Ja
hi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, però
a la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta de
l’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individu
relativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Si
no portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.
Al
mostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar a
entrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap de
menys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi.
Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els
30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.
Tot
cofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina és
gairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, només
entrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorrista
ve caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una mirada
que és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però no
t’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directament
a l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” li
responc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient que
em quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res,
podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encara
plantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot just
acabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no me
n’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una resposta
d’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gent
una frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per a
entendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això de
l’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és,
de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc ho
deuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massa
sentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre,
tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugant
als escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vint
minuts.
Mentre,
finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de la
resposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien,
arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat de
les normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguin
tan desorganitzats.
Quan
arribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comento
amb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que és
assídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que el
dimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien els
horaris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que els
tenen.
Així
doncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada,
però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que el
client sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saber
explicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.
Però
bé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant,
em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orelles
i cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui,
queixes intenses.
Quina
mandra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada