Setmana santa a la Provença: les altres estacions

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.