Torino

La capital del Piemont, ciutat romana que fou la primera capital de la Itàlia unificada. La ciutat de la FIAT, la ciutat far del Risorgimento, la seu de la casa dels Savoia, que foren reis d’Itàlia. Avui capital italiana del cinema. I tantes altres coses, entre d’altres la de ser la “capital de la formació de les Nacions Unides”, per trobar-s’hi el centre internacional de formació de la Organització Internacional del Treball i el UN Staff College. Per una formació en aquesta darrera institució passo una setmana de febrer en aquesta ciutat que serà tot un descobriment.

I és que Torino no té ni la fama ni la reputació d’altres ciutats italianes, de l’encant romàntic de Venècia al caos mediterrani de Nàpols passant per la capitalíssima majestuositat de Roma o l’harmonia renaixentista de Florència. I és potser per haver estat eclipsada per les altres que Torino sorprèn. El centre històric és de bella factura i de bon passejar i conté una varietat important d’edificis remarcables, la perifèria amaga algun tresor postindustrial i l’entorn és d'un paisatge imponent, entre els Alps al nord i a l’oest i la serra del Monferrato per l’altra banda.

Hi passo una setmana de febrer entre curs de formació, retrobar velles amistats, delícies gastronòmiques –la Bagna Caoda, una deliciosa salsa a base d’all i anxoves que es menja com una fondue on es suquen vegetals; i sobretot, els gianduiotti, deliciosos bombons de xocolata feta amb sucre, cacau i anous-. Recuperar el bon hàbit del deliciós ristretto, un cafè curt, curtíssim i tot i això amb crema, a la piazza San Carlo. I passejar, passejar i passejar pels seus porxos i per les avingudes porxades del centre.

Tornar a entrar en contacte amb un país on tinc pendent de viure-hi una llarga temporada, en algun moment de la meva vida que espero que arribi algun dia.