A Fontainebleau, en bicicleta

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...