Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.9 de juliol. Miami beach.
De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.
10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.
Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.
11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada