Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.
Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:
-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;
-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;
-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.
Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.
Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.
En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada