Tel Aviv: la bombolla alegre

Tel Aviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, on caminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turistes es fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la idea del “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predomina l’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Una ciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove, com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalisme racionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat –encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i un front maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges molt domesticades.

Una ciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pel carrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocació festiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxit internacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmplia oferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus, cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque sigui dissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

A Tel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses molt grosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anys quaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb els inevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos ara i adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duu una arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seu propietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueix algun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapament de totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda on Jerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniques en forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i fins i tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. Si Tel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat per culpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada va fer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència la cara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Fins i tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vingui de gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldria oblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a poder sentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.