Cop d'estat a Honduras

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

"Emergenza"

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.

In memoriam: Michael Jackson

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Tres pel·lícules interessants

L'onada generada pel festival de Cannes i altres continua portant títols interessants a les pantalles de París. A continuació comentaris en el format habitual sobre tres pel·lícules més que he vist recentment, totes tres prou interessants.

Jaffa
Emocionant drama centrat a Jaffa, ciutat de la riba mediterrània que esdevingué gairebé un barri de Tel-Aviv i que es caracteritza encara avui pel seu esperit obert i població mixta. No és un film sobre la relació entre israelians jueus i àrabs, aquest és només el rerefons d’una història que ens confronta a grans preguntes sobre la vida i la mort, els lligams familiars, l’amor, la fidelitat... Extraordinària interpretació de la joveníssima actriu Dana Ivgy, que expressa tantes coses gairebé sense paraules. Mentrestant, la més veterana i coneguda Ronit Elkabetz (“La visite de la fanfare”, i altres) fa una bona interpretació, encara que hauria guanyat en credibilitat si no hagués abusat tant del maquillatge i del no despentinar-se.
Teatral, emotiva, tràgica

Sunshine Cleaning
Dels mateixos productors que la deliciosa “Little Miss Sunshine” –segons la mateixa promoció de la pel·lícula-, en certs aspectes es repeteix la història, amb un to més proper al drama que a la comèdia. Alan Arkin hi torna a interpretar el paper d’un avi que fa de mentor d’una criatura que té un talent amagat. Aquesta criatura és el fill de la protagonista, que malda per establir el seu propi negoci, una empresa de neteja d’escenes de crims. La història recupera la manera de viure i les aspiracions i anhels del somni americà vist des de baix, des del punt de vista de la classe treballadora, amb un fons d’optimisme tot i les dificultats.
Entretinguda, curiosa, lluminosa

Who’s that knocking on my door
Reestrenada a França, aquesta cinta del 1967 és una de les primeres pel·lícules d’un dels grans del cinema, Martin Scorsesse. L’obra a partir de la qual es donà a conèixer al públic francès quan fou presentada al festival de Cannes. Hi mostra la vida a Little Italy a través dels ulls d’un jove de barri interpretat per Harvey Keitel. Més enllà de la història en ella mateixa, conté escenes de gran qualitat i creativitat fílmica on ja es mostrava el grandíssim talent del director. N'hi ha una, una escena eròtica amb "The End" dels Doors com a fons musical, que no m'estranyaria que hagués inspirat Francis Ford Coppola per al seu impactant principi d'Apocalypse Now.
Obscura, interessant, remarcable.

Aquell SIMCA 1200

Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.

I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.

A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.

Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.

Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.

Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

"Abrazos rotos"

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.

Perquè s'hauria de votar

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.

Looking for Eric

Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.

Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.

Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.

Auvers sur Oise

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...

A Fontainebleau, en bicicleta

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...

Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Just abans de Cannes...

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting marriedDesprés de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rockedHistòria d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Creativitat encotillada

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.