diumenge, 17 d’abril del 2011

Gaza: entrar a la gran presó

La meva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir a treballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de fer responsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir una de cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja el vam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribada ja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hi arriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminal d’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos a l’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ens demanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hi assembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’una vaguetat que la fa gairebé absurda.

Un cop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem al costat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell de sortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe. Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, una base militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerra una nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

A la barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que ens han donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una porta automàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur –com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obre quan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu. Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta, l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra, en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrar ni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missions diplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau de l’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Al final dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un punt de control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquen totes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “de facto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de control perquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense “coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una mica més enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern de Hamas.

A partir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors.  Predomina el gris dels edificis a mig fer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obra vista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els de poca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques de la darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àrea extraordinàriament densa.

El que resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. A Gaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per tot arreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un tal nom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Un bloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla. Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passant d’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de coses que podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibida l’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situació acabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a través dels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot el que ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

El primer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i la desolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure on hi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats de guerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic. Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar, i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa ni entenedora.