Més natació i una clau

He marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina en condicions!

A l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

En qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany. Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixo treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodet de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària per a accionar el motor d’arrencada.

A aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat, porta eines.

Al cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany –porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment, més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo, perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del cotxe a les mans. Visca la innovació!

Natació accidentada

Per primer cop des de fa massa dies, tot i haver acabat la feina relativament tard, m’obligo a anar a nedar. Encara sóc a temps d’arribar al centre esportiu que hi ha al costat del campus de la Universitat Hebraica, al nordest de Jerusalem. Des de la meva residència actual en tinc per uns deu minuts a peu.

Ja hi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, però a la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta de l’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individu relativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Si no portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.

Al mostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar a entrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap de menys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi. Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els 30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.

Tot cofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina és gairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, només entrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorrista ve caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una mirada que és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però no t’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directament a l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” li responc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient que em quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res, podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encara plantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot just acabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no me n’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una resposta d’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gent una frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per a entendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això de l’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és, de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc ho deuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massa sentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre, tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugant als escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vint minuts.

Mentre, finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de la resposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien, arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat de les normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguin tan desorganitzats.

Quan arribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comento amb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que és assídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que el dimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien els horaris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que els tenen.

Així doncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada, però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que el client sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saber explicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.

Però bé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant, em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orelles i cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui, queixes intenses.

Quina mandra!

Tel Aviv: la bombolla alegre

Tel Aviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, on caminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turistes es fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la idea del “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predomina l’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Una ciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove, com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalisme racionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat –encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i un front maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges molt domesticades.

Una ciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pel carrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocació festiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxit internacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmplia oferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus, cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque sigui dissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

A Tel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses molt grosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anys quaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb els inevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos ara i adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duu una arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seu propietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueix algun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapament de totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda on Jerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniques en forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i fins i tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. Si Tel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat per culpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada va fer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència la cara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Fins i tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vingui de gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldria oblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a poder sentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.

Gaza: entrar a la gran presó

La meva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir a treballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de fer responsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir una de cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja el vam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribada ja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hi arriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminal d’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos a l’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ens demanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hi assembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’una vaguetat que la fa gairebé absurda.

Un cop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem al costat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell de sortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe. Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, una base militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerra una nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

A la barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que ens han donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una porta automàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur –com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obre quan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu. Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta, l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra, en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrar ni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missions diplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau de l’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Al final dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un punt de control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquen totes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “de facto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de control perquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense “coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una mica més enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern de Hamas.

A partir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors.  Predomina el gris dels edificis a mig fer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obra vista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els de poca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques de la darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àrea extraordinàriament densa.

El que resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. A Gaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per tot arreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un tal nom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Un bloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla. Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passant d’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de coses que podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibida l’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situació acabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a través dels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot el que ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

El primer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i la desolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure on hi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats de guerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic. Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar, i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa ni entenedora.

Primeres impressions

Si les primeres impressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unes quantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:

En tenim prou amb allunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de les mesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato que això té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. La quantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carretera que ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que no sabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-se que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a la carretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pel nord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada. Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hi poden circular vehicles amb matrícula palestina.

Ja arribats a Jerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot, i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigó rematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hi ha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat. L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent. Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstant penso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vist senzillament no s’ho creuria.

A Jerusalem m’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns es diu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic de congom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi havia hagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a prop de la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israel per mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.

Fins ara el que he pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, amb uns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa el tranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de la ciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient de sempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva, militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.

I, sobretot, que aquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agrada gens.

In memoriam: Zahra Abidi

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Nova destinació: Palestina

Des de mitjans del 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva base des de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu en l’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentaren diverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer em van proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina que va sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals no em van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectiva de quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i de fet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´ho proposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de política interna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien més aviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dos interminables processos de selecció per a sengles destinacions llatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es van decidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesos després d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancament de la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot un rosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a París i continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativa a la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballar a Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament era Kabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritat física, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs, gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció de deixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en tot aquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a més bona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah, portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concernien sobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones més properes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho com una oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesos em vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotge feta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar a Jerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.

Postals de Kerala

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.

Soy un truhán, soy un señor

Si els mercats en general, en contra del que ens volen fer creure bona part dels economistes, són assimètrics i desiguals, els mercats de productes culturals en general no són una excepció, i el de la música n’és un cas paradigmàtic. Afegiu-hi la varietat de criteris en termes de paràmetres estètics, i us trobareu amb un marge enorme per a tota classe de fenomens insospitats, dels quals el més frequent és el d’artistes de qualitat dubtosa que tenen un èxit inexplicable a latituds improbables.

