Si les primeres
impressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unes
quantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:
En tenim prou amb
allunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de les
mesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato que
això té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. La
quantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carretera
que ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que no
sabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-se
que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a la
carretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pel
nord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada.
Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hi
poden circular vehicles amb matrícula palestina.
Ja arribats a
Jerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot,
i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigó
rematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hi
ha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat.
L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent.
Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstant
penso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vist
senzillament no s’ho creuria.
A Jerusalem
m’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns es
diu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic de
congom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi havia
hagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a prop
de la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israel
per mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.
Fins ara el que
he pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, amb
uns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa el
tranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de la
ciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient de
sempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva,
militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.
I, sobretot, que
aquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agrada
gens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada