La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.