Insospitats i sorprenents. Com el que va passar el dia que anàvem de Port-au-Prince a Jacmel. En Salah, egipci que es deu trobar entre la quarantena i la cincuantena, més a prop de la primera que de la segona, va connectar el seu llapis USB a l’equip de música del cotxe. Això devia ser quan ja havíem sentit dos o tres cops l’èxit del moment a la ràdio, l’Alejandro de la Lady Gaga. La selecció musical d’en Salah era una autèntica biblioteca de música “lleugera” –un adjectiu que fa una mica de ràbia, perquè presuposa que la resta de la música és “pesada”-, amb dues estrelles destacades: Céline Dion i... Julio Iglesias. Per a ser una mica equànim he de dir que també en tenia tota una colla d’en Leonard Cohen, però bé, predominava la lleugeresa.

Fins aquí tot bé –és una manera de parlar-. El problema va arribar quan va sonar un gran èxit del madrileny afincat a Miami per motius sentimentals, pràctics i fiscals. “Soy un truhán, soy un señor” em va provocar un estrepitós i prolongat atac de riure que em va costar molt de poder explicar als altres ocupants del vehicle. Venia d’un record d’infància que es convertí en un clàssic de l’humor al nostre país. Aquí el teniu:

Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.

Una visita a l’hospital

El viatge a Jacmel, amb tots els sotracs i el moviment, em va deixar una seqüela física que els recorreguts diaris per Port-au-Prince no han fet millorar, sinó més aviat al contrari.

En Salah no hi entenia res durant la reunió d’ahir a la tarda, quan em veia que reaccionava a certes intervencions amb males cares i gesticulacions facials diverses. Quan sortíem de la reunió li vaig haver d’aclarir que en general el que havien dit em semblava correcte, però que tenia grans problemes per seure. Les meves expressions no eren de desaprovació sinó de dolor, i és que cada cop que canviava de posició veia les estrelles. Tenia una inflamació importat a la zona del còccix. Des de diumenge els desplaçaments en cotxe havien esdevingut una tortura.

En Salah es va avenir a acompanyar-me a l’hospital. Tractant-se d’una zona tan sensible, volia descartar qualsevol mena d’infecció. Així doncs, vam anar a l’hospital de campanya instal·lat pel batalló argentí al davant de la base logística de la MINUSTAH.

L’experiència em va aportar una sensació insòlita i alguns records divertits. La sensació fou quan ens obrien la porta i ens acompanyaven. Els cossos militars sudamericans, almenys pel que fa a l’argentí, i els del sud-est asiàtic, tenen efectius de talla reduïda. Avui hem tingut una reunió a la que hi participaven militars, i ha entrat un nordamericà que semblava un armari. Els de l’hospital, en canvi, són, físicament, més petits que no pas jo. En aquest cas la meva talla és força més petita que la meva sorpresa, fa una sensació tota estranya de tenir un individu vestit de militar i amb arma llarga que és més petit que tu. Els lectors de talla reduïda m’entendran, els altres potser no hi veuen res d’especial, ves a saber.

Els records divertits venen perquè l’hospital està fet de mòduls prefabricats. Encara que els argentins em parlin en castellà –el que, per molt bé que hom parli el francès o l’anglès, sempre és d’agrair quan es tracta de temes de salut, ja que ho fa tot més senzill-, tinc la sensació que en qualsevol moment entrarà l’Alan Alda preguntant pel sargent Klinger.

Després d’una exploració força dolorosa amb un antiinflamatori n’hi va haver prou, i des d’avui ja puc tornar a seure. Ha estat doncs una falsa alarma. Respiro alleujat, mentre penso que jo he tingut atenció mèdica ràpida i eficient, però que això en aquest país és quelcom fora de l’abast de la grandíssima majoria de la població -si ja ho era abans del terratrèmol, ara encara més, donat que aquest va destruir 30 dels 49 centres de salut de les tres regions més afectades-. Sí, és una reflexió molt simple, l’escenari és una mica més complex. Tanmateix aquesta mena de coses cal no oblidar-les ni un moment.

Jacmel

Avui hem fet la primera sortida de Port-au-Prince. Un viatge a Jacmel, el port del sud del país, capital del carnaval, ciutat famosa pel seu centre històric i la seva tranquil·litat. Jacmel es troba al sud-est de Port-au-Prince, a l’altra banda de la serralada que continua el massís de la Selle –que arriba a altituds per sobre dels 2000 metres-.

