dissabte, 9 de maig del 2009

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

1 comentari:

juDh ha dit...

a mi m'encanten també els pícnics! acabo de veure que tens els meus blogs linkats! molt re-bé, jo tb tinc el teu :D
espero que tot bé.
a ny t'espero, ja ho saps!
aviam si fem un skype i ens fiquem al dia!
petoneeeeet