em recorda la mateixa anècdota. Barcelona, pels volts del 2004. En un restaurant que se les dóna de sofisticat, trobo a la carta de postres quelcom que em crida l'atenció. La història continua amb el diàleg següent:
"-I això del "flam en deconstrucció", què és?
-És un flam passat pel túrmix".
La resposta del cambrer en qüestió fou brutalment sincera. En una senzilla frase es va carregar tota la faramalla pretesament glamurosa del nom.

La veritat és que, encara que aquesta suposada sofisticació vengui més, preferiria que em diguessin les coses pel seu nom, tant els uns com els altres.

PS: encara que sigui un bunyol, trobaré a faltar el tambor. Sobretot perquè a partir d'ara el fàl·lic edifici d'Agbar de l'arquitecte Jean Nouvel ja no tindrà el complement d'aquest "tambor", que vist en pla zenital podia ser genital. És a dir, vist des de dalt podia semblar uns genitals femenins. Jo que estava per canviar el nom de la plaça per "plaça del coit"...

Montevideo, Uruguay

Avui fa exactament un any, més o menys a aquesta hora, sortia de casa, a la riba del canal Saint Martin de París. Carregat amb una gran maleta, la meva amiga Ruth m'acompanyava a l'aeroport d'Orly. Des d'allà havia de viatjar de París a Montevideo, en un periple que va acabar durant gairebé vint-i-quatre hores.

Dos mesos abans, pel juny de 2007, ja feia gairebé dos anys que treballava a la UNESCO, en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides. Em van agafar per sorpresa després d'una reunió relacionada amb l'estructura descentralitzada de l'organització i em van presentar el director de l'oficina de Montevideo tot dient-me que hi aniria per a treballar amb ell uns mesos. Així de senzill.

En aquell moment ja tenia emparaulades unes vacances a Colòmbia, en companyia dels meus millors amics a París. Però no hi va haver manera. Tant el juliol com l'agost són a l'hemisferi austral mesos d'hivern, hàbils i plens. Per tant em va tocar optar entre una oportunitat professional tan interessant com escassa o les vacances. I vaig optar per la primera.

Entre aquesta conversa de mitjans de juny i el viatge emprès el 7 d'agost hi va haver absolutament de tot. Anades i vingudes, esperes interminables, moments de desesperació, moments d'eufòria... Finalment, una altra mudança i un viatge transoceànic.

Montevideo em va acollir amb tota la fredor de l'hivern austral, més fred que mai després que hagués nevat a la veïna Buenos Aires per primer cop des de 1930. No obstant, tot i el fred es va convertir en un punt imprescindible per entendre la meva geografia personal.

(Continuarà...)

Hi ha llet al Spar

Definitivament hi ha tota una colla de coses a la vida que, per molt que te les puguin explicar, si no les vius resulten difícils d'entendre. M'arriba un missatge al correu electrònic, a la llista de l'oficina de la UNESCO a Harare:

"Col·legues de Nacions Unides,
Si us plau feu avinent a tot el vostre personal que hi torna a haver llet disponible al Spar, a un preu extra especial de 10 dòlars (americans, per descomptat) la llet sencera (sis packs de mig litre), que han baixat de 14.50. (...)."

Segons em comenten els companys, l'escassetat d'aliments s'accentua amb cada dia que passa. De fet en conec uns quants que deu fer anys que no en beuen, de llet...