No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.
Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.
Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada