Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

Al mig de la glacera

Els companys d’expedició m’han deixat sol. En Sohrab, esquiador molt experimentat, fa fora pistes. Després d’un parell de baixades l’Ayeh i l’An-Heleen tenien, visiblement, més ganes de passar una estona a la cafeteria que no pas a les pistes. És el cap de setmana de pasqua, i sóc de nou a les Deux Alpes.

Amb el remuntador dels glaciers m’arribo al peu del restaurant, a la cota 3200. Una baixada d’uns vint metres em permet agafar el funicular del Dôme. Fa la sensació d’estar al metro, donat que és un funicular subterrani excavat a la roca, sota l’espessa capa de glaç. Em deixa al Dôme de Puy Salié, un puig glaçat que separa la glacera de Mantel de la glacera de la Girose. Una lleugera baixada em separa d’un altre remuntador, que em deixa a 3560 metres, la cota més alta de l’estació. Devem estar a uns cinc graus sota zero, i sota un núvol que em tapa el sol però em permet tanmateix de gaudir de l’espectacle circumdant.

A desgrat de la presència escadussera d’algunes ànimes esquiadores, feia temps que no havia tingut una sensació de pau tan intensa. Evoluciono per un mar blanc emmarcat pels pics de la Rateau (3809 m.) i la Meije (3982), que coronen l’enorme glacera, un pla inclinat que s’alça majestuós voltat de cims. Al nord, lluny però present, el Montblanc. Entre la pinta que faig i l'entorn, em torno a sentir astronauta.

Hi tornaré l’endemà, quan faré les fotos, aquest cop amb els companys d’expedició i en un dia radiant. Però ningú em podrà prendre la meva estimada sensació d’immensitat sense límits semblant a la que dóna el desert, una sensació que revisc gairebé un any més tard, aquest cop a la neu i en aquest entorn fantasmagòric que dóna la capa d’aigua evaporada que ens cobreix.

És difícil d’explicar perquè l’home blanc fa coses tan absurdes com dedicar-se per esport a poblar les muntanyes d’enginys mecànics per a transportar éssers humans als cims més alts per a que baixin amb unes llargues, estilitzades i cares planxes als peus i a gran o no tan gran velocitat per camins inclinats de neu domesticada. Una activitat que implica patir de fred, fer una gran despesa física i exposar-se a un nivell de risc considerable. Només es pot explicar quan s’ha experimentat la sensació de velocitat i les pujades d’adrenalina que comporta, el vent glaçat a la cara amb paisatges que tallen la respiració, en un contacte directe amb la muntanya i amb la natura –la més domesticada i per tant “urbana”, però tot i això amb un element feréstec i per tant imprevisible-. Un esport físicament exigent, tècnicament complex i només assequible per a butxaques ben poblades i mentalitats amb un punt masoquista. Però què voleu que us digui. M’agrada.


PS: és dilluns de pasqua, encara no són les quatre de la tarda. Tornem cap a casa. No ens resignem a fer la darrera baixada amb el funicular des de la cota 2600, volem arribar una mica més avall, fins i tot si la qualitat de la neu per sota dels 2400 –on es troba més o menys la isoterma dels zero graus-, serà probablement pèssima. I ho és. Depassada aquesta cota la neu s’està convertint en una mitja pasta trepitjada i amb grans ondulacions que es torna difícil d’esquiar, perquè cal mantenir un mínim de velocitat però sense que aquesta sigui massa gran. Igual que a la carretera que em duia a Walvis Bay, ara fa un any, al mig del desert, amb aquelles estries. Per sota de 40 Km/h era un infern on tot tremolava. I per sobre de 60 Km/h patinava tant que es tornava molt perillosa per a la conducció. És exactament això.
Ja veig el remuntador, està ple de gent. Deuen quedar uns dos-cents metres. No vull perdre velocitat perquè aquí hi ha una pendent però després gairebé no n’hi ha i em pot tocar caminar un bon tros a sobre d’aquesta cosa pastosa que ja fa hores que no és neu. Coses de permetre’s el luxe d’esquiar al mes d’abril. Doble luxe, en el fons... Continuo baixant, però amb tant de sots faig salts. He de frenar. Hi ha tants de sots que el paral·lel és perillós, la cama esquerra em falla. Vaig massa de pressa, intento forçar un moviment de falca. Un bot que no he vist venir i em salta l’esquí dret. I ben aviat me’n vaig a terra.
L’impacte és molt violent, anava força de pressa i el perdre un esquí em fa agafar un moviment circular que para en sec amb el primer cop de pit a terra i amb els braços contra el pit. M’he donat un cop molt fort amb el pal a la part dreta. No em puc moure. En Sohrab i l'Ayeh són aquí. Ai, que no puc respirar.
Uns cinc minuts després em refaig i continuo fent. Tornem amb tren. Demà, a treballar.
No és fins dimarts a la tarda que m’adono que em costa de respirar.
Radiografia. No és el que ens temíem, no hi ha costella trencada. Però probablement una fisura. En tinc per un mes de dolor i de prescindir de la piscina. Merda. Fins i tot havent-me tornat molt més prudent que fa uns anys...
Però ni això em prendrà les ganes de tornar a esquiar.

Welcome

Welcome és el que he vist a la meva darrera anada al cinema. L’acció se situa a Calais, ciutat portuària que viu del trànsit entre França i la Gran Bretanya a través del Canal de la Mànega. Un professor de natació, antiga glòria esportiva, intenta impressionar la seva ex-dona tot ajudant a aprendre a nedar a un kurd emigrat de l’Irak que pretén arribar a Anglaterra... nedant a través del canal . Un drama que ens acosta a la tragèdia d’uns emigrants als que cada cop se’ls tanquen més les portes per a aconseguir l’estatut de refugiat, i que, a partir del moment en que entren en situació irregular, es troben sovint en zones grises on els drets més bàsics desapareixen. Tot això per a gent que, generalment, no busca més que un futur millor per a ells mateixos i per a les famílies, i que sovint fugen de situacions molt complicades a les que la nostra prosperitat no és completament aliena.

Una obra corprenedora i imprescindible que ha creat debat a França, puix que la darrera llei d’imigració va consagrar el que alguns anomenen “delicte de solidaritat”. Aquest tipus penal pretén perseguir els traficants de persones, però la redacció de la norma és prou ambigua com per a possibilitar altres interpretacions. Veiem-ho, incloent-hi textos legals traduïts per mi mateix amb bona voluntat:

Segons llegeixo al Novel Observateur, L’article L622 del codi d’entrada i d’estada dels estrangers i del dret d’asil estipula que “tota persona que haurà, per ajuda directa o indirecta, facilitat o intentat de facilitar l’entrada, la circulació o l’estada irregulars d’un estranger a França serà castigada amb un empresonament de cinc anys i una multa de 30.000 €.” Mentrestant el ministre de l’Immigració, Sr. Eric Besson, es defensa dels atacs d’una colla d’associacions que fa uns dies feren una manifestació contra aquest delicte tot dient que ningú ha estat condemnat per haver donat sopluig, menjar o transport a una persona en situació irregular. Segons ell el delicte només el cometen els traficants de persones.

Pel que llegeixo l’article L622-4 del mateix text estipula que el L622-1 no s’aplica quan es tracta de “persones en dificultat”. “L’ajuda a l’estada irregular d’un estranger no pot donar lloc a procediment penal quan es el fet (...) de tota persona física o moral, quan l’acte en qüestió era necessari en vista d’un perill actual o imminent, necessari a la salvaguarda de la vida o de la integritat física de l’estranger, llevat que hi hagi desproporció entre els mitjans empleats i la gravetat de l’amenaça, o si ha donat lloc a una contrapartida directa o indirecta”.

Evidentment tota llei necessita un reglament per a ser aplicada, però no cal tenir grans coneixements jurídics per a adonar-se que en aquest cas la definició de perill actual o imminent, la necessitat de salvaguarda de la integritat física o la qüestió de la proporció dels mitjans empleats són totes amplament valorables i opinables, potser massa. No em sembla que amb un text com aquest les associacions de voluntaris que presten assistència als migrants es puguin considerar segures al 100%. I no em sembla que aquest fet sigui quelcom per a quedar-se tan tranquil.

Moments de sibaritisme, núm. 7: my choice of restaurants in Paris (10 more)

As my first entry in English and my restaurant travel-guide-like critiques were gently and warmly welcomed by the friend who had become in this case an amusing muse, and as they were welcomed not only by her but by others as well, I promised to come back with more. Paris does offer a large number of places to eat well. Here are a further few, again with the same premises as last time: less than 20-25€ of expense; informal and relaxed atmosphere; and last but not least, discovered in good company.

Le Chartier
7 Rue du Faubourg Montmartre 75009
Created in 1896, the whole place is like a living museum. The building was classified as historic in 1989, and hosts a big hall with classic decoration and sober but yet elegant ambiance. Simple cuisine, based on fresh meat, fish and vegetables. All the classics of a Paris Brasserie –Entrecôte, faux filet, etc.-, some all-time French classics –boeuf bourguignon, choucrute-, and the dishes of the day, all inexpensive. Feels a bit like a canteen, as you will see when the energetic but always respectful waiters note your order. Yet the most remarkable one for a simple but tasty meal in a singular place.

T’Chok Dy
35 rue du Banquier, 75013
A few steps from the Factorie des Gobelins, within easy walking distance from Place d’Italie, you can find this surprising small Thai restaurant which proposes traditional cuisine from Siam. Be prepared for the most tasteful experience. The fish is just excellent, from the amazing scallops (Noix de Saint Jacques), the Hor Mok (steamed fish in banana leaves); other specialites are equally enjoyable, such as the chicken in coconut sauce. There are also other delicacies. Never too spicy, always delicious.

Swann et Vincent
32 Bv Garibaldi, 75015
Is it possible that a restaurant where you only go for lunch because it happens to be within walking distance from your workplace becomes one of your favourite ones? Yes it is, provided that it is like the Swann. Cosy, welcoming, warm ambiance. Salads and antipasti that are simple but with first quality ingredients. Tasteful pasta dishes. Carefully cooked meats. Home made bread. A symphony of simplicity. Definitely rare.

Le café du Marché
38 rue Clerc, 75007
Right in the middle of the 7th arrondissement, not far from the Eiffel Tower, in one of the most scenic streets in the area –pedestrian road, rue Clerc- sits this café with an optimal quality-price ratio. Again, brasserie food as simple as delicious. Salads that are a full meal, well cooked meats, well served fish, amazing deserts, good wine and more than acceptable coffee. All these with the possibility of lunching or dining on a terrasse even in wintertime.

Le Cambodge
10 avenue Richerand, 75010
You better go queue before 20h to reserve a table, or be ready to do so afterwards and have a walk or an apéro on Canal St. Martin while you wait (more details on the website, as there are no reservations on the phone). Whichever way the wait will be worth it. You’ll be asked to be creative when writing your order, and indeed you can make it to the house’s museum or the website. A trip to south east Asia in a place with a very strong personality that welcomes you in its own particular manner. My favourite is the Ban Hoy –Angkorian picnic with assorted salad-, but a Bobun or any rice dish will certainly be enjoyable. The house has its particular rules, but you'll feel at home.

Le verre volé
67 rue Lancry, 75010
Again close to my place sits this cave/bistrot with relaxed and informal atmosphere, served by youthful and multilingual staff that will guide you into discovering wines while having some bistrot-like food. Be ready for a very idiosyncratic French cuisine experience, largely based on pork. Definitely abstain if you’re a vegetarian or you don’t eat pork because of religious observance or simply reasons of taste. If, on the contrary, you like it, just go for it. The patés are just amazing, the caillette de l’Ardèche is an experience not to be missed.

Chez Marianne
2, Rue des Hospitalières-Saint-Gervais, 75004
A charming place in a charming spot, on a corner of rue des Rosiers, in the middle of the Marais, chez Marianne proposes traditional kosher specialities from central Europe, combined with Middle-Eastern recipes such as Falafel or Hummus. Central Europe meets the Mediterranean through the lenses of this millenarian culture. Said to have the best falafel in town.

Lézard Café
32, rue Etienne Marcel, 75002
Another inexpensive an unsophisticated place that will win your heart and stomach through a nice atmosphere and service, and with simple but delicious salads and bistrot cuisine. Nice wines, the Argentinian Malbec is a classic, and a full meal in the terrace to the side of rue Tiquetonne (which is a pedestrian road) will reconcile you with this world. Just off rue Montorgueil, a nice walk from Les Halles.

El Sur
35, boulevard Saint-Germain 75006
Sober modern design that reminded me of my beloved Montevideo, albeit more Gotan than Tango. Just a walk from Ile de Saint Louis or from Place Monge. A good “parrilla” to savour some delicious red meat to the purest River Plate style, with real Chimichurri. I need to refrain from going there often not to get too nostalgic. Empanadas and other criollo specialties, remarkable desserts… Someday I’ll be back to Palermo and walk again those roads that brought me back to my Poblenou.

La Crêperie du comptoir
3, Carrefour de l’Odéon 75006
How dare I refer here a take away place? I do have my reasons. Firstly I love crêpes. Both sucré or salé, as a main course or as a dessert. Secondly, Paris has a culture of take-away crêpes, as a snack that you can eat anytime. I don’t like take away pizzas and find that the general level of kebab in Paris is rather low (sorry but my standard here is the delicious kebabs I used to eat in Rusholme, Manchester), I generally do not like take away sandwiches too much. But I happen to love crêpes.Both ends meet at the Crêperie du comptoir. The only one where you will have a take away with blé noir, as a real galette. Tuna, cheese and marinated tomatoes is my favourite. Great.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.

Marcinema

El marcinema és un bonic neologisme o paraula de nova creació per a ser inclosa al diccionari de definicions improbables que ben aviat començaré a escriure, i que designa les pel·lícules vistes durant el mes de març, o bé l'acció i efecte d’anar al cinema durant aquest mes. Ja que ens hi posem, millor que explorem la polisèmia, no troben? Si, ja ho sé, potser seria més interessant i enriquidor explorar la Polinèsia, però de moment no tinc pressupost. El que sí que he explorat en el marcinema és Àsia. Dit això, aquí ho tenen, en el format habitual de crítiques curtes en extensió però tan profundes com sigui possible en significat:

Harvey Milk
Una extraordinària interpretació de Sean Penn per a una interessant biografia de Harvey Milk, la primera persona que accedí a un càrrec electe als EUA fent bandera de la seva homosexualitat, tot esdevenint regidor de la ciutat de San Francisco l’any 1977. Tot un símbol de la lluita del col·lectiu gai pels seus drets. La recreació de l’època és remarcable, les interpretacions notabilíssimes. Un llarg camí recorregut i encara molt de recórrer pel dret de cadascú a estimar com vulgui.
Implicada, colorista, ben interpretada

Die Welle (l’onada)
Basada en una història real que va tenir lloc a Palo Alto, als EUA, represa per una novel·la escrita a Alemanya, Die Welle explica la història d’un professor d’institut que respon a una pregunta sobre el totalitarisme amb un experiment: reproduir a la classe les condicions que creen una dictadura. Un enormement suggeridor exercici d’exploració sobre els mecanismes de la dinàmica de grups, profundament explorats per la psicologia social. Uns mecanismes que permeten crear adhesions explotant les pors i els desitjos més íntims: la voluntat de reconeixement, la necessitat de pertinença, la voluntat de transcendir les fronteres socials. Tots els ressorts, tan explotats i coneguts, però tan potents, tan actuals i tan presents.
Trepidant, inquietant, poderosa

24 City
Un documental amb parts dramatitzades, 24 City explora la transició econòmica xinesa, del col·lectivisme al “socialisme de mercat”, que no és res més que capitalisme amb un fort control estatal. El director construeix un mosaic a partir de les experiències dels treballadors d’una fàbrica desafectada per a construir un hotel de luxe. Diverses generacions parlen, des dels qui van edificar la fàbrica passant pels qui veieren la revolució cultural treballant-hi, fins a les generacions més recents marcades per un esperit completament diferent, el dels emprenedors. Tots testimonis d’una societat que s’ha transformat de cap a peus a una velocitat que encara té el mon mig esverat.
Històrica, coral, contemplativa

Tokyo Sonata
A un home el fan fora de la feina. Aquest fet desencadena la descomposició d’una família, en una atmosfera marcada pel pudor, la culpabilització i una estructura social fortament patriarcal. Una poderosa exploració dels efectes de la crisi actual, en aquest cas en una societat com la japonesa. La comunicació i la part que hi tenen els silencis, la destrucció de totes les seguretats, la recerca per part de cadascú del seu somni. I la comprovació que, mal que bé, tothom se’n pot sortir. Tot en una narració rítmica i estèticament interessant, amb alguns personatges de rica evolució.
Veraç, íntima, propera

The chaser
Un thriller a la coreana, que comença molt bé i es desenvolupa de manera interessant, però acaba essent massa llarg i a voltes incoherent. Dues hores de les que potser en sobra. Un personatge central que creix, algunes situacions tumultuosament ridícules, i, ho he de confessar, una manera de parlar que em feia molta gràcia perquè em recordava la meva cap a Harare, coreana, en els gestos i en les expressions. Moments d’una bellesa estranya, bona fotografia, tota una sèrie d’elements interessants. Però una història tan revirada que encara no sé si em va convèncer o no.
Enrevessada, moguda, exòtica

Avui fa un any!

Doncs sí. Avui el “Trenkapins, pels puestus” fa un any. Fou una tarda a Windhoek, capital de Namíbia, on tot just acabava d’arribar, quan em vaig decidir finalment a posar en marxa aquest quadern de bitàcola del meu viatge per la vida.

Des d’aleshores, comptant tots els viatges fets per via aèria i el viatge terrestre per Namíbia, un que realment ho mereix per tot el que va significar, i sense comptar altres viatges de més mal de quantificar –Bruges, Brussel·les, Amsterdam, els Alps francesos-, els números m’esparveren. Des que vaig començar el blog fins avui he viatjat 91.935 kilòmetres, el que equival a 2,30 vegades la circumferència del planeta. Aquest càlcul comprèn estades en tretze països i quatre continents diferents.

Tinc amics i amigues que hauran fet encara més kilòmetres en aquest any, però no són ni molt menys la majoria de la gent que conec. Sigui com sigui, es tracta d’una bella quantitat de “puestus” que justifica perfectament el nom del blog. Tot un cúmul d’experiències i emocions que he anat explicant-me i explicant-vos en petites dosis. Algunes de prou fortes, però no prou per a prendre’m les ganes de continuar els moviments, tant els esperats com els inesperats.

Per molts anys, tants com em vingui de gust i tants com hi hagi persones amigues a qui els vingui bé de fer-hi un cop d’ull.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Les deux Alpes

A sobre Venosc i Mont de Lans, al departament de l’Isère, als Alps, s’hi esquia des de fa força dècades, després que els jocs olímpics d’hivern del 1924 a Chamonix comencessin a estendre el gust per l’esquí als Alps francesos. Als anys 30 es fan als primers refugis als Alps –un “alpage” és una pastura de muntanya, típicament en un pla en alçada. En aquest cas n’hi ha dos, el de Venosc –al sud- i de Mont de Lans –al nord-. Més tard arriba el primer hotel, i pel Nadal del 1946 el primer remuntador mecànic. Ben aviat s’inaugura l’escola d’esquí, es van instal·lant més remuntadors i arriben més hotels mentre es va consolidant el concepte d’estació d’esquí. El 1951 l’estació adopta el que serà el seu nom fins avui: les deux Alpes, donat que està situada en un pla que comprèn l’alpage de Venosc i el de Mont de Lans. Des d’aleshores, el creixement ha estat constant, en diferents èpoques anant de la massificació de l’esquí a la del surf sobre neu, passant per l’auge dels esports de muntanya a tots els nivells, per arribar a les xifres d’avui: 29.000 places hoteleres, 320 Kms de pistes esquiables, una glacera entre la cota 3100 i la 3600 on fins i tot s’esquia l’estiu (a la foto). Un domini esquiable que un hom (o un don) no se l’acaba en una setmana. Un paisatge privilegiat al mig dels Alps on es pot dinar en un restaurant de vistes incomparables a 3100 metres on us sentireu al mig del cel.

Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.

El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.

Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.

Torino

La capital del Piemont, ciutat romana que fou la primera capital de la Itàlia unificada. La ciutat de la FIAT, la ciutat far del Risorgimento, la seu de la casa dels Savoia, que foren reis d’Itàlia. Avui capital italiana del cinema. I tantes altres coses, entre d’altres la de ser la “capital de la formació de les Nacions Unides”, per trobar-s’hi el centre internacional de formació de la Organització Internacional del Treball i el UN Staff College. Per una formació en aquesta darrera institució passo una setmana de febrer en aquesta ciutat que serà tot un descobriment.

I és que Torino no té ni la fama ni la reputació d’altres ciutats italianes, de l’encant romàntic de Venècia al caos mediterrani de Nàpols passant per la capitalíssima majestuositat de Roma o l’harmonia renaixentista de Florència. I és potser per haver estat eclipsada per les altres que Torino sorprèn. El centre històric és de bella factura i de bon passejar i conté una varietat important d’edificis remarcables, la perifèria amaga algun tresor postindustrial i l’entorn és d'un paisatge imponent, entre els Alps al nord i a l’oest i la serra del Monferrato per l’altra banda.

Hi passo una setmana de febrer entre curs de formació, retrobar velles amistats, delícies gastronòmiques –la Bagna Caoda, una deliciosa salsa a base d’all i anxoves que es menja com una fondue on es suquen vegetals; i sobretot, els gianduiotti, deliciosos bombons de xocolata feta amb sucre, cacau i anous-. Recuperar el bon hàbit del deliciós ristretto, un cafè curt, curtíssim i tot i això amb crema, a la piazza San Carlo. I passejar, passejar i passejar pels seus porxos i per les avingudes porxades del centre.

Tornar a entrar en contacte amb un país on tinc pendent de viure-hi una llarga temporada, en algun moment de la meva vida que espero que arribi algun dia.

Llargmetratges de febrer

Si el mes de febrer no haurà estat tan cinematogràfic com el gener no és a causa del clima, que s'ha mantingut com el d'un hivern molt rigorós, sinó més aviat per haver tingut altres ocupacions, amb viatges inclosos. Un d'aquests viatges m'haurà permès, no obstant, una experiència que es mereix una entrada a part: la del museu de cinema de Torino. Però això ja arribarà. Per ara, heus aquí quatre comentaris sobre el que he vist més recentment.

Into the wild
Aquesta se m’havia escapat tot i haver passat un temps important a la cartellera, suposo que devia coincidir amb alguna de les meves prolongadíssimes absències de París. La vaig veure doncs en pantalla petita. Una llàstima, perquè el millor que té és la fotografia dels espectaculars i bellíssims espais naturals. La resta suposo que haurà entusiasmat molta gent, però a mi em va decebre si no és que em va indignar. Basada en la història real d’un postadolescent nordamericà que decideix allunyar-se del món de totes les abundàncies i de la buidor més absoluta. Rebel sense causa que en busca alguna, sembla que plantegi un dilema moral. Però no és més que un frau. Només ho pot abandonar tot qui ho té tot. I la majoria del món no té temps per a abandonar res perquè estan massa ocupats a procurar-se els mitjans per a arribar a l’endemà.
Convencional, adolescent, fraudulenta

Walkyrie
Entenc que un film de Hollywood sobre l’Alemanya nazi es parli en anglès i no en alemany, encara que ens trobem amb el ridícul que un Tom Cruise encarni amb el seu accent ianqui un noble alemany que parla amb generals de la Wehrmacht de curiosos accents britànics a les ordres d’un Adolf Hitler parlant un (ridícul) anglès amb rastres d’accent alemany. Si fem abstracció d’aquest fet, i d’alguna possible incongruència històrica, i deixem de banda els comentaris sobre el fet que el mateix Cruise sigui una de les figures més prominents d’una secta de sonats, Walkyrie val la pena de veure, perquè és una pel·lícula molt ben feta, amb molt de ritme i escenes interessants. Que ens recorda que ni un règim tan sinistre com l’alemanya nazi era monolític, i que honorar el compromís individual amb l’ètica més elemental sempre és possible, encara que pugui ser molt costós.
Curiosa, espectacular, elèctrica

LOL (Laughing out loud)
Marcada pel retorn d’una Sophie Marceau ja madura però tanmateix bellíssima i que en aquest cas fa de mare. Història de com els adolescents (d’entre els rics d’un país ric) s’enfronten a la vida, i de tots els misteris de la comunicació entre pares i fills a l’era del Messenger. Prou divertida i amb algun moment interessant, per molt que sigui, com en dirien aquí, “franco-francesa” –és a dir amb abundància d’elements difícils de captar fora de l’hexàgon, que és com els francesos anomenen França de manera familiar-, i res més que una història de nens i nenes més aviat consentits –el XVIè arrondissement de París-. Potser seria interessant veure-la en paral·lel a històries com La haine o d'altres sobre adolescents francesos contemporanis, encara que aquesta tingui una pretensió única: l'entreteniment.
He de reconèixer que vaig passar una bona estona i vaig riure força. Serà que ja m’he afrancesat del tot?
Contemporània, divertida, poca-solta

Gran Torino
Definitivament en Clint Eastwood és com un bon whisky. Com més envellit, millor; sec, profund, dur, i riquíssim en aromes i matisos. Gran Torino ens explica tantes coses que resumir-la en unes poques frases resulta impossible. Un home enfila el final de la seva vida amb una agror vital i un aire d’haver-ho vist tot que no li impedirà d’aprendre coses noves d’aquest món que canvia tan ràpidament, ni de dir-hi la seva a la seva peculiar manera. Gran interpretació, el ritme just, temàtiques tan humanes com actuals. Una joia.
Dura, humana, fascinant

I en vindran més, que el març ve carregat de coses interessants.

Adéu, Pepe, i moltes gràcies

Rebo amb consternació la notícia de la mort d'en Pepe Rubianes, consumit per un dels càncers més letals, el de pulmó.

Després d'una llarga carrera com a membre de Dagoll Dagom, companyia de la que era membre fundador, i després de passar pels Joglars, evolucionà en solitari amb diversos espectacles, d'entre els que es destaca "Rubianes solamente", que va estar en cartell durant anys.

Poderosa ironia, sarcasme corrosiu sobre la vida. Sempre recordaré el seu gag sobre el bar de tapes, on totes prenien vida en una mena de simfonia gastronòmica extraordinàriament creativa i divertida.

I per sempre quedarà el seu exercici de delimitació dels límits de la llibertat d'expressió pel qual fou atacat ferotgement per la caverna espanyola, que s'aferrà a una de les inmundícies que encara inclou el codi penal espanyol, el delicte d'"injúries a Espanya".

Gràcies per fer-nos pensar, gràcies per fer-nos riure. Descansa en pau en el teu serengueti estimat, i ens veiem a l'univers quan toqui.

El llibre dels malnoms, capítol IV: Tigre

Perquè hi ha una foto d’un tigre a la capçalera d'aquest blog? Perquè, del meu pis de la Barceloneta, en deia “El cau del Tigre”? Perquè alguns amics, i particularment el meu amic paulista Chico Cintra, em diuen "Tigre"? La resposta ve d’un dia de l’agost de 2002 a Cienfuegos, República de Cuba.

Les meves companyes de viatge per la més gran de les Antilles van insistir en que anéssim a veure un sacerdot de la regla de Osha-Ifá, el que els espanyols van designar amb el terme de “santería”. La religió Yoruba duta a Amèrica pels esclaus i convertida en un sistema religiós sincrètic veritablement apassionant, que impregna profundament la cultura de l'illa.

Tot i el meu escepticisme sistemàtic vers qualsevol fet religiós, em vaig mostrar receptiu per a l’exercici. Un darrera l’altra, el sacerdot ens va fer un ritus de predicció, ens va “tirar los caracoles” –el cargol és una forma natural d’espiral que significa el contacte entre el món finit i l’infinit- mentre invocava els avantpassats i apuntava tot de números en un paper per a després fer un llarg discurs sobre el signe de cadascun de nosaltres.

Pel que sembla el meu signe és el d’Obbatalà, l’ancià, l’amo de tots els éssers vius i de tots els caps, pare de tots els fills, rei de la pau i de la calma, el savi, el mediador, simbolitzat pel color blanc. L’experiència fou realment enriquidora, perquè em va dir tota una sèrie de coses sobre mi mateix que em van fer reflexionar i que en general trobo força encertades. A més em va venir a dir que amb les condicions que tenia, amb treball i perseverança podria fer el que volgués a la vida. En un moment determinat, però, es referia a una certa fortalesa de caràcter, i d’una manera cada cop més apassionada i amb aquell accent tan divertit es va encenent i em diu: “Po’que tú nasiste para mandal y no para sel mandado. Dise Obbatalá que tu tiene’ un caráctel muy fuelte. Tu ere’ muy tranquilo y por eso la gente no ve en tí lo que tu ere’ realmente, porque tu tiene’ un caráctel muy fuelte y cuando alguien se mete contigo tu sabe’ como defendelte y lo’ demá` siempre van a sel sorprendidos. Po’que tú ere’ fiero como un Tigre! Tu ere’ un Tigre y no lo sabe’! Tú lo que tiene que hasel é’ ponel una foto de un Tigre en la puelta de tu casa pa’ que todo el mundo que venga sepa lo que se va a encontral”.

Té una part de veritat, i em va fer moltíssima gràcia. Així que ja ho sabeu, això de “Lo tigre” no és perquè sí...

El llibre dels malnoms, capítol III: Friman

La República de Cuba és, definitivament i amb diferència, el país més surrealista que he pogut visitar fins al dia d'avui. És interessantíssim, apassionant, però no he trobat cap lloc que el pugui superar en termes de situacions, persones i opinions completament insòlites, a vegades sense cap ni peus, però sempre amb un punt d'humanitat i d'alegria envejables. Si el Carib ja és per ell mateix una rica i creativa barreja entre Amèrica, Europa i Àfrica, a Cuba s’hi afegeix el factor del socialisme real i la seva pretesa “racionalitat”.

Vaig visitar l’illa el mes d’agost de 2002 durant tres setmanes, amb dues amigues i un amic. L’amic, en Carles, venia només per la primera setmana, però s’ho va passar tant bé que va decidir retornar a Europa tal com havia de fer per feina, i tornar tot seguit a afegir-se al grup per a la darrera setmana. Aleshores érem a La Habana. En Carles va tornar tot cofoi dient que al vol de tornada havia conegut un funcionari del Ministeri de Cultura que li volia presentar un fotògraf cec.

