Suposo que la major part dels qui ens vam manifestar en contra de la guerra d’Irak ho vam fer perquè teníem clar que les motivacions proclamades a tort i a dret per l’infame quartet de les Açores no eren més que una tapadora per a l’apropiació per les armes de les terceres reserves de petroli reconegudes del món. Ni armes de destrucció massiva ni expansió de la democràcia a l’Orient Mitjà. Era el petroli.
(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).
Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.
No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.
Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.
El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.
Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.
No només fa fàstic. Fa por. Molta por.
(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).
Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.
No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.
Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.
El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.
Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.
No només fa fàstic. Fa por. Molta por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada