Doncs sembla que no

El vaixell no només no ha girat cua sinó que efectivament ha arribat a Luanda. El que no sé sap és si efectivament ha descarregat les armes o no, una organització de drets humans d'Angola vigila. El que sembla clar és que un país que ha sortit d'una guerra de trenta anys deu comptar amb experts en gestionar carregaments d'armes...

El vaixell de la vergonya gira cua?

Un dels temes d'actualitat més comentats els darrers dies, no només a Namíbia sinó a tota l'Àfrica austral, ha estat l'arribada d'un vaixell xinès carregat d'armes que tenia Zimbabwe per destinació. L'An Yue Jiang transportava tres milions d'unitats de munició per a rifles d'assalt, 3000 bombes de morter i 1500 granades, segons va publicar la premsa sudafricana. Els estibadors de Durban es van negar a descarregar el vaixell, recolzats per una decisió judicial presa després d'una denúncia per part d'organitzacions de drets humans. El "vaixell de la vergonya", nom amb què fou batejat per la premsa de Namíbia, va continuar la seva singladura cap a aquest país. El govern de Namíbia va impdedir que descarregués a Walvis Bay, i el vaixell va continuar navegant lentament en direcció d'Angola. Mentre els xinesos deien que se'n tornava, el govern d'Angola ha dit finalment que permetrà que descarregui una part del que porta, però no les armes.

El cas del vaixell de la vergonya ha tornat a fer pujar la tensió internacional derivada de la situació a Zimbabwe. I ha estat la mobilització de l'opinió pública, particularment a Sud-Àfrica, la que ha impedit que les armes arribessin a un govern il·legítim que, segons organitzacions com Human Rights Watch, està reprimint l'oposició, particularment a les zones rurals. La situació continua tensa, però precisament ahir es va anunciar que el recompte de vots a les 23 circunscripcions impugnades pel partir del govern no farà possible que recuperin la majoria parlamentària. Els resultats de la presidencial encara no han estat fets públics, i a aquestes alçades resulta raonable preguntar-se si, siguin els que siguin, seran acceptats. Observadors independents diuen que el candidat de l'oposició hauria guanyat, lleugerament per sota del 50% necessari per a ésser elegit a la primera volta. Una segona volta que ningú vol veure. Ara, no obstant, queden poques sortides. O bé un esclat de violència generalitzat o bé una solució a la kenyana -tenir un nou president que pacti compartir el poder amb el règim de Mugabe-. O l'una després de l'altra, com a Kenya.

Amb tot plegat, diumenge al vespre m'encamino cap a Malawi, i el dia 1, a Ciutat del Cap. Finalment he pogut assegurar el pont...

Moments de sibaritisme pretèrit

Doncs no sé perquè deu ser. Serà perquè l'altre dia, un cop més, em vaig despertar a les tantes de la matinada, amb aquella estranya sensació de no saber on era. I per un moment em creia a Montevideo... Serà perquè la jefa es va afegir a la confusió sobre la meva procedència, i després que l'Alex es pensés que jo era argentí, ella -no sé perquè però intueixo que per raons derivades de la feina mateix- estava convençuda que jo era uruguaià... Serà perquè ha baixat la temperatura... Serà perquè la carn del gaucho era bona però dura com una roca... Serà perquè una amiga em va demanar que li passés contactes...

El cas és que m'he trobat recordant el meu ritual dels dissabtes d'agost i setembre de l'any passat, sol o en companyia. Aquell agost tan, tan fred, el més fred de la meva vida. Un agost austral en el que vaig desembarcar a Montevideo dues setmanes després que nevés a Buenos Aires per primer cop des del 1930...

A Buenos Aires el riu no es veu, el tapen el port i una reserva natural. A Montevideo el Río de la Plata envolta tota una ciutat que va créixer al voltant de la ciutadella edificada pels espanyols. Des de la Ciudadela fins a Carrasco -passant òbviament per Pocitos, el meu barri-, la ciutat segueix les esplèndides platges. Fins al punt que a Montevideo al riu li diuen "el mar". Doncs si no feia prou fred, la humitat us el feia entrar fins al moll de l'òs. I amb temperatures per sota dels cinc graus, aquella humitat i aquell vent...

Els dissabtes me n'anava al Mercado del Puerto. A l'antic mercat de 1868, que des de fa temps és l'espai gastronòmic més singular de Montevideo. On hi hauria les parades hi ha les parrilles. L'edifici acull tota una colla de restaurants, on es pot menjar a la barra tot observant el foc. I si hi ha una parrilla... Hi ha un asado... La major part de carns tenen el seu punt òptim si estan fetes a la brasa. Amb carns de la qualitat de les de la regió -els animals tenen abundant pastura sense haver-se de desplaçar-, no cal demanar massa més. Una ampolla d'un bon tannat -el vi negre local, una mica traidor, però vellut amb vellut si era dels bons-, i una parrillada, amb tira, chorizo, mollejas, un tros de bife de cuadril...

