Avui fa exactament un any, més o menys a aquesta hora, sortia de casa, a la riba del canal Saint Martin de París. Carregat amb una gran maleta, la meva amiga Ruth m'acompanyava a l'aeroport d'Orly. Des d'allà havia de viatjar de París a Montevideo, en un periple que va acabar durant gairebé vint-i-quatre hores.Dos mesos abans, pel juny de 2007, ja feia gairebé dos anys que treballava a la UNESCO, en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides. Em van agafar per sorpresa després d'una reunió relacionada amb l'estructura descentralitzada de l'organització i em van presentar el director de l'oficina de Montevideo tot dient-me que hi aniria per a treballar amb ell uns mesos. Així de senzill.
En aquell moment ja tenia emparaulades unes vacances a Colòmbia, en companyia dels meus millors amics a París. Però no hi va haver manera. Tant el juliol com l'agost són a l'hemisferi austral mesos d'hivern, hàbils i plens. Per tant em va tocar optar entre una oportunitat professional tan interessant com escassa o les vacances. I vaig optar per la primera.
Entre aquesta conversa de mitjans de juny i el viatge emprès el 7 d'agost hi va haver absolutament de tot. Anades i vingudes, esperes interminables, moments de desesperació, moments d'eufòria... Finalment, una altra mudança i un viatge transoceànic.
Montevideo em va acollir amb tota la fredor de l'hivern austral, més fred que mai després que hagués nevat a la veïna Buenos Aires per primer cop des de 1930. No obstant, tot i el fred es va convertir en un punt imprescindible per entendre la meva geografia personal.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada