dissabte, 21 d’agost del 2010

Postals de Kerala


No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.


Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.