A sobre Venosc i Mont de Lans, al departament de l’Isère, als Alps, s’hi esquia des de fa força dècades, després que els jocs olímpics d’hivern del 1924 a Chamonix comencessin a estendre el gust per l’esquí als Alps francesos. Als anys 30 es fan als primers refugis als Alps –un “alpage” és una pastura de muntanya, típicament en un pla en alçada. En aquest cas n’hi ha dos, el de Venosc –al sud- i de Mont de Lans –al nord-. Més tard arriba el primer hotel, i pel Nadal del 1946 el primer remuntador mecànic. Ben aviat s’inaugura l’escola d’esquí, es van instal·lant més remuntadors i arriben més hotels mentre es va consolidant el concepte d’estació d’esquí. El 1951 l’estació adopta el que serà el seu nom fins avui: les deux Alpes, donat que està situada en un pla que comprèn l’alpage de Venosc i el de Mont de Lans. Des d’aleshores, el creixement ha estat constant, en diferents èpoques anant de la massificació de l’esquí a la del surf sobre neu, passant per l’auge dels esports de muntanya a tots els nivells, per arribar a les xifres d’avui: 29.000 places hoteleres, 320 Kms de pistes esquiables, una glacera entre la cota 3100 i la 3600 on fins i tot s’esquia l’estiu (a la foto). Un domini esquiable que un hom (o un don) no se l’acaba en una setmana. Un paisatge privilegiat al mig dels Alps on es pot dinar en un restaurant de vistes incomparables a 3100 metres on us sentireu al mig del cel.
Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.
El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.
Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.
Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.
El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.
Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada