Haití: Per on comencem?

Com a tot país tropical, el dia comença aviat. M’acostumaré a llevar-me entre les sis i les set, per a esmorzar a la veranda. A aquesta hora la calor encara no apreta i s’està la mar de bé. El món de la cooperació sobre el terreny es presta a dinàmiques socials endogàmiques, sobretot en els casos en que les estades són curtes. Hom tendeix a relacionar-se amb els que es troben en situations semblants. Observo però que en els casos de països després d’un desastre o d’un conflicte armat: les condicions de seguretat fan que la majoria de relacions s’estableixin dins del cercle de la feina, i al final tot acaba girant al voltant d’aquest cercle, en una dinàmica tan justificada com, en alguns casos, perjudicial per a un mateix i per al país per al qual treballem. En el meu cas, a més a més, per raons de seguretat estic allotjat amb companys de feina. El primer café del matí a la veranda sol acabar girant entorn de converses relacionades amb el treball.

El nostre allotjament es troba a Clercine, al nordest de Port-au-Prince, a deu minuts en cotxe de la base logística de la MINUSTAH. En aquesta base, adjacent a l’aeroport, hi acampen una part important de les forces de la Missió de Nacions Unides per l’estabilització d’Haití. Com totes les missions de pau de Nacions Unides, es tracta d’un mosaic plurinacional molt variat: 7.803 militars de 19 països diferents; 2.136 policies de la UNPOL de 41 paísos diferents, 464 civils de 115 nacionalitats diferents. Si a aquestes xifres hi afegim el personal de les agències de Nacions Unides que no forma part de la MINUSTAH, arribem al que anomenarem “UNia” (llegiu en anglès, “I-U-È-N-I-A), el país de les Nacions Unides, tota una estructura que se superposa a l’estat Haitià, que respon a una de les definicions del que és un estat fallit.

Des del terratrèmol, la “logbase” també acull la major part d’agències de Nacions Unides. La UNESCO hi té una petita oficina. No obstant, l’augusta organització per a la qual treballo és de les poques que conserva una seu a la ciutat. Efectivament, l’edifici de Petionville, a la part més benestant de Port-au-Prince, resistí al terratrèmol. Això es tradueix en el meu cas en fer una mitjana de dues hores en cotxe per dia, per anar i tornar d’una oficina a l’altra i a casa.

Aquests desplaçaments seran una bona manera de conèixer Port-au-Prince. Gairebé l’única disponible, de fet, perquè les normes de seguretat que tinc l’obligació de seguir en tant que membre del personal de Nacions Unides m’impedeixen caminar lliurement pel carrer; sobre el paper, només puc anar de punt a punt en un cotxe oficial.

Les primeres impressions són poderoses. D’entrada, el terratrèmol, efectivament, va fer molt de mal. Es veu com hi havia molta construcció de formigó que no va resistir, i encara en resta una acumulació de runa enorme que deixa molts espais per netejar. Amb les xifres de víctimes de què parlem, els dies posteriors al terratrèmol devien ser un autèntic viatge a l’horror, amb moltíssima gent atrapada sota les runes. I, de fet, la desenrunar és encara avui un problema de primer ordre.

A part d’això, la ciutat és plena de camps de desplaçats pel terratrèmol. Grans solars i places públiques són ocupats per grans acumulacions de tendes de campanya, aixoplucs de fortuna que la magnitud de la tasca de reconstrucció i la lentitud de la recuperació han fet semi-permanents. Alguns es troben en llocs emblemàtics, com el Champ de Mars, just al davant del Palau Presidencial.

Amb tot plegat, el panorama general de Port au Prince és ben particular. Sobretot perquè la sensació que us envaeix és l’aclaparament, vista l’enormitat de la tasca a fer. Dit en altres paraules, el terratrèmol fou una tragèdia horrorosa, però si va provocar tantes víctimes és també perquè les estructures que existien eren molt precàries. En aquest sentit, la ciutat dóna la sensació d’haver crescut sense planificació ni mitjans, en alguns casos sense els serveis més mínims. Amb l’excepció de les zones benestants, com ara Pétion-Ville, la resta té un aspecte de continuum urbà força anàrquic, entre blocs derruits, camps de desplaçats i zones de barraques, tot acumulat en els espais entre els grans eixos viaris –l’expressió en aquest cas designa carreteres a l’antiga d’estat variable i col·lapse permanent durant el dia-, i adaptat a una orografia complicada. L’únic sistema de canalització d’aigües de refús semblen ser les rieres, i el sistema de recollida d’escombraries i tractament de residus no dóna l’abast. No obstant, tot i la lentitud del desenrunament i la reconstrucció, la fase d’emergència no ha donat lloc a les epidèmies que es preveien. Com a mínim s’ha aconseguit quelcom de positiu. Però tot el que queda per fer aclapara. El govern s’ha proposat d’aprofitar l’onada de solidaritat internacional generada per la tragèdia per a, literalment, refundar el país. Només això ja dóna una idea de la tasca ingent que representa tot el que cal fer aquí.