Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.