Això sí, al Mercado del Puerto hi vaig arribar a dinar sense treure'm l'abric...

Concert de guitarra clàssica

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de guitarra clàssica, amb l'Armando Orbón, un asturià molt simpàtic. El concert l'havia organitzat la secció cultural de l'ambaixada espanyola. L'Armando ens va obsequiar amb un repertori clàssic que incloïa, entre d'altres, peces d'Albéniz, Rodrigo i Villalobos. D'aquest darrer va tocar la suite núm. 1 de les bachianas brasileiras, i en aquell moment no vaig poder evitar recordar les dissertacions del mític Jaume Pastallé al primer programa de cuina que recordo a la televisió pública catalana, el "Bona cuina". Aquest tema li servia de cortina musical en les seves (poètiques?) presentacions. L'Armando va tocar amb encert i sobrietat, en un ambient més aviat fred, però tanmateix agradable, al teatre nacional de Namíbia.

En aquest cas l'entrada em va sortir gratis, me la va passar la directora de l'oficina de la UNESCO, a qui la cooperació espanyola li havia fet arribar. De tota manera, ja he tingut l'oportunitat de conèixer a la major part del personal de l'ambaixada espanyola -Windhoek és petit-, i això em va dur a conèixer també l'Armando dies abans del concert. Això explica la familiaritat del paràgraf anterior, que ve d'una llarga conversa de sobretaula que es va acabar cantant, al "Gaucho", un restaurant de Klein Windhoek que té de gaucho el que jo tinc d'esquimal -pel que sembla originalment el xef era argentí, però fa temps que va marxar. I jo, l'únic iglú que he habitat era una tenda de campanya-, encara que mantingui la carta mig en castellà. Sí, vam acabar uns quants cantant, i els del restaurant feien cares més aviat incrèdules...

Més enllà dels cants, destaca una situació absurda: per aquelles casualitats de la vida, en un lloc amb una escena cultural més aviat reduïda hi havia dos concerts de guitarra la mateixa nit! L'un organitzat pels espanyols, l'altre pels francesos. Vaig poder preguntar-ho obertament a ambdues parts. Pel que sembla els que preparen el programa amb més anticipació són els francesos, que quan es van assabentar de la coincidència van buscar el diàleg. Diàleg improductiu, perquè tant per una banda com per l'altra aparentment el peix ja estava venut. Una particular i més aviat ridícula metàfora del que és fins ara el món de la cooperació, tot i la proliferació d'iniciatives i esforços de coordinació, entre els que es compten els que em donen feina en aquest moment...

Turbulències

Per als annals de la història -i mai millor dit, vistes les circumstàncies descrites a continuació- quedarà el dia d'ahir. Vaig poder experimentar per primera vegada a la meva vida una febrada a l'hemisferi sud. Lleu, i ja queda enrera -no se m'espantin!-, però febrada al cap i a la fi. Em va tocar marxar de l'oficina a migdia, em feia mal tot i tenia fred. Sopeta i a dormir... A l'estranya sensació que produeix sempre la febre s'hi afegia l'encara més estranya de passar-la al llit d'un establiment hoteler. Per sort o per desgràcia em trobava prou malament com per a no sentir-me'n. I per sort tenia diverses persones de l'oficina pendents de mi. I és que aquest 2008 ho arreplego tot. Almenys pel que fa als virus.

Avui la cosa ha millorat i no hi ha febre. Encara que sóc com aquell de l'acudit, el que va a la farmàcia demanant un medicament contra la tos, i el farmacèutic -un pèl malparit- li dóna un laxant molt potent. Quan el client torna per a reclamar li diu "però si jo volia alguna cosa contra la tos", i l'altre li respon "doncs tussi, home, tussi, a veure si té pebrots". En fi, que en les circumstàncies presents és aconsellable tenir un lavabo a prop.