El camí fins a Jacmel surt de Port-au-Prince en direcció cap al sud i gira a l’oest per a travessar Carrefour, i girar cap al sud abans de Leogane. No sé si m’acostumaré a veure tant de formigó rebregat i tant d’edifici esfondrat com si hagués estat un castell de cartes, sobretot quan penso que a dintre hi havia gent. El camí que fem n’és ple, i és que l’epicentre del terratrèmol del gener de 2010 es troba precisament entre aquestes dues localitats, i els efectes encara en són molt visibles.

Tot just hem deixat Leogane à mà dreta i girem i enfilem la pujada en direcció sud. Som en una illa tropical al Carib, al tròpic. En aquest context, l’absència d’arbrat em resulta xocant. A tot arreu on he posat els peus per aquesta zona els boscos són en general frondosos. Tanmateix Haití, segons em comenten, té un 2% de cobertura forestal –i en tenia un 60% el 1923-. La deforestació té raons històriques, basades en una sobreexplotació dels recursos naturals, però ha estat intensificada per l’impacte dels desastres naturals sobre una orografia complicada, així com per la manca de planificació d’usos del sòl. Així, aquest fenomen s’ha retroalimentat i ha creat una espiral, en un país en que el govern no ha tingut mai ni els mitjans ni la voluntat de fer-hi massa res.

El relleu de l’illa és accidentat i muntanyós. Les elevacions creen espais d’una gran bellesa, però han estat també una font de dificultats per al desenvolupament del país. S’hi afegeix l’estructura de la propietat –dividida entre el latifundisme i el minifundisme- han impedit un evolució positiva del sector agrícola, la base de l’economia des de la colonització, que el permetés d’anar més enllà de la mera subsistència. El paisatge és doncs alhora sublim i desolador. Mentre depassem el miler de metres d’alçada a prop del mar, i els massissos muntanyosos de l’est d’Haití ens mostren el seu poderós perfil.

L’arribada a Jacmel em recorda l’est de Cuba: el mateix aire d’abandonament, espais que sembla que faci molt de temps que van veure els seus millors dies. En aquest cas, però, el problema no és que els edificis caiguin a trossos. Aquí el problema és que han caigut de veritat. El centre històric té l’aspecte d’una ciutat fantasma, amb multitud d’edificis colonials mig ensorrats i amb la marca vermella de l’ISPAN –l’Institut de Salvaguarda del Patrimoni Nacional-, que els identifica com a edificis històrics, per a salvar-los d’ésser demolits. Els bellíssims porxos han esdevingut en alguns casos perillosos, i a les portes tancades dels antics tallers artesans només hi queda algun cartell escadusser d’algun candidat de la darrera elecció.

Al costat del remarcabilíssim antic mercat, una construcció de ferro i fusta del 1830, penso que som en una ciutat fantasma. El mercat és buit, i es veu molt poca gent pels carrers. No obstant, em recorden que és diumenge i que si haguéssim vingut ahir ho hauríem trobat tot ple d’activitat. Activitat en una ciutat en què la runa i la destrucció sembla que hagin passat a formar part del paisatge de la manera més natural; on les cases. Les cases d’estil “Gingerbread” conviuen amb les acumulacions de runa. Estrany.

Jacmel sembla isolada del món a desgrat de ser un port. Pel que em comenten, els grans creuers americans no dubten en fer desembarcar els seus passatgers per a un dia a la platja no massa lluny d’aquí, sense dir-los que no són a la República Dominicana sinó al país del costat. Una altra mostra de fins a quin punt els recursos existents són desaprofitats. Tal com he pensat tants altres cops en països pobres, el problema no és de manca de recursos, sinó de distribució i aprofitament. En el cas d’Haití, però, l’esforç necessari per a aprofitar els recursos existents és ingent.

Tornem cap a Port-au-Prince, després de la meva primera experiència fora de la capital. He vist paratges bells tot i ésser desolats. No he vist la mateixa acumulació de gent i la mateixa desesperació que a Port-au-Prince. Sí que he vist, però, les mateixes carències. Un cop més penso que en aquest país està tot per fer. Tanmateix, no diria pas que tot és possible.

Haití: Per on comencem?

Com a tot país tropical, el dia comença aviat. M’acostumaré a llevar-me entre les sis i les set, per a esmorzar a la veranda. A aquesta hora la calor encara no apreta i s’està la mar de bé. El món de la cooperació sobre el terreny es presta a dinàmiques socials endogàmiques, sobretot en els casos en que les estades són curtes. Hom tendeix a relacionar-se amb els que es troben en situations semblants. Observo però que en els casos de països després d’un desastre o d’un conflicte armat: les condicions de seguretat fan que la majoria de relacions s’estableixin dins del cercle de la feina, i al final tot acaba girant al voltant d’aquest cercle, en una dinàmica tan justificada com, en alguns casos, perjudicial per a un mateix i per al país per al qual treballem. En el meu cas, a més a més, per raons de seguretat estic allotjat amb companys de feina. El primer café del matí a la veranda sol acabar girant entorn de converses relacionades amb el treball.

El nostre allotjament es troba a Clercine, al nordest de Port-au-Prince, a deu minuts en cotxe de la base logística de la MINUSTAH. En aquesta base, adjacent a l’aeroport, hi acampen una part important de les forces de la Missió de Nacions Unides per l’estabilització d’Haití. Com totes les missions de pau de Nacions Unides, es tracta d’un mosaic plurinacional molt variat: 7.803 militars de 19 països diferents; 2.136 policies de la UNPOL de 41 paísos diferents, 464 civils de 115 nacionalitats diferents. Si a aquestes xifres hi afegim el personal de les agències de Nacions Unides que no forma part de la MINUSTAH, arribem al que anomenarem “UNia” (llegiu en anglès, “I-U-È-N-I-A), el país de les Nacions Unides, tota una estructura que se superposa a l’estat Haitià, que respon a una de les definicions del que és un estat fallit.

Des del terratrèmol, la “logbase” també acull la major part d’agències de Nacions Unides. La UNESCO hi té una petita oficina. No obstant, l’augusta organització per a la qual treballo és de les poques que conserva una seu a la ciutat. Efectivament, l’edifici de Petionville, a la part més benestant de Port-au-Prince, resistí al terratrèmol. Això es tradueix en el meu cas en fer una mitjana de dues hores en cotxe per dia, per anar i tornar d’una oficina a l’altra i a casa.

Aquests desplaçaments seran una bona manera de conèixer Port-au-Prince. Gairebé l’única disponible, de fet, perquè les normes de seguretat que tinc l’obligació de seguir en tant que membre del personal de Nacions Unides m’impedeixen caminar lliurement pel carrer; sobre el paper, només puc anar de punt a punt en un cotxe oficial.

Les primeres impressions són poderoses. D’entrada, el terratrèmol, efectivament, va fer molt de mal. Es veu com hi havia molta construcció de formigó que no va resistir, i encara en resta una acumulació de runa enorme que deixa molts espais per netejar. Amb les xifres de víctimes de què parlem, els dies posteriors al terratrèmol devien ser un autèntic viatge a l’horror, amb moltíssima gent atrapada sota les runes. I, de fet, la desenrunar és encara avui un problema de primer ordre.

A part d’això, la ciutat és plena de camps de desplaçats pel terratrèmol. Grans solars i places públiques són ocupats per grans acumulacions de tendes de campanya, aixoplucs de fortuna que la magnitud de la tasca de reconstrucció i la lentitud de la recuperació han fet semi-permanents. Alguns es troben en llocs emblemàtics, com el Champ de Mars, just al davant del Palau Presidencial.

Amb tot plegat, el panorama general de Port au Prince és ben particular. Sobretot perquè la sensació que us envaeix és l’aclaparament, vista l’enormitat de la tasca a fer. Dit en altres paraules, el terratrèmol fou una tragèdia horrorosa, però si va provocar tantes víctimes és també perquè les estructures que existien eren molt precàries. En aquest sentit, la ciutat dóna la sensació d’haver crescut sense planificació ni mitjans, en alguns casos sense els serveis més mínims. Amb l’excepció de les zones benestants, com ara Pétion-Ville, la resta té un aspecte de continuum urbà força anàrquic, entre blocs derruits, camps de desplaçats i zones de barraques, tot acumulat en els espais entre els grans eixos viaris –l’expressió en aquest cas designa carreteres a l’antiga d’estat variable i col·lapse permanent durant el dia-, i adaptat a una orografia complicada. L’únic sistema de canalització d’aigües de refús semblen ser les rieres, i el sistema de recollida d’escombraries i tractament de residus no dóna l’abast. No obstant, tot i la lentitud del desenrunament i la reconstrucció, la fase d’emergència no ha donat lloc a les epidèmies que es preveien. Com a mínim s’ha aconseguit quelcom de positiu. Però tot el que queda per fer aclapara. El govern s’ha proposat d’aprofitar l’onada de solidaritat internacional generada per la tragèdia per a, literalment, refundar el país. Només això ja dóna una idea de la tasca ingent que representa tot el que cal fer aquí.

Haití

Mentre era a Trinidad em va trucar el meu cap. El meu telèfon no en va identificar el número, i per tant no sabia que era ell i per això no vaig despenjar. Més tard em va enviar un e-mail en el que em deia el mateix que m’havia dit en un missatge a la bústia de veu: “Ferran, t’interessaria anar a Haití fins a finals de mes?”. La sorpresa fou considerable. No obstant, un cop més vaig reaccionar tal com ho solc fer: “perquè no? Endavant!”. No podia deixar passar una nova oportunitat de fer quelcom d’alhora complicat i interessant, sobretot després d’un primer semestre de 2010 que des del punt de vista laboral no havia tingut massa suc ni bruc.

Així doncs, vaig desembarcar a París procedent de Trinidad el dissabte 10 de juliol al matí, i al cap de quatre dies torno a creuar l’Oceà Atlàntic. Aquest cop, per sort, sense passar pels Estats Units d’Amèrica; canvio d’escala per volar de París a Pointe-à-Pitre, a la Guadalupe, un arxipèlag del Carib que, ves per on, forma part de la República Francesa i és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Fa una sensació molt estranya, com d'ésser a França i al tròpic al mateix moment. Coses del colonialisme.

Un altre vol d’Air France em durà fins a Port-au-Prince, la capital d’Haití. En aquest no hi cap ni una agulla. L’avió és ple de gom a gom i tinc la sensació que bona part del passatge ha aprofitat per a comprar tota mena de coses que, suposo, a Haití no es deuen poder trobar o deuen ser més cares. El passatge en general porta unes bosses de mà molt voluminoses, que depassen clarament els límits establerts normalment per les companyies aèries. L’embarcament és particularment caòtic, amb gent que ara s’asseu i ara s’aixeca, i bosses que van amunt i avall. Per sort no hi ha cap pollastre viu ni cap cabra, però poc se n’hi falta.

Tan aviat aterrem a l’aeroport internacional Toussaint L’Ouverture que veig clar on som: el país més pobre de l’hemisferi occidental, el número 149 en termes de l’Índex de Desenvolupament Humà. La terminal fou parcialment afectada pel terratrèmol i encara no ha estat del tot reconstruïda, així que arribem a un edifici provisional. Al control de passaports m’adono que no tinc l’imprès de la declaració d’aduana. Quan li dic a l’agent de control, em fa un gest amb la mà com dient: “no hi fa res. Passa”. Pel que sembla no es preocupen ni de fer girar la roda de la burocràcia.

Sortint de la terminal tinc una sensació semblant a la de Dakar o altres aeroports de països pobres africans: un nombre important de gent espera l’arribada d’algú a fora la terminal, en una aglomeració un pèl adotzenada. L’aparcament presenta l’estat d’aquelles infrastructures que no han estat tocades des del dia que foren inaugurades, no sembla que hi hagi hagut cap manteniment i tot es veu més aviat deixat. Tinc problemes per a localitzar la persona que em ve a buscar, però finalment la trobo.

A la rotonda de la sortida de l’aeroport veig el primer quatre per quatre de la missió de Nacions Unides, la MINUSTAH, amb la metralladora armada i els cascos blaus en posició de patrulla. M'envaeix aquella estranya sensació, com si estigués en una pel·lícula. Però no; altre cop no és una pel·licula sinó que és ben real. Em sorprèn immediatament, també, la gran quantitat de gent que es veu a tot arreu, aquesta ciutat és realment densa.

No tinc prou ulls per a veure-ho tot. En menys de mitja hora som a Clercine, on passaré les properes dues setmanes i mitja. Un condomini vallat amb cases de planta baixa, un jardí extens que fins i tot té una piscina i pistes de tennis; un grup electògen assegura el suministrament elèctric en tot moment, fins i tot si hi ha talls, i hi ha connexió a internet de banda ampla. D’entrada, doncs, les condicions són força millors de les que vaig trobar a Zimbabwe. Encara que, tot just sortir al carrer, em pugui adonar que visc en una mena de gàbia daurada, que té poc a veure amb les condicions de la majoria de la població.

Compartiré casa amb dues persones que també treballen a l’oficina, que m’acullen amb gran cordialitat. Els ventiladors van a tot drap, que fa una calor humida molt intensa. I fa moltes hores que viatjo. Me’n vaig a dormir aviat, amb aire condicionat i sota la mosquitera que duia des de París.

Exercicis d’estil, núm. II

8 de juliol. Trinidad. Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.

9 de juliol. Miami beach.

De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.

10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.

Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.

11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!