Un fotògraf cec??? Doncs sí, pel que es veu al món se'n coneixen tres, i un és cubà. Fou així com vam conèixer l’Eladio Reyes, un senyor que, efectivament és fotògraf i pateix una malaltia de la visió que el fa pràcticament invident. Fa les fotografies amb tot un mètode que es troba entre l'ús de paràmetres que es poden captar amb altres sentits com la calor i el vent i el fet de fer-se explicar el que es pot veure. El que vaig trobar de molt remarcable en la seva obra i la seva conversa és el seu discurs sobre l’art i els seus retrats. El discurs era efectivament molt interessant, perquè consistia en una poderosa reivindicació de l’art com a bé accessible a tothom, fins i tot a les persones que estan mancades d’algun dels cinc sentits, com una qüestió d'igualtat, de no discriminació, de radicalitat democràtica. Els retrats, per altra banda, eren molt especials. Hi ha gent que tenen un entrenament específic per a saber somriure i fer bona cara a les fotografies, és purament un ofici. Però en els seus retrats tothom hi sortia bé, i no es tractava en cap cas de professionals. La meva idea al respecte és que la gent, en general, sabent que el fotògraf que tenien al davant era cec, no se sentien ni observats ni intimidats, i per tant es mostraven la mar de naturals.

El cas és que vam trobar-nos amb l’amic d’en Carles a les onze del matí i ens hi vam estar fins vora les nou del vespre, entre conèixer l’Eladio, passejar, dinar, i retrobar-lo més tard a casa seva. Tot això amb hores i hores del que a Cuba és un art: la conversa sobre tot allò que us pugueu imaginar. En aquest aspecte es nota el nivell d'educació mitjà de l'illa. Entre conversa i conversa, l’amic d’en Carles es dirigia sobretot a ell, i no fou fins a les vuit del vespre, al Malecón, que recordo que em digués pel nom. Bé, això del nom és una manera de parlar, perquè em fa tot decidit “Pue’ bueno Friman, que vamo’ a hasel?”.

De manera que això és el que aquell home havia entès com el meu nom. Friman. Vaig tenir grans treballs per a aguantar-me el riure. Res de sorprenent en un país on vaig conèixer gent amb noms com Danger, Usarmy o d'altres. En Carles encara em diu Friman. I de fet, Freeman vol dir home lliure. M'agrada.

El llibre dels malnoms, capítol II: Ferrari 2005

No m’havia sentit a dir Ferrari des de principis dels anys noranta, i no obstant tinc alguns amics a París que m'ho diuen. Quin és el misteri? L’estiu de 2005 vaig desembarcar a la capital de l'estat francès. Una nova ciutat i un nou entorn laboral, el de la UNESCO. Aquest darrer, tal com he pogut comentar manta vegada, està marcat per la presència de persones de més d’un centenar de nacionalitats diferents.

En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).

Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.

Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.

Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.

No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.

Descansa en pau, Eluana

Mentre el senat italià debatia una ridícula proposta de llei, feta com no se n’ha de fer cap –a cop de cas puntual i d’emocions mediatitzades-, ella ens ha deixat tranquil·lament. Durant setmanes l’església catòlica i l’infame Berlusconi han estat potinejant la seva dignitat. Els primers per a continuar amb llur secular imposició al comú dels mortals, tant als adeptes com als no afins, de maneres de pensar que cada cop són més retrògrades. El segon per a practicar el populisme més barat i oportunista i servir-se'n per a continuar amb el seu afany de carregar-se el ja fràgil equilibri de poders d'una democràcia segrestada.

El debat sobre el dret a una mort digna es mereix quelcom més que els esgarips d'una colla de sotanes histèriques encapçalades per un integrista sense cap escrúpol a l'hora d'enemistar-se amb qui faci falta, sigui musulmà, jueu o laic, per tal d’allunyar encara més l’església catòlica de les necessitats dels seus fidels en nom de principis espuris. Es mereix quelcom més que un primer ministre exhibicionista i narcisista arribat al poder sobre les runes d’una primera república italiana corcada per la mateixa corrupció sobre la que ell edificà la seva magna fortuna, en una fugida endavant que algun dia la història reconeixerà com a tal. El debat sobre el dret a una mort digna es mereix molt més que això.

Es mereix respecte i dignitat. Respecte per la dura decisió d’un pare que coneixia la seva filla millor que ningú. Dignitat que se li ha negat a l’Eulana mantenint-la en una forma de vida completament estèril durant tants anys en contra de la voluntat dels qui compartiren la seva vida. Respecte i dignitat menyspreats per tota una colla de gent que no han tingut cap problema per a omplir-se’n la boca i fer-la aparèixer per tot arreu mentre els ha estat instrumental.

Eluana, descansa en pau. I que la teva mort, com la d’en Sampedro i com la d’altres, pugui servir per a tenir un debat racional i respectuós, i no un espectacle indigne de poder i vanitat.

Descansa en pau, allà on siguis.

Hi ha coses que no canvien mai...

Per una qüestió relacionada amb el meu contracte actual hom em va demanar un certificat de naixement. Aquesta demanda em fou comunicada de manera oficial quan les vacances de nadal ja se m’havien escolat entre els dits, quan ja havia tornat a París des de Barcelona.

En data 5 de gener vaig omplir la sol·licitud pertinent al Registre Civil de Barcelona a través d’Internet. El dia 7 trobo a la meva bústia d’e-mail una notificació segons la qual havien rebut la meva sol·licitud. Al cap d’una setmana rebo un missatge incomprensible i innecessari amb el text següent : “Disculpe las molestias causadas por el correo electrónico anterior, debido a un error en el sistema informático, que no ha permitido ocultar las direcciones de correo electrónico”. Molt bé, moltes gràcies, però no entenc exactament en què pot consistir la molèstia, si no és que en un missatge adreçat a mi no s’hagi ocultat la meva adreça. A més, no hi ha ni signatura. Ni molt menys cap mena d’informació sobre l’estat de la meva demanda. Al cap d’una setmana, el dia 21, els envio un breu missatge sol·licitant precisament aquesta informació. La resposta és un silenci sepulcral.

El dia 4 de febrer, quan ja pràcticament m’havia oblidat que havia demanat el certificat, el trobo a la bústia de casa. La meva sorpresa pel retard ja és considerable –un mes per a trametre’m un certificat que, segons ells mateixos, es pot obtenir a l’acte si hom disposa de totes les dades necessàries i fa la sol·licitud per a un mateix i de manera presencial a la seu del registre-. Però encara ho és més quan em trobo el certificat amb un encapçalament curiós: una còpia impresa del meu missatge del dia 21 de gener on els pregunto quan el rebré! Sense cap anotació... Em sembla que és la primera vegada a la meva vida que algú m’ha donat una “resposta” a un e-mail a través del correu ordinari. Curiós.

No entraré en tots els tòpics possibles –i sovint molt més que justificats- sobre la ineficiència de l’administració pública. Em va cridar molt l’atenció una entrevista que vaig sentir l’altre dia al programa d’en Barril –El Cafè de la República, de nou a onze del vespre a Catalunya Ràdio, que a vegades sento per Internet-. Entrevistaven el jutge Santiago Vidal a qui van preguntar si, enlloc de fer vaga, no seria més eficaç fer senzillament una jornada de portes obertes per a que la gent veiés amb quins mitjans –o millor dit amb quines mancances de mitjans- ha de treballar l’administració de justícia. El senyor Vidal va dir que li semblava una idea excel·lent. El registre depèn del mateix ministeri.

En el cas que ens ocupa només comentaré que, tot fent una simple cerca al google, he localitzat una notícia publicada a El Periódico de Catalunya a principis d’agost de 2008. El registre civil de Barcelona depèn del ministeri de justícia però és gestionat amb diners de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat ha invertit 450.000 € per a millorar una situació que era caòtica. Si després d’una inversió que ha comportat la contractació de dotze persones més i el començament de la digitalització del registre encara estem així, no em vull ni imaginar com era la situació ara fa un any.

Per cert que la notícia també diu el següent: “Solo un posible reproche. La señalización, según señala un trabajador del Registro Civil, anónimo y cauto, "debería estar en catalán, castellano e inglés, y no solo en catalán". M’agradaria conèixer-lo, aquest senyor “anónimo y cauto”. Per a preguntar-li amb cautela però sense anonimat perquè TOTES les comunicacions que he rebut al respecte –les comunicacions per escrit, quelcom força més important que la retolació dels espais- han estat únicament i exclusiva en llengua castellana.

Definitivament, hi ha coses que no canvien mai.

El llibre dels malnoms, capítol I: Ferrari 1989

La bíblia compta entre els seus capítols el llibre dels noms, un extens exercici d’història i d'onomàstica que em va fer abandonar la lectura de l’antic testament després d’una seriosa crisi d’avorriment. Des d’aleshores només he recuperat les sagrades escriptures del cristianisme per la mateixa raó que aleshores, la necessitat de familiaritzar-me amb una cultura de la que formo part, però sempre de manera tan desapassionada com esporàdica.

Ara, però, em disposo a un exercici autobiogràfic centrat en els malnoms que se m’han atribuït fins ara, en general tots acceptats de bon grat, amb una descripció de les circumstàncies de cada cas. El primer no és altre que Ferrari.

I sí, encara tinc amics que em diuen Ferrari, particularment a París. Tanmateix la primera vegada que aquest sobrenom em fou atribuït va ser fa força anys, el juny de 1989 a Santa Cruz de Tenerife. Em vaig luxar l’índex de la mà dreta després de llençar-me a la piscina d’un hotel del Puerto de la Cruz i topar amb el Sr. Ivan Pérez Sentís, aleshores company de l’Educació General Bàsica i avui mosso d’esquadra, que hi era submergit. Una professora de nom Gemma Coderch em va tornar posar l’ós a lloc amb una maniobra destra i valenta, però la inflamació no me la prenia ningú i em van haver de dur a l’hospital.

Tota la visita hospitalària va estar marcada per les conseqüències d’un prodigi de la cal·ligrafia que a hores d’ara, gairebé una vintena d’anys després, encara no he pogut entendre com es va gestar. Per algun misteri de la natura la persona que va apuntar el meu nom a l’expedient va convertir un “FERRAN JOSEP LLOVERAS FERRER” escrit en caràcters tipogràfics i en majúscula en una fotocòpia de la cartilla de la Seguretat Social en una variació certament creativa: escrit a mà i en minúscules la única cosa que és raonable de llegir-hi (l’original encara es troba en algun armari a casa dels meus pares i m'ho he mirat i remirat per tots cantons) és “Ferrari Jorge Llover Torres”. Déu n'hi dó...

Aquesta circumstància conjuntament amb el fet que jo duia una bossa d’esquena de la mítica marca del “Cavallino rampante” va fer que, durant tota l’estona, la infermera se’m dirigís amb expressions com ara “Ferrari, mi niño, ven p’acá”. Aquest fou el primer cop que se m’atribuí el nom de “Ferrari”. No va durar massa, però no seria pas la darrera vegada.

La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.

Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...