Mentrestant, la situació a Zimbabwe continua tensa i sobretot incerta. Això ha fet decidir a les persones responsables de canviar de lloc per a la reunió que hi havíem de fer. Així doncs es confirma que em fotran enlaire el pont del primer de maig -i un viatget a Ciutat del Cap que està en preparació-. No em tocarà Harare, sinó Lilongwe. I així "matem dos pardals d'un tret" -la jefa dixit-, donat que Malawi està fent esforços de reforma de Nacions Unides semblants als d'Uruguay i els altres set països pilots. Tanmateix el que em preocupa no és això. El que em preocupa és que el nomenament d'una directora per a l'oficina de Harare ha anat més ràpid del que estava previst, cosa que no deixa de ser una excel·lent notícia vist l'estat de l'oficina, però que restarà pertinència a la meva presència a Windhoek. Així doncs, imagino que d'aquí a un parell de setmanes les coses es poden moure, i pot ser que em toqui continuar el meu periple i anar a parar una temporadeta a Lilongwe, o fins i tot a Harare. En qualsevol cas caldrà veure com ho reconduïm, perquè a hores d'ara, amb tot el que vaig haver de fer -i desfer, i sobretot deixar de fer- per arribar fins aquí, un retorn massa anticipat a Europa seria més que emprenyador. I, sobretot, tenir una mínima perspectiva és un requisit necessari per a no acabar ximple. Ho veurem. Sigui com sigui resulta sempre adequat de tenir plans. Així es poden canviar.

Brunch i Trivial Pursuit

Aquest diumenge em van convidar a una mena de "brunch party". El "brunch", terme anglès per a designar un esmorzar-dinar que constitueix tota una cultura, que no se sap si és un breakfast o un lunch però que és un pretext fantàstic per a disfrutar d'un dia lliure sense preocupar-se massa dels horaris.

No hi ha bona taula sense sobretaula, i en aquest cas vam acabar fent quelcom que no havia fet de feia anys: una partida de Trivial Pursuit. Només que en aquest cas fou molt més complicat del que solia ser habitual, perquè la versió del joc era... la sudafricana. Imagineu-vos doncs, preguntes d'esports on les més aviat emprenyadores qüestions sobre tauromàquia i mites del ruedu eren substituïdes per d'altres relatives al cricket, un esport molt popular a Anglaterra i a altres territoris de la Commonwealth -de fet un amic anglès va invertir vàries hores en explicar-me'n les regles, que amb prou feines recordo-, però que a casa nostra no té massa predicament si no és entre els paquistanesos de la Barceloneta -i d'altres barris, suposo-, que en feinen partides improvisades a la Plaça del Mar, i que encara ho deuen fer si no és que els han fet fora treient-se de la màniga algun article de l'ordenança sobre el cinisme (ai, perdó, volia dir civisme... D'on deuen venir, aquests lapsus?...). O preguntes sobre geografia relatives a tot el que us pugueu imaginar sobre el país de l'arc de Sant Martí (Sud-Àfrica): que si la muntanya més alta de la regió de vés-a-saber-a-on, o el riu que va parar al llac de qui-sap-lo. O preguntes sobre literatura que començaven dient: "quin és el poeta afrikaans que va escriure...". Tot i això, amb un amic madrileny d'ascendència valenciana vam estar a punt de guanyar. No obstant els nostres oponents tenien una arma secreta: un lletraferit local que es va incorporar a mitja partida i que va triar el seu equip perquè aleshores anàvem quatre formatgets a dos... Això sí, els tips de riure que ens vam fer van ser abundants. Sobretot quan, cada cop que apel·làvem a un altre local que anava i venia, la seva resposta era invariablement que ho busquéssim al google. "Let's google it, man!", que deia... Curiosa manera de plantejar un debat sobre la contribució d'Internet a la cultura general.

PS: això del google ens va fer riure molt, però el que no fa tanta gràcia son tants i tants comentaris que he sentit de professors universitaris i de secundària sobre l'utilització d'Internet per part dels estudiants. En alguns casos no és tan recerca d'informació com plagi sistemàtic. Si fins i tot hi ha companyies que comercialitzen programari destinat a detectar-lo!

Res de nou?

La cimera de la SADC d'aquest cap de setmana es va acabar amb una declaració de quatre pàgines que no fa cap referència al govern de Zimbabwe o al president Mugabe. Se n'han cuidat molt, de no criticar el president octogenari que encara és vist com un heroi de la lluita per la independència. Mentrestant, el seu homòleg sud-africà, Thabo Mbeki, repeteix que la situació de Zimbabwe no es tan greu. En deu estar molt segur...

El cas és que el tribunal suprem finalment s'ha pronunciat sobre la demanda interposada pel partit de l'oposició, MDC, que es declara guanyador, per a que instés a la comissió electoral a publicar els resultats. La resposta ha estat negativa, pel que sembla tot argumentant que no es pot exigir a la comissió electoral que publiqui els resultats si no està a punt per a fer-ho. Recordem, però, que el partit del govern exigeix el recompte dels vots de setze circumscripcions -el que els permetria no perdre la majoria al parlament-. El recompte d'uns resultats que no han estat fets públics! Ni aquests ni els de la presidencial! L'opera buffa continua...

