Llargmetratges de febrer

Si el mes de febrer no haurà estat tan cinematogràfic com el gener no és a causa del clima, que s'ha mantingut com el d'un hivern molt rigorós, sinó més aviat per haver tingut altres ocupacions, amb viatges inclosos. Un d'aquests viatges m'haurà permès, no obstant, una experiència que es mereix una entrada a part: la del museu de cinema de Torino. Però això ja arribarà. Per ara, heus aquí quatre comentaris sobre el que he vist més recentment.

Into the wild
Aquesta se m’havia escapat tot i haver passat un temps important a la cartellera, suposo que devia coincidir amb alguna de les meves prolongadíssimes absències de París. La vaig veure doncs en pantalla petita. Una llàstima, perquè el millor que té és la fotografia dels espectaculars i bellíssims espais naturals. La resta suposo que haurà entusiasmat molta gent, però a mi em va decebre si no és que em va indignar. Basada en la història real d’un postadolescent nordamericà que decideix allunyar-se del món de totes les abundàncies i de la buidor més absoluta. Rebel sense causa que en busca alguna, sembla que plantegi un dilema moral. Però no és més que un frau. Només ho pot abandonar tot qui ho té tot. I la majoria del món no té temps per a abandonar res perquè estan massa ocupats a procurar-se els mitjans per a arribar a l’endemà.
Convencional, adolescent, fraudulenta

Walkyrie
Entenc que un film de Hollywood sobre l’Alemanya nazi es parli en anglès i no en alemany, encara que ens trobem amb el ridícul que un Tom Cruise encarni amb el seu accent ianqui un noble alemany que parla amb generals de la Wehrmacht de curiosos accents britànics a les ordres d’un Adolf Hitler parlant un (ridícul) anglès amb rastres d’accent alemany. Si fem abstracció d’aquest fet, i d’alguna possible incongruència històrica, i deixem de banda els comentaris sobre el fet que el mateix Cruise sigui una de les figures més prominents d’una secta de sonats, Walkyrie val la pena de veure, perquè és una pel·lícula molt ben feta, amb molt de ritme i escenes interessants. Que ens recorda que ni un règim tan sinistre com l’alemanya nazi era monolític, i que honorar el compromís individual amb l’ètica més elemental sempre és possible, encara que pugui ser molt costós.
Curiosa, espectacular, elèctrica

LOL (Laughing out loud)
Marcada pel retorn d’una Sophie Marceau ja madura però tanmateix bellíssima i que en aquest cas fa de mare. Història de com els adolescents (d’entre els rics d’un país ric) s’enfronten a la vida, i de tots els misteris de la comunicació entre pares i fills a l’era del Messenger. Prou divertida i amb algun moment interessant, per molt que sigui, com en dirien aquí, “franco-francesa” –és a dir amb abundància d’elements difícils de captar fora de l’hexàgon, que és com els francesos anomenen França de manera familiar-, i res més que una història de nens i nenes més aviat consentits –el XVIè arrondissement de París-. Potser seria interessant veure-la en paral·lel a històries com La haine o d'altres sobre adolescents francesos contemporanis, encara que aquesta tingui una pretensió única: l'entreteniment.
He de reconèixer que vaig passar una bona estona i vaig riure força. Serà que ja m’he afrancesat del tot?
Contemporània, divertida, poca-solta

Gran Torino
Definitivament en Clint Eastwood és com un bon whisky. Com més envellit, millor; sec, profund, dur, i riquíssim en aromes i matisos. Gran Torino ens explica tantes coses que resumir-la en unes poques frases resulta impossible. Un home enfila el final de la seva vida amb una agror vital i un aire d’haver-ho vist tot que no li impedirà d’aprendre coses noves d’aquest món que canvia tan ràpidament, ni de dir-hi la seva a la seva peculiar manera. Gran interpretació, el ritme just, temàtiques tan humanes com actuals. Una joia.
Dura, humana, fascinant

I en vindran més, que el març ve carregat de coses interessants.