Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.