La resposta del partit de l'oposició ha estat convocar una vaga general, demanar a la gent que es quedi a casa fins que no es publiquin els resultats. És sens dubte una opció millor que no pas cridar a manifestacions massives, donat el desplegament de forces de seguretat del govern, progressiu i intens, que podria fer-les desembocar més fàcilment en enfrontaments violents. La pressió, no obstant, continua. Continuem a l'expectativa.

Atenció: que venen per la dreta!

No em refereixo ni a unes eleccions ni a cap moviment de caire polític. En aquest cas parlo del trànsit. I és que Namíbia és un d'aquells països del món on els vehicles, en vies de doble sentit, condueixen pel costat esquerre de la marxa. Curiosament, però, ho fan només des de 1918, quan, en el context de la Ia Guerra Mundial, Sud-Àfrica ocupà el territori acabant l'etapa de colonització alemanya.

Aquesta pràctica s'atribueix al fet que la major part de la població es dretana. Això possibilitava, si els carruatges conduien per l'esquerra, que el genet pogués tenir els regnes a la mà esquerra tot deixant la dreta lliure per a saludar o defensar-se. Sembla, doncs, que la pràctica habitual arreu era la de conduir per l'esquerra, fins i tot en el cas dels romans. Els canvis posteriors s'atribueixen a tota una sèrie de raons, des de la introducció de carruatges més grans i de característiques diferents que els feien més adients a la conducció a la dreta del sentit de la marxa, fins a una cadena d'invasions, ocupacions militars, colonitzacions i imposicions diverses. De fet l'única legislació internacional al respecte estableix que les regles de conducció han de ser uniformes a l'interior dels països. I prou. El que és més interessant, però, és que les pràctiques que es van anar adoptant van acabar tenint a veure sobretot amb raons de veïnatge, per a facilitar el trànsit transfronterer. Així doncs, a l'Àfrica continental la conducció per l'esquerra es dóna a tota la part oriental i predominantment anglòfona, des de Sud-Àfrica fins a Uganda, passant per Kenya, Tanzania, Zàmbia, Zimbabwe, Malawi, Mozambic, Botswana, Lesotho i Swaziland. La resta del continent, fins i tot antigues colònies britàniques com ara Nigèria, condueix per la dreta.

En el meu cas ja havia tingut contacte amb aquest fenomen quan vivia a Anglaterra. Ara, però, em tocarà acostumar-m'hi de nou. De moment només ho he hagut d'afrontar com a vianant, i no és fàcil, donat que el que sí que està clar és que un vianant és vist, a Windhoek, com un intrús indesitjable. Ja ho veurem quan em toqui conduir, però ja he tingut més d'un ensurt, de moment sense conseqüències i que duri!

PS: els que sí que ho tenen clar són els kudus i altres animals. Tothom desaconsella conduir de nit en aquest país fora de les hores de llum. I és que les carreteres estan molt ben acondicionades, però els kudus no s'ho pensen dos cops alhora d'embestir els vehicles a la nit, perquè els enlluernaments els fan por. Tota una lliçó d'humilitat per als humans omnipotents.

Un cap de setmana que pot ser decisiu

Avui se celebra a Lusaka, la capital de Zàmbia, una cimera d'emergència de la SADC, la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, que ha reunit els seus catorze membres amb l'objectiu de trobar una sortida a la situació de Zimbabwe. El president Mugabe ha decidit de no assistir-hi personalment però hi ha enviat una delegació de quatre ministres. Mentrestant, el líder de l'oposició, Morgan Tsvangirai, sí que hi ha assistit, amb les consegüents protestes del govern de Zimbabwe. Mentre aquesta reunió sembla ser la darrera oportunitat de persuadir Mugabe que deixi el poder d'una manera pacífica, el començament n'ha estat poc esperançador. El president de Sud-Àfrica, Thabo Mbeki, hi ha arribat després de passar per Harare, declarant que no hi ha crisi a Zimbabwe i que cal deixar que les coses segueixin el seu curs. De fet el mateix Mbeki i tota la SADC han estat criticats per no haver pres una posició ferma enfront de les tàctiques intimidatòries del govern de Zimbabwe. La mateixa SADC ha vist el seu prestigi en entredit per haver enviat una missió d'observació electoral que ha acceptat sense protestes tot un seguit de traves a la seva feina que la reduien pràcticament a l'anècdota.

Caldrà veure què en surt d'aquesta cimera, però mentre l'oposició de Zimbabwe anuncia una vaga general per la setmana que ve, ningú sembla entendre perquè tota la SADC és tan escrupulosa. Més enllà d'una lògica resistència a acceptar les pressions dels governs occidentals, que tot sovint prenen un caràcter de diktat, el rumor és que Mugabe només parla amb els seus companys de la lluita d'alliberament, que en aquest cas serien dos ex-caps d'estat: Nelson Mandela i Sam Nujoma, ambdós retirats de la primera línia de l'escena política.

