"Deconstrucció" d'una plaça

Vespre d'agost a Barcelona. Torno a casa tard, la ciutat és quieta i es pot anar en bicicleta amb tota tranquilitat. Vaig des dels jardinets de Gràcia al peu de la Diagonal. Una mica més enllà de mig camí em trobo el bunyol urbanístic més destacable de la Barcelona olímpica i postolímpica: el tambor de la plaça de les Glòries. Dispositiu pensat només per a la circulació rodada, que ha robat perspectives i espai a qualsevol altra cosa des de fa dècades, a més de caracteritzar-se per uns criteris estètics més que dubtosos.

El bunyol del tambor ha perdut definitivament sentit ara que des de fa poc la Gran Via ha deixat de ser una autopista urbana per a convertir-se en una avinguda més almenys fins al Poble Nou. Per tant, ha arribar el moment de recuperar la plaça per a altres usos , amb aquesta mania de fer i desfer que contribueix a fer rodar un dels sectors més importants de l'economia del país: la construcció.

Però en aquest cas, la construcció deconstrueix. Al cartell, l'ajuntament ens anuncia la "deconstrucció del tambor de la plaça de les Glòries". No es tracta de desmuntar, ja que un muntatge denotaria una provisionalitat que no faria justícia als grans pensadors que van dissenyar-lo. Tampoc podem parlar de reordenació de l'espai, potser perquè en aquest cas només parlem del canvi de l'estructura, i la reordenació de la plaça és quelcom de més ampli. O potser per pur esnobisme, per apuntar-se a l'utilització d'un concepte de moda, la "deconstrucció", que si bé en termes acadèmics estava de moda els darrers anys 90 i per a parlar de conceptes, a Barcelona s'ha posat de moda durant la dècada dels 2000, i han estat els cuiners. En un món on la veritable creativitat és una cosa escassa, on pràcticament tot està inventat, cuiners com Ferran Adrià han experimentat amb colors, sabors, ingredients i textures. Una nova manera de generar textures: la deconstrucció. Fins i tot l'urbanisme de la ciutat s'apunta sense dubtar-ho al carro de la marca Barcelona, aquest producte que omple de clients estrangers aquesta ciutat de cambrers i cambreres que anem construïnt entre tots, "la millor botiga del món".

Personalment hauria preferit que haguessin fet servir un altre terme més genuï i adequat i menys sofisticat i buit. Sobretot perquè aquesta història de la deconstrucció sempre em recorda la mateixa anècdota. Barcelona, pels volts del 2004. En un restaurant que se les dóna de sofisticat, trobo a la carta de postres quelcom que em crida l'atenció. La història continua amb el diàleg següent:
"-I això del "flam en deconstrucció", què és?
-És un flam passat pel túrmix".
La resposta del cambrer en qüestió fou brutalment sincera. En una senzilla frase es va carregar tota la faramalla pretesament glamurosa del nom.

La veritat és que, encara que aquesta suposada sofisticació vengui més, preferiria que em diguessin les coses pel seu nom, tant els uns com els altres.

PS: encara que sigui un bunyol, trobaré a faltar el tambor. Sobretot perquè a partir d'ara el fàl·lic edifici d'Agbar de l'arquitecte Jean Nouvel ja no tindrà el complement d'aquest "tambor", que vist en pla zenital podia ser genital. És a dir, vist des de dalt podia semblar uns genitals femenins. Jo que estava per canviar el nom de la plaça per "plaça del coit"...