Jacmel

Avui hem fet la primera sortida de Port-au-Prince. Un viatge a Jacmel, el port del sud del país, capital del carnaval, ciutat famosa pel seu centre històric i la seva tranquil·litat. Jacmel es troba al sud-est de Port-au-Prince, a l’altra banda de la serralada que continua el massís de la Selle –que arriba a altituds per sobre dels 2000 metres-.

El camí fins a Jacmel surt de Port-au-Prince en direcció cap al sud i gira a l’oest per a travessar Carrefour, i girar cap al sud abans de Leogane. No sé si m’acostumaré a veure tant de formigó rebregat i tant d’edifici esfondrat com si hagués estat un castell de cartes, sobretot quan penso que a dintre hi havia gent. El camí que fem n’és ple, i és que l’epicentre del terratrèmol del gener de 2010 es troba precisament entre aquestes dues localitats, i els efectes encara en són molt visibles.

Tot just hem deixat Leogane à mà dreta i girem i enfilem la pujada en direcció sud. Som en una illa tropical al Carib, al tròpic. En aquest context, l’absència d’arbrat em resulta xocant. A tot arreu on he posat els peus per aquesta zona els boscos són en general frondosos. Tanmateix Haití, segons em comenten, té un 2% de cobertura forestal –i en tenia un 60% el 1923-. La deforestació té raons històriques, basades en una sobreexplotació dels recursos naturals, però ha estat intensificada per l’impacte dels desastres naturals sobre una orografia complicada, així com per la manca de planificació d’usos del sòl. Així, aquest fenomen s’ha retroalimentat i ha creat una espiral, en un país en que el govern no ha tingut mai ni els mitjans ni la voluntat de fer-hi massa res.

El relleu de l’illa és accidentat i muntanyós. Les elevacions creen espais d’una gran bellesa, però han estat també una font de dificultats per al desenvolupament del país. S’hi afegeix l’estructura de la propietat –dividida entre el latifundisme i el minifundisme- han impedit un evolució positiva del sector agrícola, la base de l’economia des de la colonització, que el permetés d’anar més enllà de la mera subsistència. El paisatge és doncs alhora sublim i desolador. Mentre depassem el miler de metres d’alçada a prop del mar, i els massissos muntanyosos de l’est d’Haití ens mostren el seu poderós perfil.

L’arribada a Jacmel em recorda l’est de Cuba: el mateix aire d’abandonament, espais que sembla que faci molt de temps que van veure els seus millors dies. En aquest cas, però, el problema no és que els edificis caiguin a trossos. Aquí el problema és que han caigut de veritat. El centre històric té l’aspecte d’una ciutat fantasma, amb multitud d’edificis colonials mig ensorrats i amb la marca vermella de l’ISPAN –l’Institut de Salvaguarda del Patrimoni Nacional-, que els identifica com a edificis històrics, per a salvar-los d’ésser demolits. Els bellíssims porxos han esdevingut en alguns casos perillosos, i a les portes tancades dels antics tallers artesans només hi queda algun cartell escadusser d’algun candidat de la darrera elecció.

Al costat del remarcabilíssim antic mercat, una construcció de ferro i fusta del 1830, penso que som en una ciutat fantasma. El mercat és buit, i es veu molt poca gent pels carrers. No obstant, em recorden que és diumenge i que si haguéssim vingut ahir ho hauríem trobat tot ple d’activitat. Activitat en una ciutat en què la runa i la destrucció sembla que hagin passat a formar part del paisatge de la manera més natural; on les cases. Les cases d’estil “Gingerbread” conviuen amb les acumulacions de runa. Estrany.

Jacmel sembla isolada del món a desgrat de ser un port. Pel que em comenten, els grans creuers americans no dubten en fer desembarcar els seus passatgers per a un dia a la platja no massa lluny d’aquí, sense dir-los que no són a la República Dominicana sinó al país del costat. Una altra mostra de fins a quin punt els recursos existents són desaprofitats. Tal com he pensat tants altres cops en països pobres, el problema no és de manca de recursos, sinó de distribució i aprofitament. En el cas d’Haití, però, l’esforç necessari per a aprofitar els recursos existents és ingent.

Tornem cap a Port-au-Prince, després de la meva primera experiència fora de la capital. He vist paratges bells tot i ésser desolats. No he vist la mateixa acumulació de gent i la mateixa desesperació que a Port-au-Prince. Sí que he vist, però, les mateixes carències. Un cop més penso que en aquest país està tot per fer. Tanmateix, no diria pas que tot és possible.