Tot plegat resulta molt poc esperançador. La situació econòmica del país és catastròfica, i sembla que són els militars qui prenen el control. Recorda massa altres històries africanes, però de vint o trenta anys enrera.

Mariachis amb Obama

Un dels avantatges de la vida d'hotel és que tot sovint hi ha accés a canals de televisió nacionals i internacionals. Aquest accés a la televisió resulta inhabitual per a algú que, com jo, deu fer uns set anys que no en tinc. Una de les cadenes que sol ser per tot arreu és, òbviament, la CNN. No sóc gaire partidari de la forma en que aquesta cadena observa i presenta el món, però tenir-hi accés m'ha donat en aquest cas la possibilitat de seguir una mica més de prop la campanya presidencial dels Estats Units d'Amèrica, un tema amb el que fins aleshores havia estat en contacte a través de la premsa i, sobretot a través de converses amb i entre companys i companyes de feina -en tinc uns quants de nordamericans, a París-.

La bona notícia és que probablement no hi haurà cap candidat tan desastrós com l'actual president, i mentrestant continuem pendents del que acabarà passant al camp demòcrata. Barack Obama continua tenint un clar avantatge sobre Hillary Clinton. La possibilitat que un dels dos acabi essent elegit president dels Estats Units d'Amèrica obre una perspectiva insòlita, donat que aquest país no ha tingut mai ni una presidenta ni un president afroamericà (de raça negra, que és així com en diuen en aquelles latituds). I la veritat és que en aquest moment -i en molts d'altres, de fet- estic content de no ser nordamericà. En el cas que ens ocupa estic content perquè no participar en aquesta elecció em salva d'un dilema: no tinc clar si en aquest cas prioritzaria la igualtat de gènere o altres criteris. He de confessar que sóc més partidari d'Obama, per tot el que representa en termes de candidat no sortit del mateix establishment. I trobo que la de Hillary Clinton no seria una elecció tan revolucionària com la d'Obama en aquests termes. Altres presidentes com Michele Bachelet o Cristina Fernández de Kirchner no han representat massa coses noves en aquest aspecte. De tota manera, si Obama acaba essent el candidat i surt elegit, veurem on va a parar, tot aquest discurs.

PS: Que quedi clar que si sóc més partidari d'Obama que de Clinton NO és a causa del vídeo d'aquí sota, que pot explicar per ell sol la victòria de Clinton a Texas.
http://www.youtube.com/watch?v=0fd-MVU4vtU

Moments de sibaritisme, núm. 3

Ahir al vespre vaig tornar a reincidir. I és que "O Portuga" es compta sens dubte entre els millors restaurants de Windhoek, i un dels més indicats per a menjar peix fresc. En aquest cas, però, em vaig decidir pel bacallà. Una generosa porció de llom de bacallà cuita lentament al forn de carbó, amb ceba, alls fregits i patates bullides. Una delícia. Si el bacallà ha estat convenientment dessalat i és ben fresc queda ben ferm i tot just a un punt de desfer-se a la boca, donant la feina justa a les dents. En el cas del d'ahir, però, malauradament no van arribar al punt òptim, i a més, tot i ser encara deliciós, encara podia ser més fresc. Així doncs, tot i haver arribat a la categoria de moment de sibaritisme, va quedar lluny d'aquell gloriós vespre de setmana santa de 2005, quan en companyia dels senyors Dani i Flaperval vam poder devorar un encara més deliciós homòleg del plat d'ahir, a un dels millors restaurants de Porto, de visita obligada per als gourmets: Filha da Mãe Preta.

L'aperitiu havien estat unes ostres que venien directament de Walvis Bay i que havien sobreviscut una criminal marea vermella que va delmar la producció local durant setmanes. Tot plegat regat amb un vinho verde -blanc sec i lleuger, fresc- que no tenia massa res de particular. Una de les comensals va insistir en demanar també vi blanc semi-dolç. Només el vaig tastar per a corroborar que el que deien era veritat: si aquell era el semi-dolç, un dolç del tot deu ser només apte per acompanyar postres de músic.

PS: a Montevideo vaig disfrutar molt menjant abadeixo, un parent del bacallà. Però això és una altra entrada...

Inesquecível...

El mundial de futbol de Mèxic, el 1970, que la selecció del Brasil va guanyar espectacularment en plena dictadura, és el moment en que es desenvolupa la història d' "O ano em que meus pais saíram de ferias". Aquesta és fins ara la pel·lícula que més m'ha impressionat del festival de cinema de Windhoek, d'entre totes les que he vist, que han estat unes quantes. Un nen arriba a una barriada jueva de Sao Paulo, on és deixat pels seus pares per passar les vacances amb el seu avi. Els pares, activistes d'esquerres, se'n van "de vacances" -passen a la clandestinitat-. El nen s'acaba integrant, mal que bé, a la vida del barri, mentre espera desesperadament que els seus pares tornin de vacances, i mentre el país es paralitza a cada partit del mundial de futbol. A través dels ulls i de la vivència d'aquest nen ens passegem pel Brasil urbà de principis dels 70 des de la perspectiva d'una minoria ben particular, i, un cop més, tornem a la duresa de les condicions que van sofrir la majoria de països d'Amèrica Llatina durant aquella dècada. La dècada dels cops militars patrocinats per Washington i duts a terme per militars formats a la infame School of the Americas en totes les tècniques de repressió imaginables, i força d'inimaginables però que anem descobrint lentament, avui que tot just fa dos dies que, per primera vegada, un jutge argentí ha condemnat els pares adoptius d'una jove de 30 anys, filla de desapareguts, nascuda mentre els seus pares estaven captius en mans dels militars i literalment robada a sa mare. De tots aquests horrors, com més en sàpiguem millor, encara que sigui dolorós, perquè només sabent-ne el màxim tenim alguna possibilitat d'evitar que es tornin a produir. I, encara més important, perquè n'hem de saber el màxim a fi que es faci justícia amb tots els criminals i s'acabi la impunitat. Aquest és el millor homenatge possible als desapareguts i a totes les víctimes.

PS: I aquesta va per l'àvia de l'Añu, que vaig conèixer a Buenos Aires fa uns mesos i que ens va deixar fa uns dies. Fou ella qui va criar l'Añu i la Inés quan els seus pares van desaparèixer. Que descansi en pau.

La llum

Una de les coses que més he notat des que sóc a Namíbia és la intensitat de la llum solar. De fet ja l'havia notada en altres latituds tropicals, però aquest cop és en altura, i a més es dóna el cas que entre Montevideo i París he arribat aquí després d'haver encadenat dos hiverns. De fet vaig passar de l'estiu de París a l'hivern austral, i quan va arribar la primavera me'n vaig tornar a la tardor. El resultat és que duia molts mesos de fred, pluja i grisor, i l'arribada aquí ha estat un alleujament. Fins i tot tenint en compte que aquí acaba de començar l'hivern -hivern tropical, que vol dir adéu pluja i una mica més de fresca-, i que el canvi d'hora de la setmana passada fa que a les sis de la tarda sigui fosc, la llum de migdia és tant intensa que fa les ulleres de sol necessàries.

Entre la llum intensa i el fet d'haver pogut limitar força el nombre de peces de roba que porto -després de mesos i mesos d'anar sempre cobert, com si l'abric fos la meva segona pell-, el meu estat d'ànim ha millorat força. I és que parlem de coses importants però que massa sovint no valorem com es mereixen...

PS: la foto és d'un sobre de sucre. N'hi ha una sèrie, aquí, de fets a Sud-Àfrica, que venen amb lemes diversos i frases famoses.

Més sobre Zimbabwe

Avui fa dotze dies de les eleccions, i els resultats oficials encara no han estat publicats. A hores d'ara sembla clar que, independentment de les intencions personals que el president Mugabe pogués tenir, tota la seva xarxa clientelar s'ha posat a treballar per a no perdre el poder. I la veritat és que l'espectacle és esperpèntic. El partit del govern denunciant la comissió electoral central al tribunal suprem, per a impugnar uns resultats electorals que no han estat fet públics! I a més denunciant una comissió electoral que tothom sabia que controlaven a voluntat! A hores d'ara no està clar si hi haurà segona volta o bé si el partit al poder intentarà anular les eleccions i fer-les de nou -amb la qual cosa no estaria obligat a fer-ho abans no passin vint-i-un dies de la primera volta. Mentrestant el país sembla tranquil, encara que les informacions que arriben són contradictòries, i hi ha massa veus que parlen d'una onada de repressió a les zones rurals, on el partit de Mugabe ha estat derrotat en molts casos contra pronòstic.

Com sempre, continuarem informant, però sembla clar que hi aniré d'aquí a tres setmanes. Ahir em passaven els preus de l'hotel on ens hem d'allotjar. Un tres estrelles on una habitació senzilla val 3,249,090,000.00 dòlars de Zimbabwe, i una suite en val 4,296,591,000.00. Això correspon aproximadament a 100 i 130 dòlars americans. En teoria els preus han de ser els mateixos d'aquí a tres setmanes, però mai se sap, en un país on estan essent emesos bitllets amb data de caducitat.

PS: per cert, aquest hotel té un nom curiós, el "Cresta Oasis". Un refugi per a punks revinguts? Un paradís per als pollastres? (en aquest cas PS no vol dir post scriptum sinó poca-soltada)

Canvi d'hora

Ahir Namíbia adoptava l'horari d'hivern, em sembla que una setmana més tard que la part d'Europa on és la ciutat que vaig néixer ho fes amb l'horari d'estiu. I per tant, després d'una setmana amb el mateix horari que a Barcelona o París, ens ha tocat endarrerir els rellotges. Dissabte quan me'n vaig anar a dormir vaig fer-ho. Ahir una companya de l'oficina, nigeriana, m'havia convidat a dinar a casa seva amb altra gent de l'oficina, entre ells la jefa. Havíem quedat que em passaria a buscar a quarts de dues -viu relativament a prop, però aquí la mínima distància és llarga, i encara no estic motoritzat-. A les dotze i vint em sonava el telèfon: "Sóc aquí fora, t'espero". Estava convençut que no s'havia adonat del canvi, però no em sentia amb prou confiança com per a dir-li directament. Li faig: "d'acord, dona'm cinc minuts i arribo". En van ser deu, i per a justificar l'espera li dic: "em sap greu, però em pensava que havíem quedat a quarts de dues". I em diu: "però és que SÓN dos quarts de dues, només que he arribat cinc minuts abans"...

Després li va tocar trucar a tots els convidats i convidades per a assegurar-se que tothom tingués la bona hora... En tot cas això em va donar l'oportunitat de tenir una conversa tranquila amb ella, una nigeriana que fa temps que roda pel món.

En qualsevol cas aquesta pràctica de canviar d'horari amb els equinoccis és cada cop més controvertida, donat que no està clar que serveixi realment per a estalviar energia. Sembla però que l'increment d'hores de sol té efectes que indueixen a la gent a tenir més activitats d'oci i de consum, amb la qual cosa sembla ser que l'impacte econòmic és cert. A destacar que Namíbia és, segons veig a la wikipedia, l'únic país de l'Àfrica subsahariana que fa servir el canvi d'horari per a aprofitar millor la llum del dia. I en tot el continent només li fan costat Tunísia i Egipte, que suposo que el deuen fer al revés per trobar-se a l'hemisferi nord.

I és que vaig arribar aquí i anàvem una hora per davant de l'Europa continental. Després, durant una setmana, teníem la mateixa hora. I ara anem una hora per darrera. Potser que ho deixem aquí, no?

Moments de sibaritisme, núm. 2

Un cop més el meu escrit no serà apte per a persones vegetarianes. Ahir vaig continuar la meva exploració de la gastronomia local amb una nova delícia de la carn de caça: un filet de zebra. I què en puc comentar? Doncs que la meva gran sorpresa fou l'absència total de sorpreses: quelcom de tan intuïtiu com dir que la carn de zebra sembla ser a la carn de cavall el que la carn de senglar és a la carn de porc. En aquest cas, la textura resulta una mica més dura, com en la majoria de les carns de caça, però el gust és molt semblant al tant similar i característic de la carn de cavall, un gust més agut, més dominant i imponent que el de les carns bovines. I en general menys greixós. Un tros de carn bovina és profund, llarg, inunda els sentits amb calma segura. Un tros de carn cavallina és com un salt, té agudesa, alçada, captura completament els sentits amb gran rapidesa.

El que sí que va constituir una experiència sorprenent fou constatar d'una manera més intensa que mai la importància del tall, la seva enorme i decisiva influència a l'experiència gustativa. Si tallava la carn seguint les línies longitudinals descrites per les fibres musculars del filet obtenia un gust rodó i reposat. Si, per contra, feia un tall perpendicular a aquestes línies, el gust esdevenia intens i extremat, com si la zebra passés del pas al galop sense passar pel trot. El tall és, doncs, importantíssim.

Una altra cosa que em sorpèn és que la carn de caça es coneix en anglès com "game", que es tradueix literalment per "joc". D'entre els multiples significats del mot en anglès en destaquen dos, "animals salvatges, ocells o peixos caçats per esport o per nodrir-se" i "la carn d'aquests animals, menjada com a vianda". Em sembla curiós que la caça estigui assimilada al joc fins i tot en termes etimològics, suposo que en defnitiva explica la intensitat d'aquesta fal·lera en països com Anglaterra. A Namíbia mateix, també, s'hi organitzen safaris de caça. En qualsevol cas aquesta etimologia no em sembla tan lluny de la catalana: a part de la caça del senglar o d'altres animals, també hi ha gent que va a "caçar bolets" o a "caçar espàrrecs" -boníssimes les truites que se'n fan-. I en tots dos casos, la majoria de la gent s'ho pren com un joc.

PS: El que està clar és que des d'ahir em miraré els passos zebra d'una altra manera. Encara que no siguin com el que podeu veure aquí. I per cert, la foto de l'entrada és d'aquesta web.

Pescanova

Aquesta entrada no és per a comentar que l'empresa espanyola del títol té a Namíbia dues factories de transformació de productes pesquers. Una a Walvis Bay, on treballava l'amic d'en Curtis.

Tampoc és per a comentar que la presència espanyola a l'Àfrica en general està força relacionada amb aquest tema, la pesca. Si les dades no em fallen Espanya és el segon estat del món (o país, o el que preferiu) en consum de peix per capita després del Japó. Tampoc és per a explicar-vos que aquesta expansió internacional (recordeu, entre d'altres, "la guerra del fletán" amb el Canadà) va venir marcada per la política pesquera de la UE, a la que Espanya es va incorporar amb un sector pesquer sobredimensionat en termes europeus, cosa que va obligar el govern espanyol a buscar noves àrees d'explotació per a una indústria extractiva que, per exemple, a Galícia suposava el 30% del PIB.

Aquesta entrada és per a comentar que a vegades -i no és el primer cop- a la feina em sento com un producte de l'esmentada companyia, per l'ús, que crec excessiu, de l'aire condicionat. No em sembla normal haver d'anar a la feina amb un jersei que em trec quan surto! Caram, que som al tròpic! I sí, als matins al despatx hi toca el sol, i treballar a més de 30 graus en un despatx és emprenyador. Però les temperatures actuals a Windhoek no passen de 25!!! Si fins i tot la foto del que veig per la finestra em va quedar blavosa!!!

"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.

"Espanyardo!"

En el marc de les formalitats de rigor en arribar a un nou país, i en aquest cas, a una nova oficina de Nacions Unides, avui m'ha tocat assistir al "security briefing", una reunió amb el departament de seguretat. El donava en Charles, un senyor molt simpàtic, ex-oficial de policia que entre d'altres coses va participar a la missió de manteniment de la pau a Libèria. A veure si un dia d'aquests el puc arreplegar perquè m'expliqui coses d'aquest tema.

La substància del "security briefing" en qüestió era més aviat avorrida, donat que Namibia és considerat un país sense fase de seguretat en termes de NNUU, i a més no em van deixar marxar de París sense fer els dos cursos de seguretat sobre el terreny, el bàsic i l'avançat. Els continguts fan èmfasi en conceptes bàsics, i en quelcom que em sembla elemental: el primer responsable de la pròpia seguretat és un mateix, amb el propi comportament i actituds. Aquests dos cursos no són tan interessants pels conceptes en sí sinó per a poder veure, un cop més, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Igualment, contenen un èmfasi sobre temes relacionats amb l'ètica professional que em va resultar més aviat emprenyador. No perquè l'ètica professional sigui emprenyadora, al contrari, el que em va sorprendre negativament era que se n'hagués de parlar tant, perquè em sembla un indicador que hi ha molta gent que se la passa pel "forro" (o pel folre)... De fet hi ha massa exemples que ho proven.

El moment impagable del dia ha vingut quan en Charles m'ha donat la benvinguda. M'ha preguntat d'on venia. Jo li dic que de Barcelona. I amb gran fermesa em diu: "Ah! Espanyardo!". La meva proverbial flegma m'ha ajudat un cop més a no trencar-me de riure, però, això sí, m'he hagut de mossegar la llengua per a no respondre-li: "No, Espardenyo!"

PS: continuant amb l'atribució de gentilicis i/o orígens "by the patilla" o d'acord amb alguna misteriosa llei de la naturalesa que desconec, un col·lega grec de l'oficina es va quedar convençut que jo era argentí. Li hauria hagut de dir: "Yo no soy argentino. Soy uguruayo!"

Zimbabwe: bones notícies?

A aquestes hores Zimbabwe és un guirigall, i ningú sembla saber què passa. Fonts del partit opositor MDC han negat que Morgan Tsvangirai estigui negociant amb Robert Mugabe una sortida honorable per al darrer. Pel que sembla el moviment de celebració del MDC no era pas un farol, i les dades sobre els resultats semblen indicar un avantatge de l'oposició tan clar que un nou frau conduïria a un bany de sang. Pel que sembla Mugabe no es vol sotmetre a la humiliació que li suposaria una segona volta, i està negociant una transició ordenada, particularment amb els caps de l'exèrcit que havien afirmat que no tolerarien una victòria de l'oposició. El que és cert és que no hi ha hagut proclamació de resultats oficials.

I el que és més important, aquest matí una col·lega de l'oficina de Harare ens comentava que la situació allà és tranquila. Que duri, perquè podria ser que la calma només fos el preludi de la tempesta.

Continuarem informant...