Fa més o menys un any vaig passar uns mesos tenint televisió, després de gairebé set anys de viure sense aquest aparell. Aleshores vivia a Montevideo. Fa poca estona, buscant per la xarxa he trobat el web de Monte Carlo TV. Se m'ha posat la pell de gallina quan he sentit la sintonia amb la que em despertava cada matí, la dels titulars del programa matinal de la cadena, el "Telebuendía". Me n'anava cap a la dutxa tot sentint el que passava al país.
Més enllà de les temàtiques, que mereixen entrades a part, el que més em va sorprendre en tots els casos era el tempo. Tant a la ràdio com a la televisió, tots els programes, i particularment els informatius, tenien un to tranquil i reposat, molt més semblant als d'algú com en Joan Barril que no pas al d'un matí televisiu o -sobretot- radiofònic al que podem estar acostumats a Europa, sempre molt més trepidant. Les cobertures de les notícies també solien ésser, en general, llargues. Fins i tot hi havia una emissora de ràdio que difonia cada matí un missatge de més de deu minuts de l'aleshores ministre d'agricultura, Pepe Mugica, ex-guerriller Tupamaro integrant del grup que es va evadir de la presó de Punta Carretas en una acció recordada durant molt de temps. Els missatges tenien un to més educatiu que cap altra cosa, quelcom que no deixava de sorprendre'm vista l'habitual utilització dels mitjans de comunicació afins o oficials per part dels polítics com a poc més que emissors de propaganda. En Mugica és, per altra banda, un polític tant estimat pels seus afins com odiat pels seus opositors. L'antiga presó de Punta Carretas ha esdevingut un gran centre comercial. I en Mugica sona com a possible candidat a la presidència, o com a candidat a vice-president fent parella amb el ministre d'Economia, Danilo Astori.
Imagino que a l'Uruguay es poden permetre de fer informatius amb aquest tempo tranquil perquè, a més del comportament més aviat pausat de la gent en general si els comparem amb els europeus, hi ha molta menys competència per l'audiència que a Europa. I per tant no han de fer el mateix esforç d'espectacularitat per a mantenir l'atenció dels espectadors. I en qualsevol cas encara queden lluny de la situació a països com Senegal, on la televisió estatal és gairebé l'única a la que es pot accedir i la cobertura de les notícies, particularment les relatives a l'activitat del president, té l'extensió i el to d'un publirreportatge.
El que era imagable, però, era el que passava cada dia a quarts de vuit del matí. Connexió en dúplex amb Crónica TV de l'Argentina, per a intercambiar titulars "con nuestros hermanos uruguayos". Crónica TV es caracteritza per un cert sensacionalisme i, sobretot, per titulars gairebé declamats amb fons de fanfàrria i altres acompanyaments musicals. Així sortia de la cada dia dutxa, amb un somriure d'orella a orella i gairebé desfilant...
PS: la foto és de http://www.elabra.org/, un web curiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada