Ahir al vespre vaig tornar a reincidir. I és que "O Portuga" es compta sens dubte entre els millors restaurants de Windhoek, i un dels més indicats per a menjar peix fresc. En aquest cas, però, em vaig decidir pel bacallà. Una generosa porció de llom de bacallà cuita lentament al forn de carbó, amb ceba, alls fregits i patates bullides. Una delícia. Si el bacallà ha estat convenientment dessalat i és ben fresc queda ben ferm i tot just a un punt de desfer-se a la boca, donant la feina justa a les dents. En el cas del d'ahir, però, malauradament no van arribar al punt òptim, i a més, tot i ser encara deliciós, encara podia ser més fresc. Així doncs, tot i haver arribat a la categoria de moment de sibaritisme, va quedar lluny d'aquell gloriós vespre de setmana santa de 2005, quan en companyia dels senyors Dani i Flaperval vam poder devorar un encara més deliciós homòleg del plat d'ahir, a un dels millors restaurants de Porto, de visita obligada per als gourmets: Filha da Mãe Preta.L'aperitiu havien estat unes ostres que venien directament de Walvis Bay i que havien sobreviscut una criminal marea vermella que va delmar la producció local durant setmanes. Tot plegat regat amb un vinho verde -blanc sec i lleuger, fresc- que no tenia massa res de particular. Una de les comensals va insistir en demanar també vi blanc semi-dolç. Només el vaig tastar per a corroborar que el que deien era veritat: si aquell era el semi-dolç, un dolç del tot deu ser només apte per acompanyar postres de músic.
PS: a Montevideo vaig disfrutar molt menjant abadeixo, un parent del bacallà. Però això és una altra entrada...
1 comentari:
Filha da Mãe Preta... buf... qué bacalao, que barbaridad, que vino, que patatitas... mmmh... qué cebollita... mmmh que sensación de FRESCOOOOOOOOOOOR!!!
Publica un comentari a l'entrada