Nova destinació: Palestina

Des de mitjans del 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva base des de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu en l’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentaren diverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer em van proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina que va sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals no em van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectiva de quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i de fet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´ho proposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de política interna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien més aviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dos interminables processos de selecció per a sengles destinacions llatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es van decidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesos després d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancament de la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot un rosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a París i continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativa a la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballar a Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament era Kabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritat física, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs, gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció de deixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en tot aquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a més bona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah, portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concernien sobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones més properes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho com una oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesos em vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotge feta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar a Jerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.